El fantasma dels nadals passats

31 12 2009

Hola i benvinguts a mariatxades un cop més per a vosaltres, un primer cop per a mi. Sóc el fantasma dels nadals passats i vinc a fer-vos una visita en la que explicar-vos com vivien aquesta època de l’any els homes i dones fa molt de temps, quan es feien coses tan estranyes com parlar alegrement o cantar nadales després de sopar. Endinsem-nos doncs en tan remota era.

Resulta que hi va haver un temps distant en que l’ésser humà vivia sense aparells vitals per a la seva supervivència en el planeta Terra com ara les consoles o els telèfons mòbils. Era pels volts de l’edat de pedra, quan tot just feia uns pocs anys que l’espècie humana, encara jove de cos i ment havia començat a parlar i tenir coneixement. Per això, en quan van tenir una mica més de consciència van veure que necessitaven aquesta mena de coses per a poder sobreviure en un medi tan hostil com el d’aquest planeta.

Abans d’aconseguir omplir aquest buit existencial, els homes havien d’inventar cruels passatemps per tal de poder passar l’estona, especialment per Nadal, quan el sol surt menys estona i ells havien d’estar més temps tancats a casa. I com que no era qüestió d’anar a dormir la nit en què tot just feia un mil·lenni llarg el Messies havia arribat a la Terra, doncs van haver de passar aquestes dates fent sopars i dinars amb la família i fent allò que els antics anomenaven socialitzar (o confraternitzar).

Aquest és sens dubte un concepte estrany per a l’ésser humà actual, que ha superat coses tan mundanes i extravagants per a centrar-se en el que de veritat importa: potinejar tot aparell electrònic que es tingui a mà durant aquesta nit i res de parlar, no fos cas que es pensin que ets un antic. Però aquells humans tan primitius, al no disposar de mòbils (o tenir-ne, però ser aquests de la mida d’una capsa de sabates), van decidir que era millor menjar, xerrar molt i divertir-se tot cantant (pobres ignorants no sabien que allò els duia a la perdició).

Aquestes persones es reunien els dies assenyalats de les festes a casa tota la família i començaven un llarg ritual (similar a alguns ritus arcaics de l’home de neandertal) consistent en menjar un aperitiu exagerat, seguit de dos plats enormes, unes postres i rematar-ho amb grans quantitats de dolços. Aquesta és la part del ritual que encara perdura als nostres temps. Però això no quedava aquí. Durant el menjar, la família sencera es disposava a xerrar dels més diversos temes de forma vehement i apassionada, tot intercalant aquestes converses amb acudits i bromes de tota mena. De vegades, a les famílies més cruels, fins i tot s’hi feia participar en les converses als més petits. D’aquesta manera, els menjars s’allargaven de forma exagerada, símbol de la gran longitud de les nits en aquella època de l’any.

Si bé els petits podien quedar a vegades al marge de tota aquesta activitat en els menjars de persones més civilitzades i assenyades, del que ja no es lliurava mai la quitxalla era del ritual d’iniciació, que es realitzava sempre al finalitzar el segon plat, normalment entre les postres i els dolços o quan ja no es volia menjar més. Era llavors quan s’agafava al més petit dels qui ja tenien enteniment (de vegades fins i tot a dos o tres d’ells) i se’ls obligava, en el que avui seria considerat sens dubte maltractament psicològic, a recitar un poema pujats en una cadira, si es donava el cas que la família era d’origen català. A més, per tal que la canalla després no ho demandés, se’ls subornava amb quatre cèntims (antigament anomenats pessetes) i alguns dolços més, de tal manera que la pobra criatura creia que valia la pena haver passat per una tortura tan despietada i tornava a seure a taula sense protestar, feliç i participant en les converses que cregués convenient.

Si es donava el cas que el nen no sabia cap verset o que ja l’havia recitat però els familiars encara tenien més ganes de tortura (cas de famílies amb genocides o assassins en sèrie entre les seves files), llavors es feia cantar als nens tot un seguit de cançons tradicionals i ensucrades anomenades nadales. A més, tot i que normalment el nen fos l’excusa per a començar, en més d’una ocasió la família s’hi unia i acabaven tots o gairebé tots cantant a cor les cançons. Les escoles sovint hi tenien molta culpa, ja que eren elles les que ensenyaven als nens els versets i les nadales que després usava la família per a tan macabres rituals.

Per sort això ja no es dóna avui dia en alguns llocs. Tot i que molts grups encara practiquen aquests rituals antics, algunes famílies més civilitzades estan començant a fer imposar la lògica i el civisme en aquestes festes. El menjar de forma exagerada es manté, però tot el ritual posterior incloent-hi als nens i molta part de les converses i la socialització ja no es duen a terme, per a major descans de la soferta canalla. D’aquest succés en tenen gran part del mèrit les noves generacions, alguns encara canalla, d’altres ja adolescents a les portes de la majoria d’edat, que es neguen de forma decidida i rotunda a entrar en aquestes tortures.

Aquest jovent ha apostat de forma decidida per passar la nit de Nadal (i Nadal, Sant Esteve, etc) de la millor forma possible i sense conseqüències psicològiques, d’una forma ben divertida, amena i civilitzada: un cop s’ha acabat de menjar (que encara és inevitable menjar amb la família, però qui sap…) es marxa de la taula només acabar les postres, es va al sofà d’aquell mateix menjador (suficientment separat de la resta de la família) i es treu un telèfon mòbil (el gran invent d’aquest segle). A partir d’aquest moment, i sense obrir cap videojoc ni navegar per Internet tot és diversió. I això entre els primers, que els més radicals a l’hora de trencar amb les tradicions (i possiblement els més encertats) ja han començat a utilitzar tècniques d’autobús urbà, tot posant música pel mòbil a tot drap (al màxim que permet l’aparell, que per desgràcia no és tant) per tal que la resta de la família en pugui gaudir i es tregui la idea de cantar nadales del cap.

Definitivament, com va dir certa femella en cap cas optimista en excés, tot citant a un famós filòsof: “Vivim en el millor dels mons possibles”. Procureu no caure en les temptacions pel que fa a les tradicions. Morin les tradicions! Visca la tecnologia alienant! I si goseu caure en les temptacions, l’any que ve tornaré a ser aquí, l’esperit dels nadals passats, per recordar-vos com de terribles eren les festes abans.

Fantasma dels Nadals Passats – “Fantasma de professió”.

Advertisements

Accions

Information

One response

5 01 2010
Monseñor Cardenal Silver Varela

¡Hereje, apóstata! Te quemarás en los infiernos por pronunciar esas impías y paganas palabras. Esas son, sin duda, influidas per el diablo. Eres el portavoz de Satán, la boca pútrida y venenosa del mismísimo Maligno.
¡Vete, Lucifer! Sal de este mundo! Vade retro, principes diaboli.

Su Ilustrísima,
Monseñor Cardenal Silver Varela

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: