Records i curiositats nipones

4 12 2009

Molts ho sabreu ja, d’altres potser no, però sóc un apassionat de la cultura japonesa, especialment del submón otaku, però també de tot el que envolta al país del sol naixent. Una vida marcada des de petit per aquelles grans sèries japoneses (Bola de Drac, Ranma ½, Dome el petit geni del beisbol…) i una adolescència marcada (entre d’altres coses) pel manga, han fet de mi un adorador del que per a mi possiblement sigui el millor país per a viure-hi. I no només per a mi, doncs per a tres amics més (Rufi, SilverDragon y KrazyClio) també, i com era inevitable en una colla de sonats… vam acabar fent un viatge a l’esmentat país.

Poca cosa a dir del viatge que no derivi en un escrit sencer d’elogi de les meravelles d’aquest país, però en aquest post vaig intentar escriure uns quants records i curiositats tot just tornar de Tòquio.

Konbanwa culebras! Per als qui no sapigueu de què va la cosa (suposo que la majoria), konbanwa es bona nit en japonés (o pajonés com vaig dir algún dia en conya, quan érem per allà) i culebras es com en Charlton Heston anomenava als telespectadors a El Informal. Un cop aclarit això, dir que ja sóc aquí, just coincidint amb el moment què hi ha hagut una desbandada, i dels 7 magnífics només en quedem 3 (i un d’ells que no vol quedar). Així que us podeu imaginar com està el panorama aquí a Tarragona aquests dies de Sant Magí… mort, gairebé enterrat. Sort que encara alguna cosa s’hi pot fer, que si no ja estaria traient espuma per la boca.

Com tots sabreu (bé potser no tots, perquè com que sóc així de cabró, igual a algú li he ocultat que me n’anava de viatge… En fi…) els 4 fantàstics vam passar uns dies (12) a Japó, i vam tornar el dia 13 (bé, de fet a la hora a la que vam sortir ja era dia 14, però tampoc filarem pas tan prim no?). Un cop han passat els dies, ja recuperat el son (o gairebé, perquè em van venint algunes recaigudes importants) i després d’un nou intent fallit d’escriure un post (el sr Gates definitivament em té mania), escric aquest que ara ens ocupa per a parlar una mica per sobre del viatge, però centrant-me en anècdotes i records que m’he emportat del país. Per tal d’anar recordant millor, utilitzaré els serveis del meu diari de ruta particular, ja que així de ben segur que podré explicar-ho tot sense deixar-me res, i m’evito haver de fer afegits successius al post cada cop que vagi recordant res.

Per on començar? Doncs bé, començaré per tirar al terra el gran mite, la gran bola, allò que tothom ens deia sobre Japó i que va acabar sent una enorme fal·làcia. “Porteu molts diners en efectiu perquè Japó és molt car, especialment Tòquio, i passareu gana”. JA JA JA… Bé potser si a menjar per 4€ li dieu ser car, llavors sí que potser Tòquio és car i cal portar “molta pasta”, això sempre que com us deia no sigueu uns “ricatxons” i no us pugueu permetre fàcilment gastar 4€ en menjar. Per a la resta de la gent… el mite queda derrumbat del tot. Parlant de menjar, una cosa curiosa que tenen allà és que l’aigua es gratuïta. A cada restaurant tenen gerres (que generalment et va servint la cambrera quan hi cau) de les que et van posant aigua de forma gratuïta, sense que t’entri el preu de l’aigua per enlloc. La resta de begudes si que es paguen, però l’aigua no. El problema el tens quan estàs en un restaurant de pasta, has menjat mig plat d’espaguetis, tens una bola de pasta a la gola que fa que et costi empassar, necessites beure aigua ràpidament però la cambrera no et veu, així que et toca esperar fins que es gira i li pots demanar aigua (cas real que em va succeir a mi al restaurant de l’edifici Sony).

La gent de per allà tenen una mentalitat completament diferent a la nostra. I això, que ja teníem assumit de per sí abans de viatjar (és el llegat que el manga i l’anime han deixat en nosaltres), va quedar més que contrastat en aquesta estada. L’aigua era gratuïta (i el té verd fred al 24 hores), però ningú se n’aprofitava i en bevia constantment, és més, molta gent demanava refrescos, tot i tenir l’aigua gratis. Què passaria aquí? Us ho podeu imaginar, empatx d’aigua XD. Una cosa que ens va sobtar va ser el silenci, especialment al tren i el metro. Ja pot haver-hi gent als vagons, que llevat de comptades excepcions, hi impera el silenci. O com a molt el xiuxiueig d’alguna conversa aliena que es pugui sentir de fons per sobre dels sons del metro. Vist això, i donat que ningú ens entenia per allà, no és d’estranyar que fóssim els més escandalosos i que ens acostuméssim a parlar en veu alta de tot (fins i tot opinar sobre la gent que teníem al nostre costat). El petit temor que teníem era que tornéssim a Tarragona fent el mateix XD.

Una altra cosa que pot  sobtar al català o espanyol “de a pié” es com no hi ha furts, tot i les moltes opcions que tenen per a fer-ho. Allí la majoria de les bicicletes estaven al carrer i sense candau, als quioscs era facilíssim poder robar tot tipus de coses, així com a la majoria de tendes; a Harajuku, a la zona on tocaven els grups de música, els grups descansaven dins de cotxes amb els instruments (de marques bones) desats al carrer… És a dir, que veies tot tipus de coses que si es fessin aquí, acabarien en furt totes elles. Sempre prefereixes pensar que els qui roben només son uns quants, i que la majoria de gent es decent, però tot i així, cal dir que si aquí es donessin aquest tipus de coses, la majoria de les coses durarien 3 segons al seu lloc per a desaparèixer després per sempre més (almenys per als seus legítims propietaris).

El clima també mereix una entrada a banda en aquest post. Segons el nostre expert meteoròleg SilverDragon, al Japó s’hi dóna el cas que col·lisionen dos tipus de clima: el que ve de Sibèria i que fa que els hiverns siguin molt freds, i el tropical (que entra per Okinawa) que fa que els estius siguin humits i calorosos. Diuen que Japó és més bonic si hi vas en primavera o tardor, però nosaltres el que vam poder viure per temes de calendari va ser l’estiu. I la veritat és que és el lloc on més calor he passat a la meva vida. Bé, calor, calor, no (a Toledo i a Saragossa he arribat a experimentar temperatures més altes), però si xafogor. I alguns dies es podia suportar (especialment els de després que plogués, un cop havia escampat), però d’altres era gairebé una missió impossible. Sort que a cada 100m teníem una màquina de vènding disponible amb tot tipus de refrescs i aigua a molt bon preu (amb dir que tot anava a menys d’un Euro…). Per al record queden dies com el primer que vam visitar el Parc Ueno, amb la cara de mort del CrazyClio, el Rufi amb la cara plena de gotes de suor o el meu pèl completament xop.

Bé doncs, em sembla que de moment això és tot, malgrat que encara quedin algunes cosetes per explicar, la veritat és que ja les explicaré algun altre dia, ja que són massa llargues d’explicar la gran majoria.

Caleglin Nolewë – somiant amb tornar algun dia a Japó

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: