Allò que em rebenta (part 1)

10 12 2009

Benvinguts de nou a Mariatxades en la que es la penúltima recuperació d’un article de l’antic space. Aquest és se’ns dubte el meu post més visceral amb diferència, un post en què vaig decidir que m’havia “cansat ja, d’aguantar i no dir res”. Una onada d’ira provocada per un cúmul de situacions enutjants va acabar portant inevitablement als dos darrers posts de l’space, dos escrits que considero entre els millors dels que vaig fer. Us deixo amb la primera part:

Mmmmooolt bona niiiiiit… Una nit fredota avui, d’aquelles que indiquen que el bon temps ja fa uns dies que es va acabar, per més que algunes noies frescotes encara vagin amb tirants… I fins aquí aquesta imitació escrita del Molina del Polònia, que ja ho tinc jo això, només sé imitar a imitadors o personatges de l’APM. El cas és que el temps ha canviat des de fa gairebé una setmana, les temperatures han baixat de cop i la tardor ja s’ha instal·lat entre nosaltres. I per si fos poc, diuen que ara venen pluges. El cas és que ara estem en una època de transició d’aquelles que m’agraden més aviat poc, el pas de l’estiu, amb la seva calor, la platja, el sol, els bikinis, les minifaldilles, els shorts, els pantalons pirates i les samarretes de màniga curta a l’hivern, amb el fred, la caloreta a dins de casa, els torrons de Nadal, la neu, l’esquí, la funda nòrdica al llit… Però resulta que estem a mitges! I no tenim ni una cosa ni l’altra. Ara el que tenim són dies grisos, pluges, baixades de temperatura, poques fruites de temporada (com a molt les magranes), pocs dies festius, molta feina i poques ganes de fer-la. I això, és una cosa que no m’agrada.

Així doncs, reflexionant sobre això he pensat “la tardor em rebenta” i ràpidament he començat a pensar en altres coses que em rebenten. I quan tot plegat començava a semblar una sessió de brainstorming he pensat… si hi ha un blog que es diu lo que me revienta de Japón (www.loquemerevientadejapon.blogspot.com – Molt recomanable) que es dedica a parlar d’això, perquè no puc fer jo un post (o una sèrie d’ells si la cosa dóna de si) sobre aquelles coses que no puc sofrir? I aquí em teniu, per primer cop en molt de temps (des d’aquell fatídic dia de Febrer) fent dos posts molt seguits. Ara sense més dilació, anem a llistar aquelles coses que em rebenten:

La hipocresia/falsedat : Ja en vaig parlar al post anterior, però és un dels trets humans que no entendré mai i que més em rebenten quan els pateixo. Si tu ets com ets, i suposant que siguis mitjanament acceptable, perquè entestar-se en anar posant-se màscares segons amb qui parlis? Perquè ser d’una forma amb uns, d’una altra amb uns altres i no mostrar mai a ningú (o gairebé ningú) com ets realment? Tots coneixereu casos per l’estil, jo en podria citar uns quants, però una de les coses que més recordo en aquest tema  és l’afirmació rotunda que em va fer un cop una persona “a mi ningú em coneix tal com sóc”. I n’estàs orgulló? Jo no ho estaria gens, la veritat és que em semblaria molt trist estar en una situació així.

L’egoisme/egocentrisme: Definitivament, la gent que s’omple de si mateixa, els encantats d’haver-se conegut i aquells que creuen que el món gira al voltant seu no els trago (com a mínim a partir de que descobreixo aquests trets en ells). Hi ha vida més enllà de tu mateix i hi ha gent a la que hauries de tenir en compte com afecten les teves decisions i accions. Si no ets capaç de pensar en res més, si tots te la porten fluixa fins aquest punt… a què has vingut a aquest món? Perquè existeixen altres persones a banda de tu al món? Aquest és un tret que sol anar molt lligat amb el primer, doncs aquells que són egocèntrics, solen voler dissimular-ho fent “amistats”, com més millor. I clar, de bon principi res no es nota, pràctica en tenen d’amagar-ho, però quan te’n fan alguna de grossa o a base d’acumulació de falsedats t’acabes adonant de com són i no tardes en engegar-los.

La tardor i els inicis de la primavera: Per a canviar una mica respecte a les relacions humanes, parlaré de nou del temps. No suporto les mitges tintes. L’hivern té coses bones, l’estiu té coses bones i la primavera cap a l’abril ja té coses bones. Ara, els primers mesos de primavera i la tardor en si… només tenen de bo la bellesa que hi pugui haver als paisatges. El temps canviant, les temperatures encara baixes (però tampoc tant com per anar ben abrigat), la falta de neu o de solet, les pluges o els dies grisos són tot el que aporten i la veritat, és que si a això li sumem la mà de treball que acostumes a tenir per aquelles dates, entendreu (o espero) perquè em posa de mala lluna.

La meva gola: Parlaré també de trets meus que em foten de mala llet, per a que no m’acuseu d’hipocresia o d’altres coses, i perquè hi ha més d’una cosa que no m’agrada gens de mi mateix. La primera com veieu és la meva gola. No suporto que cada any sigui la mateixa cançoneta. Que arribi Santa Tecla, em posi malalt i la gola se’m quedi irritada per dues o tres setmanes, fins que al novembre o desembre em torno a posar malalt (o potser els dos cops) i aquest cop ja és un mes llarg amb la tos dels nassos i possiblement encara em passi un cop més cap a finals de gener/principis de febrer. N’estic fart i no ho suporto. I a més els metges no hi poden fer res…

La meva bonhomia exagerada: O dit d’una altra manera que no suposi una certa alabança a mi mateix… com n’arribo a ser de panoli. D’hòsties anímiques me n’he portat unes quantes ja… i sempre torno a confiar en tothom, a pensar que la gent és bona i de fiar i que no em tornarà a passar el mateix… fins que me’n passa una d’igual o de més grossa. I llavors en comptes d’engegar a la merda aquesta mena de persones que m’han fet això, en comptes de seguir tranquil·lament amb la meva vida i la consciència ben tranquil·la, em pregunto… Tinc jo culpa de res? Potser l’he cagat… Per acabar adonant-me (i no només pensant sinó perquè m’ho diuen aquells en qui confio) que no, que em menjo el tarro per gent que no val la pena i que perdo mesos de la meva vida taladrant-me per aquesta mena “d’indeseables”.

La demagògia: O dit d’una altra manera, aquells qui menteixen sabent que ho fan. En qualsevol camp, tot i que d’inici pensava en els mitjans de comunicació i el món de la política (COPE, esRadio, Libertad Digital, La Razón, El Mundo, ABC, els fatxots redomats, Intereconomía… i un llarg etcètera), també es pot aplicar a totes aquelles persones que hagin actuat amb mi d’aquesta manera i en aspectes realment seriosos (si ho sé ja no els hi parlo, i si no ho sé doncs potra que han tingut, però segurament hagi acabat passant alguna cosa que hagi fet que tampoc els hi parli). Sort que sempre em queda el consol que com diu ma mare “se coge antes a un mentiroso que a un cojo”, frase que sempre m’ha deixat anar quan m’ha pillat alguna mentida o quan creu que puc estar mentint, sobretot de petit, que sempre impressionen més aquestes frases tan lapidàries.

La pluja fina que cala com si diluviés i les quatre gotes: Una altra cosa que és un clar exemple de mitges tintes, i que per tant… em rebenta. No suporto que sembli que no plou, que vagis sense paraigües i no notis res i al cap d’una estoneta te n’adonis de que vas completament xop d’aigua i que encara que no ho sembli… plou molt. De totes formes, he de reconèixer que en el paisatge asturià i gallec escau molt aquesta mena de pluja i sembla que no rebenta tant. Ara, la que no suporto de cap de les maneres és aquella que són quatre gotes… però que t’obliga a treure el paraigües. És aquella que t’agafen ganes de cridar: “Però vols apretar a ploure com Déu mana!!??”.

Emos, pijopunks i pseudopijos: Segur que l’estàveu esperant. I aquí els teniu, ja pel final però hi són. I sabeu tots que no els trago de cap de les maneres, als primers per negar que no deixen de ser pseudopijos enmascarats i maquillar-ho tot amb grans dosis de falsa profunditat i sentimentalisme; als segons per omplir-se la boca del punk i de com n’arriben a ser de punkarres i no conèixer realment res que no sigui Green Day, Simple Plan, Avril Lavigne i saber que els Ramones van existir perquè tens una samarreta molt xula d’ells; i els darrers per fondre’s la pasta de sons pares (que son de classe mitja benestant en avall) en roba de marques que els pijos autèntics (els de bressol, els nens de papà) o ja no duen o no durien mai (Rams 23 va ser un clar exemple). I tots volen ser el que no són… Una altra colla de falsos (cosa que ens duu al primer punt).

I de moment com que veig que he tancat el cercle, ho deixem aquí. Algú s’atreveix a posar-ne alguna més? A mi de moment se m’acuden els chetos, els culoduros (aquells capaços de fer qualsevol cosa per guanyar fins i tot al parxís), els hoygan (busqueu a google i flipeu amb ells), el reggaeton, l’electro-pop que s’està posant de moda i que ha fet canviar a gent com Shakira, Britney o els Black Eyed Peas (I gotta feeling mola, però em deixa a quadres que la cantin els de Where is the love), els ídols juvenils musicals i la seva música creada només com a cosa secundària però necessària, el mal cap que tinc (o com m’oblido de coses de tota mena), les carreres que no haurien de ser-ho i tots ho sabem però pocs ho diuen, la deplorable i lamentable situació dels enginyers a Espanya (i dels informàtics en particular), la incongruència que és Catalunya a la ment dels de l’Espanya profunda (allò de “viva Cataluña dentro de España pero mueran los catalufos”), la campanya anticatalana del PP a València i els blavers (i com se’ls creuen allà abaix), Telemadrid (especialment la Curri)…

Vaja, veig que me n’he deixat moltes de coses. De moment ho deixo aquí. Bona nit a tots!

Caleglin Nolewë – Avatar de la justa ira.

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: