Manual del bon espanyol

18 12 2009

Benvinguts mariatxers a l’estrena del blog de forma oficiosa. Avui comencem l’era mariatxades al 100%, avui és un dia que marca un  abans i un després en el blog d’en Caleglin Nolewë. I quina millor forma de fer-ho que amb una mica de sàtira, crítica i sarcasme? Personalment no se m’acut res millor, i menys en una setmana en que els mitjans ultraconsevadors han realitzat una de les campanyes més sagnants i pudentes que se’ls hi recorda en cert temps (per desgràcia no el suficient) contra el primer que se’ls hi ha passat pel cap: el Gran Wyoming (a qui han acusat d’agredir o provocar l’agressió de forma indirecta de Herman Tertsch).

Els dies no són bons per als autèntics espanyols. Als autèntics espanyols ja només els hi queda el consol que els hi donen els mitjans posseïdors de la veritat, els pocs que queden, doncs el Govern fa tot el que pot per a fer-los callar (igual que el Villarato amb els madridistes). Per si fos poc, els autèntics espanyols veuen com el seu país se’n va directe cap a la destrucció (passant primer per la balcanització) i ningú hi fa res. I encara pitjor, tot i que cada dia en són més, misteriosament encara no guanyen les eleccions, tot i que les properes segur que seran les bones. Clar, que veient el candidat que presenta l’únic partit demòcrata i realment seguidor de la Constitució (document que Déu va fer caure dels cels per allà pels anys setanta) la cosa no pinta gaire bé (normal, com pot guanyar un de centre-dreta?).

La política no ofereix gaire consol, però en mig de tot això una figura s’ha alçat en guia dels demòcrates, liberals i patriotes autèntics. Una figura que està destinada a fer història, a superar totes les adversitats i passar per sobre de tota aquesta colla de progres, centristes i “maricomplejines” que controlen el partit i liderar-los de nou cap a la victòria. Esperanza Aguirre, “Espe” per als amics, “doña Esperanza” per als fidels. Un signe de llibertat, de rigor, de compostura, de saber estar, una esperança per als fidels i una deesa dels espanyols de debò.

Un bon espanyol detesta el nacionalisme, sigui del tipus que sigui, perquè ell no ho és pas, ell només estima el seu país per sobre de totes les coses, cada dia dóna gracies a Déu per haver pogut néixer amb aquesta nacionalitat. Els nacionalistes (perifèrics sempre, perquè a la Meseta no n’hi ha d’això) en canvi, imposen la seva ideologia per sobre de la dels altres amb tècniques autènticament feixistes. Per aquest motiu un bon espanyol estima les terres catalanes (i també “las Vascongadas”) com a part indivisible del seu país, perquè un bon espanyol quan veu el mapa polític del món el primer que fa és emocionar-se veient la silueta íntegra del millor país hagut i per haver. Però el que no els hi fa tanta gràcia als espanyols autèntics són molts dels catalans, sobretot aquells que s’han deixat rentar el cervell per les malvades forces de José Luís Cárod Rovira (coneguts com a ERC). Però com a persona tolerant i magnànima que és, tot bon espanyol critica obertament a tots els catalans només amb la intenció que obrin els ulls i es converteixin en millors persones (i per tant, espanyols de pro).

Els bons espanyols sempre estan disposats al diàleg, no en va els hi agrada gaudir d’un bon debat amb pluralitat d’idees com els que poden fer a Telemadrid o a d’altres mitjans de tall demòcrata. Gaudeixen dels debats i opinen amb diversitat d’opinions en temes com: “Cree usted que se deberían permitir las consultas independentistas en Cataluña?”, que generen opinions de tot tipus. Això sí, tot bon espanyol parla i debat sempre en la llengua de l’imperi, la única que té la Ñ (de la qual també n’estan orgullosos), la tercera més parlada del món, de la qual donen gràcies cada dia els sud-americans per poder-la parlar. I per això, una altra cosa que no suporta un espanyol de pro dels nacionalistes perifèrics és que s’entestin a parlar en les seves llengües gairebé mortes, perquè ell sap que només parlen en aquests idiomes per a dur la contrària. I de fet, dubta que siguin idiomes, perquè per a més d’un sempre seran desviacions o dialectes de la llengua imperial (i de fet prestigiosos estudis ho avalen).

Però allò que distingeix realment als espanyols de pro dels qui no ho són és el seu amor pels dos símbols més solemnes i venerables del món: la bandera i l’himne. Perquè un bon espanyol en presumeix sempre que pot, especialment de la “rojigualda”, la qual treu al balcó sempre que pot i de la qual pensa que s’han apropiat molts que no la mereixen, com ara progres i gent d’esquerra (no podrien haver seguit amb la seva bandera amb la franja morada?). Per això alguns puristes prefereixen l’ús de l’anterior versió de la bandera. Sigui com sigui, ells la mostren orgullosos, i la duen sempre que poden en qualsevol forma (ja sigui a l’interior d’un rellotge, al coll d’un polo, als seus tirants, etc).

I què dir de l’himne? Un bon espanyol s’emociona cada cop que Rafa Nadal guanya algun trofeu, però no pas tant com pel xaval de Manacor, sinó perquè quan li entreguen el trofeu sona l’himne i oneja al vent la bandera. I el mateix li passa amb Fernando Alonso o amb el començament dels partits de “la roja”. Per tot això, un bon espanyol quan desperta el primer que veu és la “rojigualda” que té penjada del sostre a tal efecte, i el primer que escolta és el seu despertador espanyol amb l’himne. I per això, els qui realitzen aquesta pràctica comencen els dies plorant d’emoció. Tot just després, donen gràcies a Déu per haver nascut espanyols i posen alguna emissora de ràdio on es digui la veritat de debò i no pas els invents del PSOE o el que ens vol fer creure la conxorxa nacionalista catalano-basca permesa pel govern central de Bambi-ZP.

I finalment, un bon espanyol és amant de tots els esports on hi hagi una selecció espanyola, perquè excepte el futbol, la resta dels esports només tenen sentit si s’hi juga a nivell de seleccions. Per això, un espanyol de pro no parla mai de la lliga  d’hoquei patins, d’handbol o de waterpolo, però quan la selecció espanyola guanya alguna cosa, llavors se n’alegra profundament (com no li pot agradar un esport on guanya Espanya?).

Tot això, i molt més, és el que diferencia als bons espanyols dels qui no ho són, d’aquells que mereixerien ser deportats o, sent molt tolerants, entrar en un programa de rehabilitació i reinserció en una societat idíl·lica espanyola on només hi hagués bons patriotes. I tu, ja ets un bon espanyol?

Caleglin Nolewë – Pensant perquè no ha escrit EspaÑa cada cop que n’ha parlat.

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: