Petits tasts de la història musical – Mötley Crüe

8 12 2009

Cada cop queda menys per acabar de passar articles de l’space al blog. La veritat és que pensava que en sortirien més, però pel que he pogut veure la gran majoria d’ells no eren aptes per a un space públic, més que res perquè no feia més que parlar a un nivell molt més personal del que estic disposat a fer-ho aquí. Així doncs, d’aquí poc acabaré amb els articles reaprofitats i anunciaré formalment l’apertura oficial d’una nova temporada (o era) a Mariatxades.

Abans però, no podia deixar passar un article com aquest on explico obra i miracles d’una de les bandes que van viure més a fons els anys 80 i tota la bogeria que van suposar. Us deixo amb l’article.

Bona nit gent, la que sigui que segueix llegint l’space, perquè darrerament, sembla que estem de capa caiguda, en visites i comentaris. Bé, el tema de les visites ho agafo una mica amb pinces, perquè sembla que msn spaces ara sua de comptar les estadístiques d’aquesta pàgina, i així arribem a casos com el de l’altre dia, que tenia un comentari de feia 16 hores, però aparentment ningú havia entrat al meu space en les darreres 24 hores. Curiós… Per això ja sabeu que sempre recomano productes Microsoft, garantia de qualitat.

Com bé sabeu sóc bastant fanàtic de la música, especialment del rock. I també tinc aquest space, una de les meves vies d’escapament que sempre m’ha fet plantejar el fer un blog nou i completament públic a la xarxa. I la veritat és que hi he donat més voltes del que us podríeu pensar, però mai m’hi he decidit. Una de les coses que no tenia clares de bon començament era el tema del que podria tractar, i un dels temes que se’m van ocórrer va ser el de la música,un dels meus camps preferits. O potser no se’m suposa el nou Joaquín Luqui? Jejeje… Bé, que molts dieu que sóc una mena d’enciclopèdia amb potes, així que era una opció. I ja feia temps que tenia ganes de començar a escriure una sèrie d’articles que parlessin sobre això, i després de veure les 7 edats del rock, doncs la cosa va anar prenent forma fins avui. Per començar, doncs no volia parlar dels grans grups coneguts per tothom a tot arreu, sinó d’un grup que en el seu moment van ser unes superestrelles a nivell mundial, però que a la nostra generació ens van pillar una mica lluny i no vam conèixer, fet que fa que a molts no els hi soni el grup pel nom (com a mínim de la gent a qui n’hi he parlat). Us parlo dels Mötley Crüe.

Mötley Crüe

Els Mötley Crüe són un grup de heavy metal encara en actiu que va viure el seu esplendor (i la seva creació) a la dècada dels vuitanta. Tot i que no hi ha acord sobre qui va ser el detonant del moviment, la banda va ser una de les pioneres en l’anomenat Glam Metal, una barreja de l’estètica del Glam Rock (Kiss, T-Rex, Queen en els seus inicis o Gary Glitter entre d’altres) amb el heavy metal.

La banda va sorgir als anys 80 i ràpidament es va anar fent un lloc en diferents actuacions sobretot a Sunset Boulevard, Hollywood, on van aconseguir cridar l’atenció del jovent de la zona (sobretot gent de diners, joves moderns i tota la pesca) amb la seva estètica trencadora en el món del metal. Maquillatge a tones, roba arrapada de licra i els pèls estarrufats van ser la seva signatura al llarg d’aquests anys, i tot i no sonar gaire bé d’inici alguns ja van veure a venir que el futur del rock, del metal més concretament, estava en aquella via. Ràpidament, degut al gran èxit que van tenir a Hollywood van aconseguir anar-se fent lloc entre la indústria musical, en gran part gràcies a uns videoclips bastant anats de l’olla i difícils d’entendre.

Aquesta podríem dir que va ser la seva primera etapa estètica, la del cuir negre i vermell (sense perdre el maquillatge es clar!) que es correspon amb els seus primers discos. El vídeo estrany del que us parlava abans és el de Looks that kill, http://megavideo.com/?v=KTRLCG9K (vegeu si és anat de l’olla i estrambòtic o no). Fins aleshores cap grup d’aquest estil havia aparegut (potser Hanoi Rocks, però van sortir més o menys alhora). El metal fins aleshores havia passat per diferents etapes: la tetricitat i sobrietat de la mà de Black Sabbath, els riffs de guitarra de Deep Purple, el tàndem de guitarres així com el cuir i les tatxes de Judas Priest i la renovació i duresa de la New wave of British metal (Iron Maiden, Motörhead o Def Leppard), però mai s’havia fet res tan trencador estèticament com allò, no des de Judas Priest, ni des dels Estats Units (si us fixeu les bandes citades són totes britàniques). Així doncs el que van encetar aquesta colla que en un altre moment o lloc s’hauria considerat una excentricitat digna de reinones esbojarrades, es va perdonar i acceptar per la boja societat dels anys 80, on tot hi tenia lloc (si no mireu la Movida a Espanya…). Per si fos poc, les discogràfiques van començar a buscar grups per l’estil i en van aparèixer més (Ratt, Poison, Twisted Sister…).

Amb el llançament del tercer disc es va entrar en una nova etapa estètica, aquest cop basada en el més pur estil glam rock exagerat, amb encara més maquillatge, làtex i colors estrambòtics a sobre de l’escenari, coincidint amb detencions, drogues i tota mena de problemes per als integrants de la banda (detalls més endavant). Els nostres amics ja no es conformaven amb dur els cabells estarrufats i maquillatge a la cara, sinó que van decidir trencar amb el cuir del tot (allunyar-se estèticament encara més del Heavy Metal) i passar-se a la roba arrapada i als colors llampants (fúcsia, rosa, colors elèctrics, etc.), així com a fer tota mena de poses que van sentar escola. Digne de menció és també la roba que duien, que podreu apreciar bé en el següent vídeo. D’aquest tercer disc destaco sobretot la gran balada rockera (com a mínim per a mi ho és) Home sweet home, la primera cançó que vaig descobrir d’ells.

http://www.youtube.com/watch?v=S4457H6Gxd8

La banda seguia cremant etapes ràpidament (living la vida loca) i els números ho demostraven: només tres anys per passar de banda recent formada a fama mundial, 4 discos en 6 anys, diversos canvis de look, problemes amb la llei, alcohol, drogues i sexe sent la tònica general del grup… i el ritme que no baixava. Per al següent disc, anomenat “Girls, girls, girls”, van decidir un nou canvi de look (estètica motera) i reflectir en ell com era la seva vida (drogues, motos, sexe, strip clubs, whiskey, etc). El single que dona nom al disc en va ser un altre exemple.

http://www.youtube.com/watch?v=OJrSyFpK3iQ

Després de molts més embolics, la banda es va acabar adonant de que no podien seguir així (el mateix guió que de costum), i el 1989 van fer una crida (a ells mateixos) per a la desintoxicació i sobrietat de cara a poder estar serens mentre duressin les gravacions, dur una vida més digna, i aquesta mena de coses que fa la gent normal. El resultat d’aquesta crida va ser el disc Dr Feelgood, per a molts crítics i per a la banda també, el millor disc de Mötley Crüe. Un fet curiós del disc és que Metallica, la banda que va marcar la següent etapa del metal, va començar criticant aferrissadament a les bandes de Glam metal (per posers i aquestes coses), però quan es van adonar que no podien tocar més ràpid (tret en el que havien basat la seva música) i que volien aprofundir en la música, van escoltar aquest disc i els hi va agradar tant que van contractar en Bob Rock, productor, per a que obtenir un so semblant en el que seria el seu Black Album). Dues cançons prou bones són Dr Feelgood i Same old Situation.

http://www.youtube.com/watch?v=YDWxf5qkAIs

Va ser just després d’aquest disc quan les coses van deixar d’anar bé al grup, sent la història la mateixa de sempre: discos fallits, tensions entre els egos dels components, marxa d’un d’ells deguda a les tensions (Vince Neil, el cantant), algun disc més fallit, pausa/separació del grup, nova reunió amb nou disc (fallit de nou), marxa d’un d’ells per les velles tensions (Tommy Lee el bateria va marxar per problemes amb Vince Neil, el cantant i per provar carrera en solitari), nova pausa/separació, nova reunió, nou disc i així arribem just a l’actualitat, en què segueixen en actiu però suposo que deuen tirar més als seus antics fans que no pas al nou públic.

Abans us he comentat els problemes amb la justícia, us els explico més detalladament (ja per acabar) tots els casos excepte el del Mick Mars, que no he trobat res destacable a banda de drogues:

  • TOTS: Com ja sabeu li van fotre a tot i en grans quantitats. En un dels moments d’esplendor del grup, se’ls hi va unir en les seves farres un convidat inesperat, fundador del Metal que passava per hores baixes: Ozzy Osbourne. A l’Ozzy l’havien fet fora de Black Sabbath degut al seu allunyament de la banda per les drogues, i després d’una etapa en què va desaparèixer en plena ira i depressió i es va sumir encara més en la seva addicció, va ajuntar-se als 80 amb els qui llavors tallaven el bacallà i duien una vida com ell: els Mötley. I va ser una explosió, la cosa es va desmadrar de mala manera. Segons expliquen tant l’Ozzy com el Vince Neil (tot i que el primer afirma no recordar-ho), un cop en Nikki va esnifar algunes formigues, i per tal de provar a veure qui la feia més grossa, l’Ozzy va esnifar una ratlla de formigues, es va pixar a sobre i després va llepar la pixada. Ha caigut algú mai tan baix?
  • Vince Neil: Cantant de grup i cara visible de la formació. Alcohòlic i drogadicte com tots en el seu moment, va tenir un greu accident de trànsit que va acabar amb la vida del bateria de Hanoi Rocks (Razzle), amic seu i que anava al seu costat, per culpa de conduir begut. Va ser condemnat a 30 dies de presó, 5 anys de llibertat condicional, 200 hores de servei comunitari i 2.6 milions de dòlars per indemnitzar a les víctimes (també les de l’altre cotxe, amb el que van xocar frontalment). Dels 30 dies en va complir 15. Entre d’altres acusacions, hi ha la d’agressió a una prostituta el 2003.
  • Nikki Sixx: Baixista i principal compositor del grup, va ser el que va tenir més experiències fortes amb les drogues. Degut a fotre-li fort tant a l’alcohol com a la cocaïna i principalment l’heroïna, va estar a punt de morir dos cops. El primer el van declarar clínicament mort els de l’ambulància que va arribar, però pel que sembla va tenir la sort de que un d’ells fos fan seu, i després de dos “xutes” d’adrenalina directes al cor, va reviure (i es va quedar tan ample, perquè quan va arribar a casa es va fotre una senyora ratlla). El següent cop va ser en una casa de camells, on hi va anar amb un membre de Hanoi Rocks i va recuperar-se de miracle. Poc després va venir la crida a la sobrietat.
  • Tommy Lee: famós per haver-se casat amb la Pamela Anderson anys més tard. El seu historial de matrimonis va començar amb un matrimoni d’un mes. Després va venir la Heather Locklear i més tard la nostra Pamela. Ja casats els hi van robar i més tard publicar una cinta privada on practicaven sexe. Degut a negar-se a comparèixer davant d’un jutge per una presumpta agressió a la Pamela, va anar 4 mesos a la presó. Una acusació més d’agressió i problemes legals per tenir un tatuatge amb una esvàstica completen el seu historial.

Això és tot per avui!

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: