Records musicals de Japó

7 12 2009

Seguim recuperant posts de l’space i seguim avançant a grans passes en el temps. Hem arribat ja a l’octubre de 2008, quan tot just havien passat dos mesos del famós viatge a Tòquio i els records no només estaven ben frescos a les ments dels que hi vam viatjar, sinó que a sobre començàvem a sentir enyorança (si, sentíem, i m’atreviria a dir que sentim, enyorança d’un país on vam ser-hi dotze dies). Per aquest motiu vaig decidir barrejar una altra passió amb tot això, la música i fer aquest post:

Bon cap de setmana lectors i lectores de l’space (a partir d’ara procurarem ser una mica més políticament correctes, sense arribar al nivell de dir “miembras” com la gran ministra d’igualtat), dins de la mesura del possible! M’estic adonant que darrerament se m’esgoten les idees de cara a escriure el paràgraf introductori dels meus posts, però improvisant una mica vaig sortint del pas. El mes que semblava que no s’acabaria mai, sembla que ja té data de caducitat i la seva fi ja està a la vista, abans però, queden un parell de dies importants. Finalment (per a la introducció), m’agradaria dir que tinc un pla en ment a fer en les properes setmanes. Necessito persones fortes, decidides i capaces de fer qualsevol cosa que se’ls hi demani, amb una certa ment criminal si pot ser, la intel·ligència també es valora positivament. Interessats comuniqueu-vos amb mi de forma el més immediata possible i si passeu el tall se us donarà tota mena de detalls.

Ara passem al post en si, com de costum. De què penseu que anirà amb aquest títol? Doncs si, heu encertat (bé potser la Blanka no, que ella sempre li dóna a la Heineken i ja se sap com va la cosa…), de records musicals de Japó. Com m’ha vingut aquesta idea al cap, us preguntareu (o potser no), doncs degut a que l’altre dia una d’aquestes cançons em va venir al cap, i no em vaig poder resistir d’explicar algunes anècdotes a una lectora, doncs ja sabeu que la música m’apassiona prou com a tema de conversa com per a poder estar-ne parlant una bona estona. Un cop vaig acabar d’explicar aquest parell d’anècdotes, em vaig adonar que tenia prou material com per a escriure un post prou decent, i avui, un cop acabada aquesta setmana (en la que he hagut de treballar més del que semblava d’inici), m’he decidit a escriure-ho i penjar-ho aquí de forma definitiva. Anem doncs amb les anècdotes:

  • Southern All Stars, “los Mocedades japoneses”: Com bé sabeu, vam arribar a Japó en dia 2 d’agost, i pel que sembla allà hi havia un autèntic boom musical en aquell moment: els Southern All Stars (SAS), un grup que tot just llavors feia 30 anys de vida dedicada a la música. I pel que es veu allà són la canya i els escolten tant grans com joves, però a fora no se n’ha sentit a parlar mai d’ells. La qüestió és que la primera presa de contacte amb ells la vam tenir pels carrers de Tòquio, que estaven plens de cartells, i d’entre ells, destacaven els de SAS, enormes cartells on es podien veure les cares d’aquests músics de cinquanta anys. Aquest primer cop, jo tot estranyat de veure uns tios tan grandets anunciant-se com a grup de música en un país on el que triomfa son els ídols d’un o dos usos com a molt, vaig exclamar: “Pero quien son esos yayos?” i en SilverDragon, molt eloqüentment va contestar: “Los Mocedades japoneses”. Des de llavors, cada cop que els vèiem dèiem el mateix: “mira! Los Mocedades japoneses!”. El que no sabíem encara és que sentiríem la cançoneta anomenada “I am your singer” (concretament “l’estribillo”) per tot arreu, igual que veuríem les seves cares. Per la TV japonesa a totes hores la posaven, tant en anuncis com en algun especial dedicat a la banda (recordo en concret un concert i una entrevista en dos canals diferents), així que us podeu imaginar com els hi deuen agradar allà. Us poso una foto del cartell i el vídeo de la cançó. D’aquest darrer us aviso que el cantant em va deixar ja estant allà sorprès, perquè tot i que sembla que vagi de guapot, en sec li dona per moure’s al més pur estil Chiquito de la Calzada. També dir que no sé perquè el guitarrista porta un teclat en aquest vídeo, però és guitarrista.

Cartellot enorme a Shibuya

  • Namie Amuro: Parlant de idols (pronunciació anglesa)… una que vaig arribar a avorrir de tant veure-la per tot Tòquio, aquesta noia us juro que estava pertot arreu: en cada carrer important, en les pantalles d’anuncis als carrers, en cada centre comercial… no hi havia lloc que anessis sense que no hi fos ella ja. Els qui éreu allà amb mi la recordareu de ben segur, com probablement recordareu les meves queixes sobre què coi feia aquella tia per tot arreu. És tracta de la típica teen-idol (va començar als 14 anys), que deixa momentàniament la carrera musical per a casar-se i tenir fills (durant un any, concretament quan tenia 20 anys), que després va veure com queia la seva popularitat i en al contrari que la majoria, va saber reconvertir-se en cantant d’èxit d’R&B. Just quan nosaltres vam arribar havia tret un disc de grans èxits i per això la vèiem a tot arreu. Us poso una foto on surt un cartell cartells d’ella (de forma inintencionada).

Cartell a l'encreuament de Shibuya

  • Exile: Un altre arquetipus de la música: una boyband de 7 tios. El curiós és que sembla ser que només dos canten i els altres cinc ballen (llavors perquè se’ls considera part del grup? No seria més lògic dir que son un duet? En fi…). També acabaven de treure un greatest hits anomenat “Exile Entertainment Best”. Aquests no sé si algú més s’hi va fixar, perquè el que és per la TV no se’ls veia gaire, en canvi de cartells tenien la ciutat inundada, com es pot veure:

A un barri qualsevol...

  • El cantant melòdic: En un dels molts (però també convé dir que curts) moments de zàping a la tele em vaig quedar clavat en un canal que em va cridar l’atenció. Què hi feien? Doncs un concert especial de televisió gravat en un teatre, el que passa és que l’home ja tenia una edat. Tot i això ell tot entratjat, somrient i seductor feia fruir al públic que era compost majoritàriament per… dones grans (àvies). Les jaies s’ho estaven passant d’allò més bé tot emocionades escoltant com l’home cantava i entre cançó i cançó parlava sobre ves a saber què. I en mig de tot això, concretament durant una cançó, l’home va començar a pujar les escales i a passejar-se entre el públic mentre cantava, tot donant la mà a tota senyora que estès dins del seu abast. Enmig de tanta alegria femenina i senil, una de les dones més grans que hi havia entre el públic va aconseguir agafar la mà del cantant, i no la va deixar anar en una bona estona. A més recordo també una altra dona mig emprenyant-se amb la dona que hi havia al seu costat perquè aquesta li havia “impedit” que ella pogués agafar-li la mà, i no va parar fins aconseguir el seu objectiu. Tot un seguit d’escenes que ens van fer riure una estona.
  • Queen: L’adoració que els japonesos sentien per Queen quan el grup encara s’estava fent un nom a Europa va sorprendre fins i tot als propis integrants de la banda, que quan hi van viatjar per primer cop gairebé es van espantar de tot el fandom que havien generat sense saber-ho al país nipó. Com a curiositat, una matinada que estàvem com de costum a la meva habitació (i del Rufi), crec que era concretament la penúltima nit, la del “vinacho de arroz Don Simon”, la tele es va quedar posada, i tot just feien un especial de Queen, televisant un concert dels seus inicis. De l’època en que anaven amb roba apretada de lycra i el Freddie encara no duia bigoti (però si xolles).

Doncs bé, aquestes són algunes de les anècdotes curioses de Japó que em sembla que encara no eren gaire conegudes, almenys aquestes de caire musical diria que no les havíem esbombat massa, així que aquí les teniu, no gaire fresques, però les teniu. Properament tindreu més notícies de mi. Fins la propera!

Caleglin Nolewë – There was a time, when I was so broken-hearted…

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: