Desafecció

7 01 2010

Molt bon dia mariatxers. Diuen que tard o d’hora tota persona pateix una crisi greu de valors. Aquestes solen ser dures emocional i psicològicament per a tots aquells qui les pateixen, doncs cada persona passa a enfrontar-se amb si mateix, fa un anàlisi detallat del que ha estat o del que és la vida i dels valors que defèn, i normalment en surt escaldat. De ben segur que molts n’heu viscut alguna, ho sapigueu o no, en algun moment de les vostres vides.

Generalment, aquestes crisis solen coincidir amb certes edats conflictives. La primera és a l’adolescència o a la pre-adolescència. És a dir, a l’impàs entre la infància i l’edat adulta. Durant aquests difícils anys, a banda del canvi hormonal, es pateix tota una reestructuració vital de grans conseqüències en el devenir de la vida. Els pares deixen d’estar en un pedestal i ser perfectes, els amics comencen a agafar una rellevància cabdal, te n’adones que no pots ser amic de tothom com fins ara, et toca escollir branca d’estudis, desperta la sexualitat… En resum, el món pateix un daltabaix.

L’altra crisi per excel·lència és la dels trenta. Tant d’aquesta com de l’anterior se n¡ha parlat moltíssim, s’han filmat incomptables pel·lícules i escrit vastes quantitats de llibres d’ajuda a superar-les. En aquest cas, el que succeeix és el pas a la maduresa, de ser un jove adult a ser un adult complet. I això comporta en molts casos adonar-se de moltes coses, recapitular i patir una crisi degut a que te n’adones que molts valors s’han perdut, que el món tampoc és tan bonic com et podia semblar, que de fet és una porqueria la majoria del temps, generalment ja t’has lligat de per vida en diferents camps (hipoteca, promès o fins i tot casat…) i sobretot, molts cops la vida no és el que havies desitjat que fos (fallida de les aspiracions).

Ara bé, a banda d’aquestes crisis sempre subjectes a l’edat que es tingui, més que res pel canvi generacional que suposen, tot ésser humà té el dret de desenganyar-se de forma generalitzada amb la vida en qualsevol moment d’aquesta. I és que qui no ha patit algun xoc tan gran que li ha fet replantejar-se moltes coses? Qui no ha vist com els ciments dels seus ideals trontollaven per algun succés recent, o simplement per haver reflexionat sobre coses que abans no es plantejava? I probablement siguin aquests moments els pitjors de tots, ja que en una crisi d’edat mai no queda més remei que acceptar l’edat que es té i els canvis que comporta (o bé optar per patir síndrome de Peter Pan i decidir no créixer psicològicament, que sol ser més perillós).

I sempre acaba havent alguna cosa que provoca que ens plantegem massa coses. Un desengany amb alguna persona propera, el que no succeeixi alguna cosa que esperàvem que passés, el canvi sobtat de comportament d’algun amic, deixar d’entendre algunes persones… tot això a les persones de caire més reflexiu acaba aconseguint que es plantegin diferents aspectes. D’entre aquestes persones, aquelles més donades a l’autoanàlisi acaben preguntant-se si no són pas ells els culpables d’alguna cosa, i alguns d’aquests, quan es plantegen massa coses de cop o allò que ho ha provocat tot es massa gros, acaben entrant en un estat de desafecció.

Bonica paraula aquesta, desafecció, que s’ha posat de moda des que els polítics la usen per justificar els baixos nivells de participació a les eleccions, en comptes de fer ells autocrítica (aquests solen anar al revés del tipus de gent que explicava, doncs sempre és més fàcil culpar als altres que no pas a tu mateix). Però aquesta desafecció de la que us parlo és d’un estil més diferent, és un estat molt característic de la generació grunge que va sorgir a principis dels 90. Aquells joves van caure en un desengany general amb tot, i van expressar-ho en la seva forma de vestir (deixada) i la música que escoltaven (el grunge rock, liderat per Nirvana).

Ara bé, sol ser difícil que tota una generació caigui de forma simultània en aquest estat. Les condicions han de ser realment dures i la generació mínimament espavilada per a poder reflexionar, condicions que ara mateix no es compleixen entre el jovent (que prefereix no estudiar ni treballar a poder ser i sortir de farra un cop per setmana com a mínim. Per això, en les condicions actuals, els desafectats sorgeixen de forma individual.

Agafem per exemple la situació de fa uns anys a nivell català. En el cas d’algú que estès il·lusionat pel boom polític catalanista que semblava que es vivia, eren els dies en què Zapatero parlava d’una Espanya plural que s’encaminés cap a un model federal, allunyant-se ja de l’Espanya de les autonomies; en què ERC va saber fer bon ús de l’equidistància tot obtenint els seus millors resultats en molt de temps (sent decisius per a formar govern); en què al PSC es parlava de com Maragall feia del PSC un partit amb pensament propi i diferenciat en del del PSOE; en què al PPC li anaven magres per les campanyes del PP estatal, mentre que Piqué s’esforçava per a separar-se de la línia dura i aconseguir que el PPC fos un partit separat del PP (i gràcies a aquest esforç mantenia els resultats).

Van ser els dies de més activisme per a les reivindicacions de seleccions catalanes. La Selecció d’hoquei patins va participar al mundial B a Macau i el va guanyar de forma autoritària, i s’esperava amb candeletes l’assemblea de Fresno de cara a una possible acceptació permanent al si de la FIRS.

Però finalment, tot va quedar en no res i la situació es va invertir en gairebé tots els punts citats. Desafecció política. Només cal sumar-hi algun fet personal per tal de caure en una nova desafecció. I què passa quan acumules més d’una? Doncs que finalment, optes per generalitzar-ho i passar de tot. O gairebé, perquè algunes coses, si tens un mínim de front, sempre t’importaran. En el meu cas, us acabo d’explicar els motius de la meva desafecció: la política i la personal. Ara, una pregunta a l’aire que espero que pugueu respondre: I vosaltres, patiu desafecció d’algun tipus? De quin? Expresseu-vos lliurement.

Caleglin Nolewë – Desafectat

Anuncis

Accions

Information

4 responses

7 01 2010
Arqueòleg Glamurós

Jo estic a les portes de la crisi dels 30!! Quina por!!

7 01 2010
caleglin

Doncs si, la veritat és que ha de fer bastant respecte. A mi el darrer canvi de xifra em va deixar un pèl atordit el dia que em vaig adonar que era inevitable (que va ser amb 4 mesos d’antelació només).

8 01 2010
uriwan

Mariatxi!!! tiu passet pels zombis tiuuuu que et necesitem 😛
PD:ami no magrada la politica xD

8 01 2010
caleglin

Ok, ho titllaríem de desafecció política o simplement de no agradarte ni de bon començament? En aquest cas parlava de desafeccions, separar-te de coses que abans t’agradaven, interessaven o importaven mínimament (per no dir molt) i ara ja passes. En el meu cas, desafecció política, ideológica i personal amb alguna gent.

PD1: Si, soc especialista en treure suc d’allà on gairebé no n’hi ha.
PD2: Demà ja començaré a passar més sovint.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: