Tot va començar a les 9 del matí, quan vaig aixecar-me del llit. Va ser en aquell moment que vaig notar que alguna cosa no anava del tot bé. Lleu sensació de feblesa i sobretot una gola que protestava aïradament. Un cop vestit, cap a fora de casa i directe cap a Can Boada, a fer un bon entrepà per començar el dia. El dia al bar era més aviat tranquil·let, i vaig demanar el meu entrepà i el d’un amic que encara havia de venir. Un cop fet, vaig poder assaborir (de nou) un dels millors entrepans de llom, formatge i coses de la meva vida.

Un cop acabat això, cap a casa fins que després de dinar va arribar l’hora d’enfilar cap a Mollet del Vallès, recollir un amic i anar directes cap al Palau Sant Jordi, on s’hi feia el primer dels dos concerts del Roger Waters The Wall tour. El primer cop que vaig sentir la notícia em vaig quedar completament astorat. Roger Waters, després d’anys negant-se a fer una gira de The Wall com l’original pensava repetir-ho, en pla espectacular i passant per Barcelona. Era la meva gran oportunitat, perquè difícilment ho tornarà a fer. Però no va ser fàcil. Necessitava algú amb qui anar (veia massa trist fer-ho sol). Mesos després, i quan ja pensava que no hi hauria entrades, vaig aconseguir una com a regal d’aniversari i un amic que en principi vindria (i que va venir al final).

La simboligia del disc hi va ser per tot arreu

Finalment tot va anar sobre rodes i allà estava jo, al Sant Jordi per primer cop en la meva vida per a un concert. Al concert hi va anar gent de tota mena (hi havia des de pijos a rockers passant per modernillos i gafapastes) i de totes les edats (vaig veure dels 6 als 60). I la gent en general animada però sense crits ni grans ostentacions, res a veure amb el concert on havia estat més a prop del Sant Jordi: Simple Plan al sant Jordi club per cortesia de mons pares que volien que vigilés a la meva germana. Un cop dins, una breu espera i un espectacle que mai oblidaré. A continuació els moments destacats:

• Primera cançó: Com Es tracta de “In the flesh?”. I per a deixar clar com seria el concert, Roger Waters apareix a la part frontal de l’escenari i saluda a la gent amb el temps calculat per a tornar davant del micro i cantar. Just abans que cantés, uns espectaculars focs d’artifici creuen l’escenari en diverses ràfegues i ja des d’un inici, als fragments de mur que hi ha s’hi projecten imatges com si fos un mur real amb graffitis i cartells propagandístics d’un règim totalitari amb el símbol dels dos martells creuats.

• Infància: Amb la benvinguda, comença la secció que pretén explicar-nos com va ser la infantesa del protagonista. S’inicia amb “The thin ice”, amb els operaris ja posant totxanes al mur (no pararien fins a completar-lo). Amb aquesta cançó queda clar l’al·legat antibel·licista que Roger Waters ha donat al nou espectacle. Mentre sona la cançó, a la gran pantalla circular de sobre de l’escenari s’hi mostren rostres de gent i tot seguit les seves dades principals i com van morir (guerres o represaliats). Un cop passa al següent, la cara de l’anterior es projecta en una totxana del mur i s’hi queda. Al final de la cançó el mur estava format per cares de gent morta. I sense temps per parar, Waters agafa el baix per primer cop i comença a sonar “Another brick in the wall (part 1)” i tot es tenyeix de vermell. De nou sense aturar-se, temps per a “The happiest days of our lives” on Waters ens mostra a tots que recupera els inflables de la gira original, és el torn del professor, que es manté en escena fins al final de “Another brick in the wall (part 2)” quan uns nens (bastant descoordinats i sense gaire idea de què hi feien allà dalt) salten a l’escenari i interactuen amb ell.

The School Master! (a Berlin era molt més gros com veieu)

• Secció crítica: Primera aturada del concert. Waters agafa una acústica i parla al públic. Paraules en català de rigor i ens explica com serà el que ve a continuació: un “duet” on cantarà alhora amb ell mateix fa trenta anys, en un dels concerts a Earl’s court (Londres). Moment molt emotiu tot sigui dit, malgrat que a estones costés distingir entre les dues veus. I just al moment del solo, desapareix el jove Waters del mur, apareix l’inflable de la mare, una gran càmera ens vigila des de la pantalla circular i al mur veiem com hi diu frases de l’estil “No et preocupis, la mare sap, la mare cuida de tu”. Moment mític: Waters canta “Mother, should I trust the government?” i al mur hi apareix: “No fucking way”.
  

Temps ja per a “Goodbye blue sky” on apareixen uns avions al mur que bombardegen una ciutat amb diferents símbols, que deixen molt clar què ens vol dir en Waters a tots: creus cristianes, estrelles de David, mitges llunes, el signe del dòlar, el símbol de Shell i el de Mercedes cauen sobre la ciutat i l’acaben cobrint de sang.

• Joventut, edat adulta, estrellat i aïllament: El mur segueix creixent i van passant les cançons que ens expliquen aquesta part de la vida d’en Pink. El mur es tanca a “Goodbye cruel world” enmig de la cridòria popular.

• Isolació: El mur queda tancat durant la mitja part on s’hi projecten fitxes de més gent morta i represaliada. Un cop acabat el descans, sona “Hey you” sense que es pugui veure la banda i al mur només una projecció d’un mur. Passen les cançons i poc a poc comencen les projeccions i la interacció amb el públic gràcies als focus. Seguim sense veure a ningú, excepte en alguna comptada ocasió.

Moment mític: Sonen els grandiloqüents acords de “Bring the boys back home” i el mur ja s’aprofita a ple rendiment. En ell, projeccions dels més desafavorits i una frase d’Eisenhower, que ve a dir “Cada arma que es fabrica, cada cohet que es llença és finalment, un robatori. A aquells que tenen gana i no se’ls alimenta, a aquells que tenen fred i no se’ls abriga”. Segueix a aquesta cançó l’arxiconeguda “Comfortably numb”. Waters surt fora del mur i canta. De sobte una nova veu canta i s’il·lumina aquesta persona a dalt del mur i de cop un solo de guitarra i el focus ens destaca al guitarrista que també és a dalt del mur.

• Míting feixista: Després d’alguna cançó més, comença la que és la meva part preferida. Pink, afectat per les substàncies que s’ha pres es creu que és un tirà feixista i procedeix a fer un míting a la gent que hi ha al públic. La banda surt al complet davant del mur amb vestits clarament reminescents dels nazis i amb una banda al braç amb l’esvàstica canviada pels dos martells. Durant “In the flesh” ens explica què vol fer: fora els gays, fora els jueus, els qui no li cauen bé… Menció especial de nou a les projeccions. I després “Run like hell”, no esteu segurs enlloc. Venen els cucs (“waiting for the worms”) amb la famosa escena dels martells que caminen cap al final de la cançó, moment en què tot s’atura (“Stop”). Moment mític: Durant “Run like hell” al mur s’hi projecten humans amb cap d’animal i líders del món real tots ells agrupats i amb cascos d’iPod posats mentre surt un logo esti iPod amb frases com: iLead (caps de porc), iProtect (caps de gos), iFollow (caps d’ovella), iProtest (ovella negra), iBelive (Bush i Bin Laden entre d’altres), iPaint (Hitler) o iPay (tombes).

Sentint-se el puto amo

• Final: Hora de que en Pink sigui jutjat per tot el que ha fet. Les seves pròpies pors i temors es personifiquen en un dantesc judici. Finalment el jutge dicta sentència: mai havia vist ningú tan fastigosament humà i ordena que tombin el mur. A destacar un altre cop les projeccions (les famoses animacions de la pel·lícula) i aquest cop els registres vocals d’en Waters, que a la seva edat aconsegueix clavar tots els personatges ell sol (dones incloses). Finalment el mur es tenyeix de vermell, s’esquerda i cau entre la cridòria general. D’entre les runes apareix la banda i es despedeixen mentre canten “Outside the wall”.

Finalment les notes. Vocal: 8, Waters mai ha estat un vocalista excel·lent sinó complidor. El cor i el solista van desentonar en unes poques ocasions, correctes en general. Musical: 9. Es va notar a vegades que no era Pink Floyd, si bé musicalment va ser molt semblant a l’original. Visual: 10. El millor espectacle visual que he vist en ma vida. Públic: 8. La gent estava entregada i si no es va notar va ser per un espectacle pensat per a no interactuar amb la gent. Les ovacions gravades per alguns segments acallaven massa al públic. Final: 9. Un excel·lent molt merescut que no és un 10 per les petites coses que es van poder notar.

Res més per avui, ens veiem d’aquí a una setmana!

Caleglin Nolewë -  Perquè sóc un gat, el gat “rumberu”, i em tiren monedes al “sombreru”.

Els reis dels ineptes?

Ineptes i conformistes perquè aquest sistema a mitges ja els hi va bé als actors principals, als protagonistes, a tots aquells que en participen des d’un lloc privilegiat (presidents, ministres, consellers, jutges, etc). Els hi va bé perquè van debutar com a actors en aquest entorn, han crescut a dins d’ell i estan tan acostumats que un canvi d’entorn, una modificació de l’escenari o fins i tot una mudança, un canvi de local els hi fa entrar un pànic del tot irracional. Però clar, com que en aquest cas, la por els hi entra a tots, actors, director i propietari del local. I com que aquí només una part del públic, un sector purità que riu-te tu dels wagnerians de Bayreuth, xiula i critica la situació però queden aclaparats per l’eixordadora ovació de la resta dels assistents a l’espectacle.

Bravo! Visca! Seguim així durant molts anys!

Deien a la Il·lustració que els poders de l’estat han d’estar dividits, i avui dia tothom s’omple la boca dient que a les democràcies (a les plenes si més no) els poders estan dividits en tres: legislatiu, executiu i judicial. Als nens se’ls hi ensenya això i tothom s’ho creu de totes, totes. Però només cal mirar una mica per adonar-se que, com a mínim a les altes instàncies, el poder judicial està completament polititzat. Amb un Tribunal Constitucional designat pels polítics i dividit en dos entre peperos i sociates (bé, es fan dir d’una altra manera, però tots sabem què són), amb jutges del Suprem i de l’audiència que no amaguen les seves idees (cas del judici contra Otegi per exemple), on queda la divisió entre poders? Si us plau si algú la troba que li diguin que se la troba a faltar, que torni el més aviat possible.

Un cas on hi podem veure tot el que s’ha esmentat anteriorment és el de la llei de partits en totes les seves fases des que va ser concebuda. El 27 de juny de 2002 s’aprovava la Llei orgànica 6/2002, coneguda popularment com a Llei de partits gràcies als vots de PSOE, PP, CIU, CC, Partido Andalucista i Gaspar Llamazares, que es va equivocar votant. En contra es van situar PNV, BNG, ICV, IU, ERC, EA i CHA, que en total van sumar l’espectacular xifra de 16 vots en contra. Res a fer contra 304 a favor i cap abstenció.

Llamazares, l'home de les petites equivocacions.

Els “guanyadors” i els mitjans en general ens ho van vendre com un pas endavant en la lluita contra el terrorisme, com una victòria enorme. Curiós que un cop que es retalla la llibertat donant la potestat als jutges d’il·legalitzar partits polítics es destaca més la lluita contra el terrorisme que la llei en si. Va quedar clar des d’un primer moment que aquesta llei anava teledirigida i que malgrat que parlés de prohibir aquells partits amb idees no democràtiques i/o violentes , en realitat només pretenia una cosa: esborrar Batasuna i l’esquerra abertzale del parlament basc.

A dia d’avui, si fem la vista enrere podem veure que la llei s’ha aplicat de forma unilateral. La llista de partits il·legalitzats és la següent: Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna, Acción Nacionalista Vasca, Partido Comunista de las Tierras Vascas, Herritarren Zerrenda, Autodeterminaziorako Bilgunea, Abertzale Sozialisten Batasuna, Aukera Guztiak, Demokrazia Hiru Milloi, Askatasuna, Sozialista Abertzaleak, Nafarroako Sozialista Abertzaleak i Partido Comunista de España (reconstituido), l’excepció que confirma la regla, o dit d’una altra manera, un pobre intent de demostrar la universalitat d’aplicació de la llei il·legalitzant a un partit que aparentment era una sola entitat juntament amb les GRAPO.

Una universalitat curiosa, que no apareix per enlloc per a il·legalitzar cap partit d’ultradreta amb idees clarament antidemocràtiques. Si la llei permet il·legalitzar partits vinculats a grups violents o amb idees no democràtiques, com pot ser, per més minoritaris que siguin, que es presentin a les eleccions partits com España 2000, Democracia Nacional o FET y de las JONS (i les altres falanges existents)? Hem de suposar que a España ser abertzale està malament, mentre que ser feixista és un mal menor? O és que el fet de ser més o menys gent o el fet que uns tinguin rellevància parlamentària i els altres no són crucials a l’hora d’aplicar o no la llei?

Sempre se’ns ha explicat la bonica història sobre com pot fer Batasuna (o les seves successores) per a evitar la il·legalització: o desapareix ETA o es condemna la violència han repetit fins a la sacietat govern i oposició. Només hi ha dues formes. I de sobte ens trobem amb que el passat mes de febrer es presenta un partit polític anomenat SORTU (néixer, sorgir en euskera) que presenta unes llistes aparentment sense “contaminar” (maco el terme escollit) i que deixa clar des d’un principi que no tenen res a veure ni amb ETA ni amb Batasuna (més enllà de compartir ideologia). Bé, això està per veure, siguem prudents que mai se sap, vam pensar molts (per no dir tots els que no van dir des d’un principi que allò eren tot etarres).

I de sobte una sorpresa, inesperada com a mínim per a mi: SORTU declara públicament que rebutja l’ús de la violència i arriben a condemnar un atemptat, intent o pla (no ho recordo massa bé). Perfecte no? Ara ja està tot fet, han fet el que demana la llei, el que sempre s’ha dit que s’havia de fer i per tant podran anar a les eleccions. Si? Segur? Una denúncia al Suprem. No passa res, això era inevitable, els peperos no podien callar tan fàcilment. Peperos? Doncs sembla que aquest cop els socialistes hi van de la maneta… I per a més inri, s’accepta la denúncia i se li dóna la raó perquè ara diuen que no només cal condemnar la violència, no només cal tenir una llista neta, ara el que cal és demostrar que és de debò i que hi ha un penediment cristià al darrere.

Ara tots els dubtes del món per a com acabarà això. SORTU es planteja fer una coalició amb diverses forces polítiques on els seus membres hi vagin com a independents. Dubto que això li sembli bé a cap dels contraris a que puguin anar a les eleccions lliurement. Malgrat que Patxi López hagi dit que preferia que se’ls permetés anar a les eleccions al PSOE i al PP ja els hi va bé poder repetir el panorama actual, aquell on no hi ha abertzales al parlament i per tant no poden decantar la balança de cara al PNV, aplanant el camí cap a un pacte tan anormal en qualsevol altra banda com el de PSOE i PP.

Ja per acabar només dir que no per estar en contra de la llei de partits vol dir que estigui a favor de la violència, en contra de la democràcia o que defensi als etarres. No caldria ni dir-ho, però desgraciadament vivim en un país on sí que fa falta.

 
Caleglin Nolewë – So ya, thought ya, might like to go to the show… (demà és el gran dia).

Us he de confessar abans que res que jo mai he estat una persona esportista, si més no, no tant com la mitja de la gent. Sempre he estat una persona a qui li encanten els esports… en una pantalla i des de casa. Amb algunes excepcions es clar, que tampoc he viscut escarxofat en un sofà, però per a que us en feu una idea: mai he estat en cap torneig, mai he format part d’un equip ni mai he estat federat en cap esport.

I la cosa es remunta a quan jo tenia sis anys i vaig arribar a l’escola primària. Els primers dies, a banda de provar d’aclimatar-nos el millor possible a tot un conjunt de nois que veníem d’escoles d’infantil diferents, a l’escola ja van començar a repartir tríptics i fulletons amb les diferents activitats extraescolars que es duien a terme allà mateix. Entre elles i destacades, l’escola de futbol 7, l’escola de bàsquet i l’agrupació escolta de l’escola. I per a una ment summament influenciable com la meva, això era tota una temptació, així que cada dia que em donaven un d’aquests fulletons jo arribava a casa tot emocionat i demanava a mons pares que m’hi apuntessin.

Però la resposta era sempre la mateixa: molt bé, però si vols anar-hi, has de pensar que llavors els caps de setmana tindràs partit (o excursió/cau) i per tant ja no podràs venir amb nosaltres a esquiar i t’hauràs de quedar els caps de setmana a cals avis. Si, si torneu a mirar la línia anterior veureu que hi posa “a esquiar”. Sona terriblement pijo, però ja us he dit abans que hi havia hagut excepcions i tampoc era per a tant. Les excepcions bàsicament han estat:

• Esquiar: Des dels sis anys i gràcies a la compra d’una caravana que deixàvem l’hivern al Pirineu, podíem anar a esquiar prou sovint els caps de setmana.
• Tennis: Durant una temporada vaig fer un curset cada estiu que no passava de ser un passatemps. Diu una llegenda urbana que algú va veure quelcom en mi i van voler captar-me, però mons pares no disposaven del temps ni els horaris com per a dur-m’hi tot l’any. Qui sap, igual s’ha perdut un Rada Nadal en mi…
• Natació: Cada estiu de ben petit, abans de començar a fer el curset de tennis feia un de natació. Més que res per a que aprengués a nedar com déu mana i evitar-nos ensurts tots plegats.
• Esport a l’escola: El que hem fet tots, res espectacular i sempre traient aprovats justets. Com a extensió, sent un col·legi concertat (espero que l’Arqueòleg m’ho pugui perdonar) la meitat de les hores d’educació física eren de piscina, la part que per sort em permetia pujar una mica la nota.
• Esports de càmping: Si a l’hivern tocava esquí, a la primavera-estiu tocava voltar pel càmping tot el dia en bicicleta i jugar a bàsquet, voleibol, futbol o petanca, per exemple. Els caps de setmana, és clar.

I aquest va ser tot el meu bagatge esportiu fins als 17 anys, quan a l’acabar primer de batxillerat, vaig acabar amb l’únic que quedava ja: l’Educació Física. I en aquell moment me’n vaig alegrar bastant i vaig deixar de fer cap activitat física durant un bon temps. Bé, d’acord, vaig provar d’anar en bicicleta amb els amics durant l’estiu, però sense fer més de 6 kms plans, així que res de res. I així fins fa un any i mig (aproximadament), el darrer any sense esport a la meva vida, perquè de sobte una pregunta: “vols venir a jugar a futbol aquesta nit? Ens falta una persona”.  Resulta curiós com una casualitat tan simple, motivada per una casualitat i feta sense esperances (es pensaven que no m’agradava el futbol), pot canviar tant la teva vida.

Si mai veieu algú amb aquesta samarreta, ja sabeu qui és.

Des de llavors, no he parat de jugar a futbol amb aquesta colla. Mínim un cop per setmana (sempre que la salut i l’agenda ho permetin) tant a futbol 7 com a futbol sala. Inclús algun cop a basquetbol i tot. En només un any, la cosa ha passat a això:

• Futbol: explicat anteriorment.
• Basquetbol: ídem.
• Voleibol: durant l’estiu a la platja, més d’un cop per setmana.
• Excursionisme: Excursions i caminades llargues de tota mena entre les que destaquen una ascensió al Pedraforca.
• Plans: Tornar al Pedraforca, pujar algun altre cim similar i fer el camí de Sant Jaume en bicicleta aquest estiu vinent. A més d’utopies com ara provar amb el futbol americà i/o el rugby o coses intermèdies com ara fer-me casteller.

Què m’ha fet canviar tant? Doncs jo crec que en primer lloc, el fet que en el fons sempre m’ha agradat fer esport, si bé mai ho havia descobert del tot. M’ho havia passat bé esquiant i jugant a tennis de petit, però allò s’havia acabat i jo ho havia acceptat sense gaires problemes. Havia optat pel conformisme i no vaig buscar altres coses a les que dedicar el temps. A més, hi podeu sumar a tot plegat el fet que no es pot dir que la meva colla d’amics sigui gaire esportista…

Primícia mundial! La primera foto del Mariatxi! A la muntanya descansant.

Però de sobte, amb aquella pregunta vaig descobrir que hi havia gent al meu voltant a la qual li agradava practicar esport. I vaig veure ja al primer dia que allò m’agradava a mi també, i més del que em pensava. D’acord, no estava gens en forma i tàctica i tècnicament estava fora de lloc (i ho segueixo estant una mica, no sóc cap crack del futbol), però em vaig sentir realitzat, de la mateixa forma que em sento cada cop que acabo de jugar. Potser l’he cagat, potser no marco (que no ho faig gairebé mai), però em sento cansat en el punt just i marxo cap a casa content. Potser és cosa de glàndules, substàncies i bioquímica, qui sap, però sincerament, marxo content cada dia del camp.

I només una sensació similar ha estat per sobre: el moment en què vaig arribar al cim del Pedraforca. Si, no era l’únic, allà hi havia un fotimer de gent que acabava de fer el mateix que jo, i el mateix que els milers de persones que ho fan al llarg de l’any. Però allà estava jo, al cim d’una muntanya, després de caminar durant hores i grimpar durant un bon tram. El penúltim del meu grup (avantpenúltim més concretament, però no li tindré en compte a aquesta altra persona), suant i havent patit una mica. Però content i realitzat per haver abastit una fita personal.

M’agrada l’esport, m’agrada veure’l per la televisió (encara, em torna boig) però des de fa poc, m’encanta practicar-lo. I si a més hi sumem que em trobo més en forma del que m’he trobat mai a la meva vida… pack complert. Això és tot per avui, el proper dia espero parlar d’actualitat, que ja toca.

Caleglin Nolewë – “Però parlo de temps, crec que era l’estiu que es va fondre l’Indurain i vam maleir el danés i les rampes d’Hautacam”.

De nou us he de confessar que sóc un tipus estrany i ho he estat tota la meva vida. Així doncs, mentre la majoria de nens a l’escola estaven preocupats per què faria el bo d’en Son Goku lluitant contra en Freezer, jo (a més a més) em preocupava una mica per què passava al món. Inicialment era poca cosa, només llegia els titulars de la premsa escrita i generalment de l’esportiva, doncs el meu avi la compra gairebé cada dia. Però a poc a poc anava agafant el costum de llegir una mica els titulars cada cap de setmana. Fins que de sobte em vaig trobar un dia que no hi havia l’Sport ni El mundo deportivo a la taula, i només hi havia El País que havia comprat mon pare.

Ja no era ben bé el mateix, però encara hi havia una secció esportiva, si bé per a algú no acostumat com jo, això feia que hagués de passar pàgines i més pàgines fins que trobava la secció. I a poc a poc vaig començar a mirar les altres pàgines. Això, en un nen de primària, com comprendreu, era completament anòmal. Un nen que llegeix! Un nen que sap mínimament el que passa al món! Un nen que mira el diari! Encara no sé com no em van dur a un circ. Però aquí no quedava tot, doncs menjant a casa sempre s’hi veu el telenotícies per imperatiu patern (i per a desgràcia meva en algunes ocasions en què volia veure alguna altra cosa).

Així doncs, us puc dir que a banda de perquè salta a la vista, tot el que critico ho faig també amb perspectiva temporal i coneixement del medi. Dit això i veient el títol, ja podeu suposar que parlaré de la deriva ideològica que estan prenent els mitjans de comunicació. No es cosa de fa poc, en realitat ho han anat fent tota la vida, però la línia que separa opinió d’informació cada dia és més fina i a hores d’ara, en molts casos inexistent.

Podríem començar tirant la pedra cap a una banda o cap a l’altra. Uns diran que TV3 és CiUTV, d’altres que és adoctrinament independentista. D’altres prefereixen dir que Telecinco és l’herald de l’apocalipsi, que Antena3 és massa pepera o que el Grup Intereconomia hauria de ser prohibit pels metges. Podríem anar per totes bandes, però igualment, ens queda clar que les televisions són una eina de propaganda política molt forta i molt usada a dia d’avui. I per més que molts s’entestin a criticar una banda o l’altra, la realitat és molt més grossa. Gairebé tot està polititzat i gairebé tot fa pena.

Òbviament, no tot per igual. Sobra dir que Intereconomía està tan a l’extrem que fa riure i tot. La forma en què fan el seu “telediario” només pot ser entesa com una àcida sàtira del que veiem a la resta de canals exagerant tots els trets negatius al màxim exponent. Per si algú va massa perdut, una mostra:

Aquí directament no es que es barregin notícies amb opinió, és que directament, de notícies hi ha les justes. I coses semblants fan a la resta de la caverna mediàtica Pepera i Aznarista que ha sorgit amb molta força als darrers anys. Ara amb la TDT en podem gaudir tots! Qui no té la temptació de posar de quan en quan Veo TV, 13TV o La 10 a veure què diuen tota aquesta colla de personatges? Qui més qui menys es dóna el petit plaer en petites dosis per a gaudir del que és la vida. I què dir de les seves ràdios? I dels seus diaris? Res que no s’hagi dit en infinitat d’altres llocs una altra infinitat de vegades.

Altres casos no tan clars, però igualment perillosos són els que donen les notícies però hi intercalen dosis d’opinió de forma més sibil·lina. És el cas de la gran majoria de mitjans privats. O gairebé hauria de dir que ho era? Perquè cada cop s’estan deixant endur més per l’onada de sensacionalisme que recorre els mitjans de forma imparable, tombant pel camí tota resistència que es troba. No podem deixar de veure cada dia com aquests mitjans ens deixen mig camuflades les seves opinions o com de vegades inclús manipulen la informació ja sigui modificant-la lleugerament o per omissió.

El darrer cas és el dels mitjans públic. El debat etern, què cal fer amb ells? Els eliminem tots o només els autonòmics… o potser cap? Cal que competeixin per les audiències o millor els subvencionem encara més? I cal que tinguin veu pròpia o els subordinem al govern de torn? Tots sabem la resposta a aquesta darrera, per desgràcia. Tenim exemples indignants com ara Canal 9:

I d’altres que no queden tan clars. A mi em passa una mica amb TV3, de la qual crec que queda clar molts cops que mana la Generalitat, però no tan clar com diuen alguns. De fet, crec que ha sabut mantenir-se bastant neutral en termes de notícies si ho comparem per exemple amb La 1 i el seu canvi radical post-Aznar. Es podrà debatre molt sobre què hi fan pels matins, o sobre altres programes de reportatges o investigació, però des del meu punt de vista, i referint-me al telenotícies, TV3 és una de les cadenes més neutrals que puc trobar… si exceptuem els esports. I sempre comparant-ho amb la resta de canals. Si aquesta neutralitat és molta o poca, si és suficient o no… això ja queda per a un altre debat. Però insisteixo: prefereixo veure cada dia TV3 que no pas cap altra de les cadenes que hi ha a la meva televisió (i tot i així no ho faig, cosa dels imperatius materns).

Best TV moment of the decade

La conclusió per tant és la mateixa que vaig fer al meu Treball de Recerca, però augmentada: no existeix la neutralitat als mitjans, només l’aparença causada per com saben dissimular molts cops les seves tendències però sempre es poden intuir clarament. I per desgràcia, hi ha cada cop més mitjans que opten per no dissimular-ho i deixar-ho ben clar. Una cosa que és un greu atemptat contra la professió de periodista, però a ells sembla no importar-los-hi massa. Si més no de moment.

Res més per avui, ens veiem dijous.

Caleglin Nolewë – You’ll think I’m dead, but I’ll sail away on a wave of mutilation!

Però per a que veieu que no he estat desaprofitant el temps, us vull posar a continuació una llista de les coses que he fet en aquest temps:

• Una calçotada (i plans per a una altra). Com a bon habitant del Camp de Tarragona no podia estar sense fer-ne una ara que n’és temporada.
• Redescobrir els videojocs. En concret els meus preferits de sempre: esports (Football Manager i Rugby 08), rol i acció (amb l’Elder Scrolls IV: Oblivion que els barreja).
• Redescobrir la meva passió per les sèries. En concret, i en dues setmanes, he vist les 6 temporades de “How I met your mother” i ara he començat “Battlestar Galactica”. Sobre la primera dir que les dues primeres temporades són realment bones i fresques, mentre que la tercera fa pena. A partir de la quarta remunta una mica, però res torna a ser com abans (tot i que el nivell torna a ser decent). I sobre la segona sèrie, doncs no gaire a dir, de moment només he vist la primera part de la minisèrie, recomanada per un amic amb la mateixa passió per la ciència ficció que jo i la veritat és que promet molt, em recorda molt a una de les meves preferides de tots els temps: Babylon 5 (algun dia li dedicaré un post, que se’l mereix).
• Rellegir les obres que tinc d’Allan Moore. I és que les novel·les gràfiques d’aquest home són autèntiques obres d’art. En concret, he llegit “V de Vendetta” i ja m’estic acabant “Watchmen”, així doncs la següent serà la darrera que tinc i la darrera en preferències: “The League of Extraodinary Gentlemen”. Encara espero que surti la segona part de l’obra en el mateix format que tinc la primera (dubto que surti mai) i estic per comprar-me alguna obra més de l’estrambòtic i excèntric guionista britànic, crec que “From Hell”.
• Planejar el Carnestoltes i els aniversaris de dos dels meus millors amics. Si bé no amb tant de temps com voldria. Pel que fa al Carnestoltes, vam haver de descartar la idea que teníem en ment (Village People) i recuperar la disfressa de l’any passat (Caçafantasmes, lluint en el meu pit enlloc del cognom d’un dels reals un lluent Mariatxi).
• Gravar un vídeo promocional de les enginyeries URV juntament amb tots els companys becaris. En ell, ens han distribuït papers des de “protagonistes” fins a extres que surten pràcticament a cada escena. A veure com serà el resultat final…

En fi, ara amb això no espero tampoc que s’arregli tot plegat, però com a mínim, em serveix per a veure jo mateix que el temps tampoc l’he perdut del tot. El que sí que he perdut és l’oportunitat de parlar de moltíssims temes que, en un passat recent, hauria frisat per descriure i opinar-ne. Les revoltes al món àrab, per exemple. Mariatxades de moment no té ni una sola paraula escrita sobre aquest tema, ni sobre tants altres que han anat succeint.

I com us deia, el motiu ni tan sols el sé. De cop i volta, un dimarts (dia que fins ara publicava l’article setmanal, ara espero moure-ho a dijous) em vaig saltar l’entrega. No passa res, ja ho faré dijous, vaig dir-me. I dijous vaig proposar-me fer-ho en cap de setmana, cosa que ja sabia que era altament improbable. I d’aquesta manera, posposant sempre l’article que havia de venir per una cosa o per altra em vaig trobar que pràcticament em feia vergonya escriure de nou al blog, tement que tots haguéssiu marxat ja o que em recriminéssiu de forma justa el meu silenci. I la veritat és que aquest és un dels meus grans defectes a la vida “real” o no cibernètica.

I a poc a poc anava perdent també les ganes de fer-ho, oblidant la satisfacció que sempre m’ha produït escriure en aquesta plana web i dient-me que tampoc sabia de què parlar. I ni tan sols se’m va acudir mirar la llista de temes futurs que duc al mòbil. En aquest punt com veieu va aparèixer la tan temuda pels escriptors (i demés gent que arriba a escriure res en sa vida) pàgina en blanc. No era real, no hi havia cap foli en blanc al meu davant, però en la meva ment hi era ben present i la temia. I si a això hi sumem la pressió de tornar a escriure que tinc a casa meva (per part de mon pare, a qui agraeixo que em segueixi, però el qual sempre m’està punxant per a que escrigui i proposant-me tota mena de temes) doncs les ganes cada cop eren menors.

I jo seguia justificant-me, aquest cop dient-me que estava esperant a una col·laboració que em van prometre, si bé no em van arribar a dir quan es produiria. I tot semblava destinat a l’abandó del blog per una temporada més fins que de nou mon pare va tornar a pressionar, però aquest cop va comentar que hi havia un comentari a la web nou dient que s’havien passat per aquí i veien que no escrivia. Una cosa tan simple i senzilla com aquesta em va fer recordar que encara que no masses, hi ha un seguit de gent que em llegeix (i als quals jo llegeixo) i als quals m’hi dec mínimament. Així doncs, gràcies Caterina per la part que et toca. I gràcies també a tots aquells que heu seguit entrant a mirar si el blog anava canviant mínimament. Gràcies a tots els qui em llegíeu fins ara. Gràcies a tothom, doncs m’he adonat que vosaltres això no hauria durat res, això hauria derivat en una plana molt diferent o hagués acabat en l’abandó al poc temps.

Però ara, tot escrivint aquestes línies m’he adonat de com arribava a necessitar posar-m’hi de nou, de com ho he trobat a faltar. I per això, a banda d’aquestes paraules de disculpa, aquesta setmana tindreu un nou post aquest sí amb contingut original. Demà el tindreu recent sortit del forn!

Gràcies de nou.

Caleglin Nolewë – I’ll be back!

I'm on a plain...

Què pot fer que tres nois d’una ciutat com Seattle, mig abandonada allà al nordoest dels Estats Units acabin convertint-se en el grup de música que marca tota una generació sense que ells en tinguessin ni les ganes de ser-ho ni la capacitat per a suportar-ho? Com s’ho pot fer algú com en Kurt Cobain per a ser idolatrat encara ara, tants anys després de la seva mort? Què pot fer que algú es comporti així a l’escenari?

Els orígens de Nirvana els hem de buscar com hem dit a Seattle en una època grisa, fosca i desafecta com eren els anys 80 als EEUU. La Guerra Freda no era el millor clima de política internacional i a sobre amb Reagan al despatx oval i Tatcher a Downing Street, podeu imaginar com era de divertit tot plegat. A més, els yankis es trobaven immersos en una crisi econòmica i de treball, o sigui que anímicament, la moral es trobava pel terra. I això es notava especialment entre el jovent, que veia el futur com una enorme merda. Els feliços inicis dels 80, l’alegria estètica i musical d’aquella època estava morint, i quelcom es movia entre les cendres del que havia estat el moviment punk.

Cobain, qui seria després la cara visible del grup no va tenir una infància gens fàcil. Una família pobra (la mare cambrera i el pare mecànic) i ben aviat desestructurada gràcies al divorci dels progenitors no sol ser el millor lloc on créixer. El petit Cobain (només 8 anys) veu com el pare es torna a casar i la mare comença a sortir amb un home que la maltracta, un canvi de custòdia i un adolescent que comença a optar per passar de tothom davant del bullying que es troba a l’escola. La seva vida comença a girar cada cop més al voltant del grup de música The Melvins i finalment, acaba deixant l’institut. Ell acaba treballant d’inici en el seu propi institut com a conserge, amb els que havien estat els seus companys encara per allà.

Fan dels Melvins com us deia, no deixa d’anar al seu local d’assaig on coneix un altre jove desenganyat amb la vida, un altre noi problemàtic com era llavors Krist Novoselic, un gegantot d’origen croat amb qui acaba decidint fundar una banda. Diversos bateries després, acaben trobant un de fix en la figura de Dave Grohl, el “friend of a friend” com diria ell després en una cançó, el qual s’incorpora a Nirvana després que ja haguessin tret un disc al mercat. Es tracta de “Bleach”, el qual passa desapercebut a les llistes d’èxits i que si ha estat un èxit a posteriori ha estat per culpa de l’èxit del segon disc.

Si el disc en si no va ser un èxit, com aconsegueixen aquests nois signar un contracte amb una discogràfica “major”? Doncs gràcies al tour de suport del disc, cosa de la que potser haurien de prendre nota SGAE, ídols moderns poperos i demés vividors: senyors, guanyin-se la vida amb els directes! I és que Nirvana va aconseguir amb els seus directes destructius i agressius deixar una empremta molt gran entre la comunitat universitària, i sobretot, van aconseguir ser radiats a les emissores universitàries. Gràcies a això, Nirvana aconsegueix signar amb la recentment fundada Geffen records i comencen a gravar el que esdevindria el seu disc insígnia: Nevermind.

Imatge icònica

“Smells like teen spirit”, “Lithium”, “In bloom”, “On a plain” o “Come as you are” son a dia d’avui himnes de la generació X que han trencat totes les fronteres possibles. I de la nit al dia, un disc del qual s’esperava que les ventes fossin vora les 200.000 unitats passa a veure’s cada dia per la MTV, sonar a totes les ràdios del món sencer i vendre 400.000 còpies a la setmana. Èxit comercial, legions de fans per tot arreu adorant a Cobain, èxit de crítica… tot el que qualsevol aspira a aconseguir no? Doncs no ben bé, tot i que de moment jugaven a ser els nens dolents del rock americà amb jugades com aquestes:

-          Aparició al Jonathan Ross show el 12-6-91. Se’ls hi demana que toquin “Lithium” i ells, sense dir res a ningú opten per tocar una versió el més agressiva possible de “Territorial Pissings”.

-          MTV Video Music Awards del 1992. Nirvana pretén tocar una nova cançó que tenen ja preparada per al tercer disc “Rape me” (Viola’m). Els productors s’hi neguen i els diuen que si volen tocar, no podrà ser aquesta cançó de cap manera (amenaçant inclús de no emetre cap vídeo seu mai més). Finalment s’accepta tocar “Lithium” però quan surten a l’escenari, Cobain comença amb els primers acords de “Rape me” per a passar a tocar després “Lithium”.

Després de diversos “stage divers” saltant en planxa i ja a punt d’acabar la cançó, Novoselic es cabreja perquè el seu baix no sona, el desconnecta i el llança enlaire, tan alt que quan cau no aconsegueix agafar-lo, caient-li al cap i deixant-lo atordit. Mentrestant, Cobain destrossa amplificadors i Grohl acabant amb la seva bateria se’n va cap al micro i crida “Hi, Axl!” diversos cops, saludant a Axl Rose amb qui s’havien discutit just abans d’entrar a l’event.

Heroïna, depressions, lesions… Els rumors sobre la salut de Cobain cada cop eren més forts. Tot i això, surt al mercat el tercer disc de la banda “In utero”, el qual setmanes abans de sortir ja es rumorejava que la discogràfica no volia deixar publicar per ser massa poc comercial. El disc finalment surt al mercat i la recepció és bona. Tot i això, degut a la voluntat de la productora d’obrir noves portes, se’ls insta a que acceptin la oferta d’MTV per a gravar un disc acústic, el qual va ser publicat de forma pòstuma un any després.

El disc és per a molts, un redescobriment de la banda, que és exactament el que ells volien que fos. Volien tocar cançons poc conegudes, amb poc èxit o versions d’altres grups que s’adeqüessin correctament a la seva idea d’un concert acústic, i no pas fer el que s’esperava d’ells: versions dels seus grans èxits amb guitarres acústiques, cosa que consideraven (encertadament) estúpida. La gravació no va ser cosa fàcil igualment, doncs el síndrome d’abstinència de Cobain era realment gran i això va crear tota mena de tensions i dificultats durant els dos o tres dies que va durar tot plegat.

I llavors, va arribar la fi de tot. Després d’una setmana de rehabilitació, el 8 d’abril de 1994 Kurt Cobain apareix mort a casa seva amb un tret d’escopeta al cap que s’havia fet ell mateix. La banda va desaparèixer i els membres van començar tota mena de projectes en solitari, el més exitós dels quals són els Foo Fighters de Dave Grohl, però això ja és una altra història. A l’edat de 27 anys, Cobain va deixar òrfena una nena i una generació sencera. Això és tot per avui.

Caleglin Nolewë – “When I was an alien, cultures were not failiures…”

Voleu dir que calia?

Un 2011 al qual entrem amb molts dubtes, possiblement siguin molts d’ells els de sempre, però enguany sembla que n’hi ha de nous i són força preocupants. Anem a veure alguns d’ells, tant en l’aspecte personal com en el global:

-            Seguirem sumits de cap a la crisi? Al 2009 vam començar a escoltar aquesta paraula que a molts els hi semblava que era una alarma massa grossa. Zapatero de fet es va estar mesos i mesos negant la seva existència i parlant de recessió econòmica fins que no li va quedar més remei que acceptar-ho i demanar disculpes. Ara, gràcies als atacs constants del PP els trobem que la gran part de la població espanyola el culpa de l’actual situació econòmica del país. I els que no ho fan, l’acusen de prendre mesures impulsades pels interessos de les potències econòmiques.

I el pitjor de tot, és que la situació actual fa impossible pensar que durant aquest nou any podrem sortir de la crisi. Els mercats estan regulats per interessos superiors, per gent que fins i tot guanya calers o especula amb qui serà el pròxim en caure. I ara, l’atenció d’aquesta gent es troba dividida entre Portugal i Espanya. Si decideixen que el deute espanyol no val res serem els propers en entrar al mateix club que Grècia i Irlanda (fins no fa gaire un gran exemple d’economia emergent i d’inversió en investigació i noves tecnologies). En resum, núvols grisos al cel econòmic espanyol, poden escampar si els hi agraden les mesures de ZP o si els hi fem pena.

-            Seguiran sortint sentències del TS sobre l’estatut? Aquest punt es fa difícil de dir. Llengua: retallada. Identitat: retallada. Economia: retallada. Poques coses queden que retallar, però si arriben més denúncies o consideren que la Generalitat (Jenny per als amics) no està fent tot el que caldria en el tema de la llengua, els tornarem a tenir a sobre. Per tant, tot queda pendent de diferents variables, però la meva sensació personal és que els tornarem a tenir a sobre en quant passi una mica el rebombori de la darrera sentència. I el pitjor de tot, és que estic pràcticament segur que el rebombori passarà ràpid i ningú farà res, no hi haurà cap enèrgica protesta ni es plantarà ningú. Catalunya seguirà empitjorant les seves quotes d’autogovern.

I tot per a què?

-            Avança Catalunya en alguna direcció? Doncs si, però no és ni molt menys positiva. El rebombori creat per la sentència del TC amb la conseqüent manifestació va tardar poc en diluir-se i ningú ho va aprofitar ni per benefici de tots ni per benefici electoral. El següent ha estat la sentència del TS i més enllà de quatre concentracions a les portes dels ajuntaments convocades per les CUP sense gaire ressò, tot ha quedat en res. A Madrid ja porten quatre o cinc victòries i a Barcelona de moment només s’asseuen i les veuen venir. De moment, i si tot segueix així, podrien convertir Catalunya en una simple regió amb menys autonomia que una Comunitat Autònoma que les protestes no serien tan greus.

-            Marxarà el contingent internacional realment de l’Afganistan? El gran dubte. Tothom afirma que a l’estiu d’aquest any el contingent començarà la retirada, però és això possible, real i viable? Tècnica i tàcticament ho és, però quin panorama espera al país un cop marxin les tropes internacionals? Ha millorat en res la situació respecte a com era abans de la guerra?

Recordeu: és el seu llegat! (Cliqueu a la foto per a llegir un recull de les seves millors frases).

Els yankis van decidir entrar-hi sense pensar-s’ho gaire afirmant que tot era part de la lluita contra el terror i l’eix del mal (quina gràcia que m’ha fet sempre aquesta expressió), que trobarien a Bin Laden, traurien d’allà als talibans i la democràcia s’instauraria en aquest remot i semidesconegut (de cara al gran públic) país. Doncs bé, a Bin Laden no se’l troba per enlloc (tot i que se’l dóna per viu), els talibans tenen forta presència al país (si bé ja no manen obertament ho fan a l’ombra en moltes regions) i la democràcia ni se la olora (amb Karzai ficat de ple en escàndols de corrupció i els senyors feudals que són els que manen realment). És realment el moment de marxar? Com quedarà el país? Trobo que l’Afganistan tardarà poc en ser de nou un niu de problemes de tota mena.

-            Seguirà el Barça en el camí del triomf? Un culer de mena com jo no se’n pot estar de preguntar-se aquesta mena de coses. Els de Guardiola porten la temporada demostrant que el nivell no baixa mai i a dia d’avui tothom es pregunta si estem davant del millor equip del món. Des de Madrid fa temps que ja no criden allò del “canguelo”, “fin de ciclo” o “Villarato” si bé de quan en quan van esbombant suposats escàndols de tota mena, esportius o no. Esportivament el Barça segueix instal·lat en la via de l’èxit i han demostrat tenir molta gana, el 5-0 al Madrid ho demostra. Així doncs, com que per qualitat no serà, sembla que tot serà qüestió de regularitat en la Lliga i de sort i mentalització en Copa i Champions.

Pel que fa a les seccions, serà un any complicat per al bàsquet (si no és que els lesionats tornen amb molta força) i l’hoquei patins, però sembla que per a l’handbol per fi serà l’any de guanyar la lliga al Ciudad Real.

-            Com es presenta el 2011 per al Mariatxi? Doncs sembla que per al Mariatxi el 2011 és l’any de les oportunitats, falta veure si reeixiran o no. De moment, no sembla que pugui ser tan memorable com el 2008, tan convuls com el 2009 ni tan poc especial com el 2010 (que si, ha tingut els seus moments, però no ha passat d’aquí). De moment 2011 presenta oportunitats de tota mena: laboral (idea pròpia compartida), de temps lliure (musical i esportives)… Així doncs, mala pinta no en fa. Si queda en res o s’aprofita alguna cosa ja depèn de mi i de les circumstàncies.

-            Com es presenta el 2011 per als mariatxers? Això ho haureu de respondre tots vosaltres. Espero que el millor possible!

Res més per avui, espero que el segon any de vida del blog segueixi en la línia ascendent del primer!

Caleglin Nolewë – Se me olvidó otra vez, que sólo yo te quise.

Queridos Reyes Magos,

Quiero disculparme de nuevo por haber pasado dos años sin volveros a escribir. Ya sé que dije que lo volvería a hacer cada año, pero cómo comprenderéis, las condiciones en las que vivo me impiden mantener una línea de comunicación constante con vosotros, a pesar de lo mucho que me gustaría. Y es que la policía lingüística catalana tiene vigiladas todas las líneas de comunicación y no permiten que llegue a su destino nada que no esté escrito en su dialecto periférico. Por eso, hoy en día, escribiros es una ardua misión. Esta carta, si os llega, habrá llegado a vuestro palacio en el lejano oriente desde Tarragona pasando por Marruecos y Egipto.

La situación en estos dos años no ha hecho más que empeorar. Rovireche ha seguido lanzando sus proclamas independentistas radicales y criminales, el PSC ha cedido al chantaje de esta gentuza y han permitido que a los niños se les lave el cerebro, tanto en las escuelas como en la TV3 y los de Iniciativa se han atrevido a preocuparse por el medio ambiente, perjudicando así gravemente los intereses de los pobres empresarios, que son los que de verdad se preocupan por el país. Y para más inri, resulta que han surgido más partidos independentistas, uno de ellos liderado por el impresentable de Laporta! Sí, hombre, ése que (entre nosotros) presidió el mejor Barça de la historia pero finalmente nos lo pudimos cargar. Ahora resulta que se ha metido a político, ha obtenido representación parlamentaria y ¡encima mayor que la del gran Albert Rivera!

Por suerte los buenos ciudadanos no nos hemos quedado quietos. Vuestros amiguitos del TC hicieron la sentencia que deja a los radicales en su sitio, la cual yo celebré descorchando una buena botella de cava extremeño (el bueno de verdad). ZetaParo ha sumido al país en la crisis, pero si más no parece que su partido se ha dado cuenta de que ha llegado la hora de ser todos buenos patriotas, como el blando de Rajoy, al que espero que doña Esperanza le ponga las pilas o las patitas en la calle (¿No podríais conseguir de alguna forma que ella sea la próxima presidenta del Gobierno?).

Como decía, los buenos españoles hemos conseguido frenar la balcanización de nuestra sacra patria. Primero fue la sentencia del TC, a la que los radicales respondieron sacando menos de 50.000 personas a la calle. Luego el defensor del pueblo, que haciendo legítimo uso de su cargo recurrió todas las ilegalidades de los radicales al TC y ahora el TS, que nos ha hecho llegar vuestro regalo de forma avanzada. Muchas gracias por él, nos hemos emocionado todos muchísimo, las calles se van a llenar hoy de patriotas celebrándolo.

Como este año he sido bueno, y a pesar de que ya he recibido un regalo vuestro, me gustaría pediros alguno más. En primer lugar me gustaría que impidáis que se vea cine en el dialecto periférico, que no interesa a nadie, todo en la lengua del imperio. En segundo lugar, quisiera que vuelvan a gobernar los españoles de verdad, y si puede volver Aznar o ser Esperanza, mejor que mejor. También me gustaría por último un clásico, aunque hasta ahora no me lo habéis traído: acallad sus voces, diluid su identidad y hundidlos en el regionalismo, que creo que os han llegado más unidades de este regalo últimamente.

Con esto acabo ya, sólo quiero agradeceros una vez más el gran regalo que nos hicisteis llegar ayer. Salud, Nación y Monarquía.

Caleglin Nolewë (bajo pseudónimo por si interceptan esta carta).

Hores d’ara ja tots sabem els fets, però per si un cas faré un breu resum del que jo en sé (important el jo: és la meva visió dels fets). El sector de l’aviació a Espanya fa pudor. Tenim els pilots i els controladors millor pagats de tota Europa, i a sobre, són dels menys productius i amb més privilegis. No contents amb això, cada any per vacances decideixen delectar-nos a tots amb alguna vaga que ningú més recolza. I això és realment fort, perquè ni la patronal ni els sindicats es posen del seu costat, però ells, més feliços que un gínjol i sense que els hi importi què en pensa la gent, de vaga per a reclamar no perdre els privilegis que tenen. I en part els entenc, jo si visqués igual de bé que ells tampoc voldria perdre res del que ja tinc.

Qué dura que és la vida!

Ho puc entendre, però no ho comparteixo ni em sembla bé, com tampoc m’ho sembla que totes les vagues siguin pràcticament d’improvís (o avisant amb poc temps d’antelació) i just quan més mal fan a tothom. I és que no entenc què esperen aconseguir amb això, doncs encara que tinguessin raó, usar aquests mètodes xantatgistes faria que la perdessin. Però pel que sembla a ells no els hi importa i sempre estan disposats a repetir-ho, doncs es consideren un sector estratègic i uns empleats imprescindibles i es creuen amb la paella pel mànec. Curiosament quan són una gent que, per exemple els pilots, fins no fa gaire estafaven a l’estat entrant a l’exèrcit per a que l’estat els pagués la formació (que com tots sabem barata no és) i quan feien el temps mínim marxaven a l’aviació comercial (amb els seus drets, els sous astronòmics, etc). I clar, després van perdre aquesta opció, però a qui li importa? Total, ser pilot és fer una inversió. Pagues uns estudis caríssims però saps que després et forraràs.

El que han  fet els controladors aquest pont però, no té nom. A les 17:00 de divendres, i coincidint amb l’aprovació d’un reial decret amb el que estan en contra, el 90% dels controladors aeris que hi havia de servei van posar-se malalts de sobte, de forma espontània i sense que haguessin parlat prèviament entre ells, marxant tots dels seus llocs de treball i provocant el tancament de l’espai aeri espanyol durant els següents dos dies. Aquesta és la versió que la USCA (Unió Sindical de Controladors Aeris, que representa a la gran majoria d’aquests) dóna dels fets, que no hi havia directrius i que tot va ser espontani, cosa d’uns controladors que no poden amb l’estrès que els provoquen els torns criminals, les hores extra contínues i la manca de treballadors en el sector. Analitzem-ho per parts:

• Torns criminals: Els controladors es queixen de que els torns no els permeten conciliar vida familiar i treball, que tot és molt dur i que així costa viure molt. D’acord, llavors perquè estan en contra d’un decret que disminueix el nombre màxim d’hores que poden treballar i equilibra els torns de nit amb els de dia?
• Hores extra: La gran fal·làcia. Desconeixia aquest tema fins que vaig començar a cercar per la web i em vaig assabentar de les pràctiques que duien a terme els controladors: complir sempre el nombre màxim d’hores extra per tal que el sou pugés com l’escuma, doncs les hores extra es paguen a més del doble que les convencionals. I això és una altra cosa que regula el decret, els hi rebaixa el màxim d’hores extres que poden fer. De nou, el mateix decret amb el que estan en contra.
• Manca de treballadors: Cal que digui que també s’ha regulat i també s’hi ha declarat en contra? Fins ara, la formació corria només a càrrec d’AENA, igual que la selecció. Només ells decidien qui entrava i qui no en aquest club. Això evidentment no és culpa dels controladors i podia dur a la situació de que si a AENA no li donava la gana augmentar la plantilla, no s’augmentava i punt. Solució? Fer que es democratitzi l’accés a la professió mitjançat uns cursos (no sé si eren un postgrau o quelcom similar). La resposta de la USCA? En contra. Perquè? Perquè són massa cars, no et paguen per formar-te i a més no et formen tant com abans. És a dir, que ara toca queixar-se per haver de fer una inversió segura (tu pagues els cursos cars, però després tens a canvi un sou de 200.000€ anuals de mitja), perquè et tracten com a la resta d’estudiants (a mi ningú em paga per estudiar si no és per mitjà de beques) i perquè si et vols especialitzar cal pagar més. Senyors, benvinguts al món real. Però clar, ells ja vivien bé amb el nombre reduït de treballadors que els permetia fer hores extres a punta pala. I ara què es troben? Que els hi baixarà el sou que tenien de 300.000€ anuals de mitja a uns 200.000, i encara es queixen!

I clar, davant d’aquesta situació, ens trobem amb que els pobres controladors no poden suportar la pressió i es deprimeixen tots de cop com bé ens va explicar aquella controladora emocionada per la lluita que duien a terme els seus companys. Senyors, primer la munteu ben grossa, i quan veieu que tothom està en contra vostra, llavors traieu a una portaveu falsament plorona per a fer una mica de pena? Ai que se us ha vist el llautó…

Davant d’això al Govern li queda poc marge de maniobra i opta per fer el que fins ara no s’havia fet mai: declarar l’estat d’alerta i mobilitzar als controladors, de forma que si no acudeixen als seus llocs de treball, o si hi van i es neguen a treballar, incorreran en un delicte penal militar. I llavors, els pobres controladors ansiosos, que en comptes de curar-se a casa seva estaven reunits en un hotel al costat de Barajas, se’n van a treballar perquè s’han cagat a sobre. Vaja! Això si, de nou la mateixa controladora torna a ploriquejar als mitjans explicant com els militars han entrat amb pistoles als seus llocs de treball. Amb pistoles senyors! On s’és vist que els militars duguin pistola??!!

I de nou menteix, i tots ho saben, però suposo que esperaven que la gent es posés de la seva banda. Estimats controladors, heu destrossat el pont a milers de persones, heu impedit que gent que estava lluny dels seus pogués tornar a casa aquests dies, heu fet malbé els plans de tothom que anava a volar i ara ens voleu fer pena amb que els militars porten pistola? Què esperàveu? Us han obligat a treballar? Podríeu haver-vos-hi negat com deia en Rubalcaba, només haguéssiu anat a judici militar. Us han tret el límit d’hores per a que treballeu il·limitadament? Suposo que no té res a veure amb que contàveu les hores com us donava la gana per tal de fer hores extres el més aviat possible no? No, es clar que no, perdoneu la meva gosadia.

I a tot això, què ha fet el principal partit de la oposició? Sortir en roda de premsa a criticar la falta de previsió del Govern i posar-se en contra de l’estat d’alerta perquè retalla llibertats bàsiques de la gent. Aquí “cada loco con su tema” i ells a per les eleccions, que és l’únic que importa. Total, els seus ja els tenen de la seva banda de forma incondicional, només cal veure l’enèsima escridassada a Zapatero el dia de la Constitució i els posteriors crits de “Presidente, presidente” a Rajoy per part dels mateixos. Tot segueix igual en aquest país, res no canvia i no ho farà en molt de temps. I mentrestant, a treure profit com es pugui de les desgràcies dels altres.

Caleglin Nolewë – Indignat.