My generation

2 12 2009

Resulta que entre els molts temes que he anat tocant al llarg dels anys també hi ha la denúncia/crítica social. I és que no tot és de l’agrat d’un servidor, doncs hi ha moltes (moltíssimes) coses que no pot suportar, degut en gran part al seu esperit crític, la força potser exagerada amb què manté els ideals i com veu que per a massa gent aquests ideals semblen passats de moda. I clar, no podia deixar de criticar les noves generacions.

Ieeeeepaleeeeeeee! Blankils salutacions a tots vosaltres fidels lectors! Com que sembla que hi ha activitat, i a més m’ha vingut la meva amiga la inspiració sobtada (sóc una persona molt sociable i eixerida així que sí, és amiga meva també), m’he decidit a escriure un post nou quan només han passat quatre dies de l’experiment que va ser el darrer post. Així que, després d’un post paranoia, arriba el que ve a ser una reflexió. A alguns de vosaltres els hi sonaran algunes parts, ja que la cosa ve de llarg i en alguna conversa ja vaig fer alguna d’aquestes reflexions que faré a continuació. Abans de començar, dir que el títol, a banda del tema, fa referència a la cançó de The Who (banda de l’anomenada British Invasion, una de les grans. Per als que no coneixeu la cançó: http://www.youtube.com/watch?v=i0XknwXqLDo gaudiu!). Ni de conya és referència a cap altra banda ni cançó! Així doncs, un cop acabats els preliminars, passem a l’acció.

La veritat és que no sé molt bé com començar. Bé, direm que fa temps que m’he adonat que a cada any que passa el salt generacional és més gran. No és que m’espanti, en aquest sentit fa anys que es veu la cosa i ja estic curat d’espants, però si més no, cada cop és més preocupant. Sé que parlar així fa semblar un jaio a qui esgrimeix aquests arguments (en aquest cas a mi), però la veritat és que ho havia de deixar per a la posteritat. L’ésser humà està involucionant, senyors.

I no és que vulgui vendre a ningú la moto de que els de la nostra generació som la canya, que tot va començar després. No entrarem aquet joc, i més quan tots sabem que no és cert. La nostra ja va ser una fornada amb un índex creixent de defectuositat. Només cal veure els energúmens nascuts en aquell any del drac que circulen pel món, no cal dir noms, però segur que alguns ja imagineu uns quants. Sembla difícil, però la veritat és que hi ha moments en els que ni tan sols et sents identificat amb la teva pròpia generació.

Segons els yankis, que per a això tenen certa imaginació, nosaltres formem part de la generació Y. La majoria de nosaltres som fills dels baby boomers, i posseïm unes certes característiques, sempre segons els qui es dediquen a això. Entre elles:

  • Paguem més per una educació més alta que la dels predecessors (en general)
  • Patim problemes a l’hora d’independitzar-nos, especialment per a comprar una casa pròpia, el que duu a un augment de l’edat mitja d’independència.
  • Tendim a ser més ambiciosos en el món laboral, i canviem més de treball especialment si és per a millor.
  • Patim més divorcis
  • Tenim un gran accés a les noves tecnologies. Un altre nom suggerit per a aquesta generació és la “Net generation”.

En general és per estar-hi d’acord. Però com bé us deia, en moltes altres coses et venen ganes de trencar amb això i sembles més d’alguna generació anterior. Personalment trobo que m’identifico amb l’inconformisme dels adolescents de principis dels 90 (previ a que a Espanya triomfés el Bakalao entre els d’aquesta edat), i a vegades, els dies que estic més crític diria que penso de forma bastant més madura/adulta del que em tocaria (la qual cosa no sé si es pas bo o dolent, perquè podria voler dir que no estic gaudint de la meva edat quan toca…).

Per sort, em queda el consol bleda: els que venen després són pitjors. I en la majoria de casos, molt pitjors. Prenem la meva antiga escola per exemple. Tot i que nosaltres teníem certa mala fama d’entrada i sempre se’ns deia com de bons havien estat els del anteriors (que què voleu que us digui, la majoria de ties eren bledes fashion-víctims), la veritat és que els del immediatament posteriors eren molt pitjors (Terminator & cia), arribant a ser anomenats per algún professor com “els talibans”. I si seguim mirant endavant podem anar trobant cada cop pitjors elements. Per exemple el Mario, l’adorable germanet de l’Empanao. Bé, ja sabeu molts com anava la cosa amb ell.

Una altra cosa altament visible és la pèrdua de respecte envers la figura de “els grans”. Abans a l’escola els grans eren  els grans. Els veies com unes moles enormes (en la teva ment), amb els quals no t’hi podies fotre perquè si, perquè si ho feies et plovia una bona seca. I no se t’acudia pas fer-ho! Perquè? Simplement perquè eren els grans. Avui dia, et pots trobar crios que fàcilment i sense motiu, et poden dir de cabró i fill de puta en endavant. Així, sense més. Total, què els hi pot passar? La resposta obvia és una hòstia, però llavors al dia següent tens allí a sa mare o a son pare (no sé si a algú li sona de res això XDDD). I el nen tan feliç. Serà reticent al principi de tornar-hi, però en dos dies ja tornarà, possiblement a per un altre objectiu. La vida ara és així. Els pares no es pararan a preguntar-se perquè els hi has fotut un clatellot al seu fill. El seu fill és tan innocentó i està tan ben educat que no pot haver fet res de dolent. És culpa teva segur.

Una teoria meva respecte a aquest fet, la que menys culpa a la gent en general, és que tal volta sigui tot un fenomen cíclic. És a dir, nosaltres no feiem això perquè els grans ens infonien respecte. Quan vam ser els grans, no vam voler induir la doctrina de la por en els petits, que se’ns van girar. Ells justament, quan creixin no toleraran res, i seran uns altres grans tirànics, que criaran a uns peques amedrentats, i així anirà fent el cicle. De totes formes potser sigui provar d’embellir la situació, perquè el que és cert és que l’educació dels pares als fills cada cop fa més aigües en general. Avui dia els pares no volen perdre el temps en infondre segons quins valors als seus fills, per això ja està l’escola no? El problema és que l’escola no està ben bé per a això, i sense el treball dels pares, tot el sistema se’n va a fer norris.

Bé doncs gent, aquest és un breu resum del que opino (podria haver escrit una mica més suposo, però no augmentaria pas la qualitat del text – que tampoc crec que sigui per a tant – i tot just ara comença el Barça). Espero que us interessi si més no, encara que sembli escrit per un jaio XD.

Caleglin Nolewë – Talkin’ ’bout my generation

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: