Pensaments musicals (un de tants)

30 11 2009

Bona nit a tots, estimats lectors. Poc a poc vaig fent-me a això de tenir un blog i la veritat és que l’experiència està resultant grata i constructiva (com a mínim per part meva). De moment no us faig gaires crides perquè el que estic fent és passar aquells texts de l’space que considero que es mereixen sobreviure a la crema (n’hi ha molts, moltíssims que no), però espero poder anar fent això una mica més viu i dinàmic si en teniu ganes. De moment, seguim amb texts amb solera, aquest cop hem arribat ja a febrer de 2008, i em va passar el següent:

Bones gent, sembla que darrerament estic més inspirat per escriure posts en aquest space, dec tenir inspiració divina o alguna de les muses de les arts s’ha fixat en mi XD. Com deveu suposar per el títol, avui m’ha vingut al cap una reflexió al voltant de la cançó que estava escoltant a l’mp3 de tornada cap a casa (bé, de fet no crec que supossessiu tant, però una idea si).

El cas es que venia cap a casa jo tan feliç, després de perdre solemnement el matí (de tres hores de classe que tenia a la primera no he arribat i les altres dues per embolics variats resulta que no tenia que estar jo allí…), i al meu mp3 sonava Iron Maiden. Encara que a alguns us sembli mentida, no he anat canviant de cançó en plan compulsiu, i he anat escoltant les cançons de la carpeta. Així fins arribar a la cançó en qüestió, Run to the hills.

El tema tractat per la cançó es ni més ni menys que l’extermini dels indis americans a mans de l’home blanc. I la veritat es que ho trobo un pèl… irònic o estrany que sigui una banda anglesa la que escrigui una cançó així (clar que ja està bé que de quan en quan es reconeguin els errors, a veure si aprenen altres). És una cançó amb un ritme molt marcat, potser un pèl repetitiu, però en la justa mesura perquè se t’acabi quedant, i amb una lletra amb missatge. Escoltant-la m’ha vingut al cap un llibre que em va passar mon pare, “Enterrad mi corazón en Wounded Knee” de l’escriptor i historiador americà Dee Brown, un llibre d’història amb tot el “conflicte” (més aviat genocidi), entre l’home blanc i els indígenes. Un llibre que em va copsar bastant, sobretot amb coses com la matança de Wounded Knee, que jo no coneixia, o Little Big Horn, de la qual no en sabia gaire. Un llibre que pel que acabo de descobrir és bastant conegut, així que el recomano a tothom a qui li interessi el tema mínimament.

La lletra de la cançó (en anglès) és la següent:

White man came across the sea
He brought us pain and misery
He killed our tribes, he killed our creed
He took our game for his own need

We fought him hard we fought him well
Out on the plains we gave him hell
But many came too much for cree
Oh will we ever be set free?

Riding through dustclouds and barren wastes
Galloping hard on the plains
Chasing the redskins back to their holes
Fighting them at their own game
Murder for freedom a stab in the back
Women and children and cowards attack

Run to the hills run for your lives
Run to the hills run for your lives

Soldier blue on the barren wastes
Hunting and killing their game
Raping the women and wasting the men
The only good indians are tame
Selling them whisky and taking their gold
Enslaving the young and destroying the old

Run to the hills run for your lives

I el video de torn (la veritat és que Iron Maiden en viu són una passada…):

 

Caleglin Nolewë – Pensador musical

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: