Allò que em rebenta (part 2)

10 12 2009

Segona part de la sèrie allò que em rebenta. De moment és la darrera, però segurament acabaré escrivint-ne alguna de nova. Aquest cop tornem amb una mica de tot, però començant amb una petita introducció on hi ha comentaris i reflexions sobre la primera part. Per cert, tant aquesta com la primera part s’han editat per tal d’adequar-les als propòsits d’aquest blog!

Bon dia tingueu estimats lectors. Sembla que torno a agafar ritme de posts, i com que veig que les visites repunten, els posts sembla que agraden, tornen a aparèixer alguns comentaris i la meva venada de cagar-me en tot i criticar tant als “indeseables sembla que també us agrada, o com a mínim fa que visiteu aquest space. Així doncs, continuem amb totes aquelles coses que em desagraden fins al punt de treure’m de polleguera, avui parlant de moltes de les que ja vaig llistar en el paràgraf final de l’anterior post.

Però abans una petita anotació, un incís sobre alguns aspectes de l’anterior post. Primer, no sé si no era massa crític amb totes les persones les quals vaig insinuar qui eren. Sigui com sigui, m’és bastant igual, l’únic dubte que tinc és si no hauria de dir clarament qui són tot assenyalant-los amb el dit, però si no ho he fet ha estat per seguir amb la política d’aquest space de no anomenar mai a ningú pel seu nom real, referint-me sempre que pugui a ells per nicks, malnoms o similars, i en aquest cas, com que ni nick, ni malnom… doncs insinuacions. Segon, apunt Behelin, ell també està més que d’acord amb no suportar el temps de la tardor/principis de primavera i vol que es faci constar. En el seu cas, sent com n’arriba a ser de fredolic, li rebenta haver de portar diverses capes de roba que es té que anar traient i posant segons el dia i el moment, prefereix doncs l’estiu perquè de roba la justa i l’hivern perquè s’abriga amb més capes que una ceba i tot arreglat. En fi, anem a pels punts:

Els posers: Una mena de reafirmació i ampliació del punt d’emos, pseudopijos i pijopunks (o com fos que els llistés). Detesto els posers. I què són? Doncs a grans trets, i per tot aquell que no ho hagi sentit mai, els posers són aquella gent que es creu molt pertanyent a certa tribu o tendència i així ho fa saber a tot aquell qui el vulgui escoltar. El problema és que solen exagerar els trets al màxim (sovint volen ser més papistes que el papa) o se n’inventen de nous perquè tampoc és que els hi moli massa (per exemple els pijopunks, que afirmen ser punks però no vestirien mai com els punks autèntics ni es farien crestes de dos pams). I clar, això provoca un gran rebuig entre aquells que sempre han estat així, que els anomenen d’aquesta manera com a insult, fet que provoca que els posers es rebotin i afirmin que són tan autèntics com els anteriors o inclús més (mentida i de les grosses). El problema d’aquest terme, és que sovint s’empra pels veterans de certes tendències cap als joves que comencen a entrar en el seu mundillo o cap a noves tendències que van sortint. D’aquesta manera, es podria dir que és un terme un pèl desvirtuat pel seu mal ús.

La pèrdua de valors de la societat: Sona molt grandiloqüent i no sé fins a quin punt ho és, però tots saben que molts valors s’han desvirtuat i/o perdut. L’amor i el sexe es confonen i la amistat té el valor d’emborratxar-se cada dijous. I en mig de tot això, apareix un personatge i els seus amics que encara s’atreveixen a donar el significat antic a aquests valors… quina gosadia! I amb això no em presento com l’últim reducte enfront del mal al món ni res per l’estil, segur que hi ha més gent com jo (alguns els conec), i probablement siguin més dels que em penso, però com a norma general, les dues primeres premisses es compleixen, i això també em fa posar de mala llet.

Els chetos i culoduros: Cheto, de l’anglès cheater és a dir, trampós. Culoduro, persona que en un joc porta les normes al límit, fregant la il·legalitat, buscant els errors o l’excepció de l’excepció per tal de guanyar com sigui, de vegades fent trampes i tot. Jugo quan puc a Warhammer i Bloodbowl i una cosa que no suporto són aquests dos tipus de jugador, per motius obvis. Si aquests jocs són un hobby, perquè jugar només per a guanyar? Perquè una partida no té sentit si no guanyes? Perquè no jugues per a passar-t’ho bé? En fi, que si fos per mi els ajuntava a tots en una habitació i que juguessin entre ells, segur que la cosa acabava en matança.

El reggaeton: Hi ha alguna cosa que no s’hagi dit encara sobre aquesta música? No crec que pugui afegir gaire més, “lo que pasó, pasó”.

L’electropop: De veritat, el pop comercial en excés no és el meu estil preferit, però com a mínim era més potable abans que totes les cantants femenines i demés es posessin d’acord i comencessin a fer aquest electropop que ara ho impregna tot. El tret de sortida el van donar The Killers amb el seu Human, remixejat després per no sé quin DJ. Des de llavors, i veient el gran èxit d’aquest temazo, tothom s’hi ha volgut apuntar (la majoria amb més pena que glòria). És buit, robòtic, elèctric i sense cap mena de gràcia, poca cosa se’n salva (I gotta feeling) i ha fet canviar a gent que eren bons artistes (Shakira amb La loba, Black eyed peas amb I gotta feeling, Madonna i el seu Celebration…) i d’altres que no tant (la Britney amb Circus o Tokio Hotel amb Automatic per exemple). I a més, tot sembla indicar que cada cop està més a prop de la música de discoteca (David Guetta i demés) i que res no ho aturarà això. Menys mal que encara hi ha alguna coseta pop que se’n salva (personalment, m’agrada la nova de Mika).

Els ídols musicals juvenils: No és que tingui res en contra de la Hannah Montana, els Jonas Brothers, la Demi Lovato o la Hilary Duff (en el seu moment, que ara ja està passadeta) com a persones. I en alguns casos no tinc res especial contra la seva música, no em diu res, però tampoc la detesto. Podria dir el mateix dels Tokio Hotel, tampoc em rebenten musicalment. I és que poca música arriba a desagradar-me de per si. El problema el tinc amb la concepció i promoció d’aquesta música i aquests grups. L’important són els ídols, els personatges que es creen i no pas la música, que és només la via per a ser adorats. I per aquest motiu és música sense ànima, buida i pensada i creada només per al consum ràpid, per a que se’ls hi pegui als xavalets mentre miren embadalits les fotografies dels seus nous ídols. I tot pel mòdic preu de 20€ o més el CD (quan els clàssics els trobes per la meitat del preu… o menys a vegades). Es podria dir que em reventen més les seves discogràfiques que no pas els grups.

– El mal cap que tinc: A vegades ja em va bé oblidar-me de fer segons quines coses, però la gran majoria dels cops, el meu mal cap només em juga males passades. De veritat, que és un altre tret de la meva persona que em treu de polleguera.

– Els hoygan: Una gent molt curiosa que sol treure de polleguera a qualsevol que hagi passat assíduament per qualsevol fòrum castellanoparlant dels molts que hi ha a la xarxa. Qui són? Per definició es tracta de sud-americans amb una gramàtica pèssima (imagineu el pitjor cas i multipliqueu-lo per deu) que els hi dóna un aire estrany i de sobte decideixen que volen saber alguna cosa (molt simple) sobre un tema X (un tema candent, arxiconegut i del que sobri informació a la xarxa). Llavors, en comptes de fer el que faria qualsevol i cercar paraules sobre el tema a Google, decideixen entrar en un fòrum a l’atzar i escriure en el primer subfòrum que vegin (encara que no tingui res a veure). I com escriuen? Majúscules, exclamacions, faltes d’ortografia, presses per saber coses simples (“es bona Perdidos?”, “em podeu passar un serial d’un joc?”, etc). Us en podeu fer una idea a http://www.hoygan.info/ (tot i que ha acabat sent un pou de publicitat, si busqueu bé en trobareu). Només dir que hoygan ve de com solen escriure la paraula amb la que comencen els seus escrits: “oigan”. I per a més inri, quan algú els hi retreu la seva escriptura, solen sortir amb que és un tema de racisme o similar i que ells sent sud-americans escriuen diferent als espanyols. Espectacular. Busqueu també l’article de frikipedia i riureu una estona.

I amb això ja ho deixem de moment, depenent de la vostra resposta hi haurà una tercera part més tard o més aviat, però tingueu per segur que la veureu sortir a la llum.

Caleglin Nolewë – Amb ganes d’hostiar a algú.

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: