Guia Mariatxi a les pitjors tribus urbanes del s.XXI

3 12 2009

Com vàreu poder veure a l’anterior post, resulta que un servidor té certa tendència a la crítica social, una crítica de vegades seriosa i d’altres en certa mesura humorística, satírica amb un toc de sarcasme (que sempre he pensat que és tot un art). A més, per tal de no poder ser acusat d’hipòcrita i perquè sóc un inconformista i crític nat (un pèl perepunyetes de vegades, però què hi farem?) normalment les crítiques van dirigides cap al meu entorn, en especial la meva generació i el seu comportament. Avui recuperem un article postejat el maig de 2008 on vaig realitzar aquesta curiosa guia.

Bones gent! Avui seguiré reciclant converses que he tingut amb alguns de vosaltres per tal d’escriure aquest nou post. En concret, avui parlaré d’aquelles tribus urbanes que millor que no haguessin aparegut mai, que ens haurien estalviat molts patiments visuals i psicològics. Així doncs, a mode de guia o diccionari, començarem aquest repàs al pitjor del pitjor de les tribus urbanes. Comentar abans de començar que les fotografies han estat extretes de google imatges i de la frikipedia (tot i que ilustren perfectmanent el grup del que es parla).

  • Canis:
Cani

L'esperit de Mr.T encara és viu!

Nova forma d’autodenominar-se de quillos i pelaos. Són els de tota la vida, sortits del moviment bakala, però amb noves característiques. Solen vestir roba esportiva ja sigui de marques convencionals (Nike, Adidas…) o de marques estranyes desconegudes per la resta del món. Han anat incorporant a banda de la típica gorra i les bambes Nike de molles, cada cop més joieria o bijuteria (daurada sempre), arribant alguns a extrems dignes de Mr. T. Ben coneguts per tots, no cal dir-ne gaire cosa.

  • Emos:
¿?

Segons el nom de la foto, és una noia...

L’entrada inevitable d’aquesta guia. Fins fa ben bé dos dies ningú sabia pas que eren, i en no res hi ha hagut un boom d’emos, pseudo-emos i posers que creuen que anar d’emo és més guai. Què és un emo? És la pregunta del milió, i poca gent és capaç de contestar-la.

Doncs bé, els emos podríem dir que van sorgir a parts iguals dels pseudo-pijos i dels pijo-punks (veure entrada pseudo-pijos i pijo-punks per a més detalls). Es tracta bàsicament de gent de mentalitat pija, però amb la necessitat de no ser pijos o de no ser inclosos en aquest grup. Per aquest motiu, decideixen distanciar-se en part (molt a la seva manera) del colorisme i optimisme dels pijos per passar a anar de sentimentals i foscos. Ells però, ho neguen, i afirmen ser descendents directes del moviment punk i del gòtic (cosa que demostra els pocs punks i gòtics que han vist en la seva vida).

S’autodefineixen com persones molt sensibles i preocupades pels sentiments, cansats de la vida alguns d’ells, però en realitat només els hi preocupen els seus propis problemes, que agranden a més no poder per tal d’arribar a creure’s que són els més desgraciats del món. Alguns d’ells segons el tòpic, arriben a amenaçar amb suicidar-se, tot i que només ho facin per tal de cridar l’atenció dels que estan al seu voltant. Exemples d’això, en el meu cas citaria les trucades de ninyatos de caire similar al PAP, que deien haver-se plantejat el suicidi només per tal que els locutors els hi diguessin que no, que la vida és bonica.

Estèticament, acostumen a vestir principalment de negre, amb bastants tocs de colors llampants (vermell, rosa xiclet…). A més, la característica més definitòria del que és un emo, el seu cabell. Duen els cabells generalment tenyits de negre, amb el serrell tot cap a una banda tapant un ull, jugant amb la longitud del cabell (llarg per un lloc, curt per un altre) i gastant tones de gomina (o això o els llepa el serrell una vaca cada matí). En el seu aspecte hi sol haver un punt d’androgínia.

Recentment, s’ha generat també un moviment anti-emo, arribant a donar-se agressions a xavals emos a Mèxic.

  • Pijo-punks:

Avril Lavigne, clar exemple de pijo-punk!

Una altra colla de pseudo-pijos provant de negar que ho són. Aquests en concret afirmen ser punks i escoltar música punk, llàstima però que el seu concepte de punk no sigui el de la resta del món. S’omplen la boca amb Ramones i Sex Pistols (d’aquests menys, que no hi ha samarretes molones per portar), tot i que en realitat el seu concepte de música punk és Simple Plan, Avril Lavigne o fins i tot El Canto del loco. Obviament no han sentit a parlar en sa vida de Rancid, NoFX i Bad Religion.

  • Pseudo-pijos:

Treta de Frikipedia, no hase falta desir nada más...

Un dels grans mals d’aquest segle. Nois i noies adolescents de classe mitja (a diferència dels pijos autèntics que tenen pasta), que han adoptat el pijisme a la seva manera. Avui dia afirmen ser pijos sense cap mena de problemes (cas real d’una noia que un bon dia va dir a les seves amigues: “A partir d’ara seré pija” i ho va fer). Solen vestir roba de marques que han dut durant una temporada els pijos, però precisament perquè els pseudo l’adopten, els pijos deixen de dur. Cas dels jerseis Bultaco, Rams 23 i similars. Són capaços de qualsevol cosa per tal de dur roba de marca, i en cap moment es preocupen per la pasta que sons pares s’estan deixant en la seva roba. Han augmentat fins a límits insospitats entre els més joves, arribant al punt que a la meva antiga escola, pel que en sé, ja no queda ningú que dugui Alpha i fins i tot Skaters i Rappers estan desapareixent.

Bé doncs, com sempre l’article queda obert a modificacions si me’n recordo de cap tribu amb un nivell de patetisme similar a aquestes. Vinga doncs, fins la propera.

Caleglin Nolewë – Crític tribal

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: