Petits tasts de la història musical II: Delicatessens musicals

27 01 2010

Un dimarts més, benvinguts tots. Curiós com he canviat el xip i ara internament tinc ben assumit que si és dimarts, toca escriure algun article i penjar-lo al blog. Bé, a mi ja m’està prou bé (de moment no ha interferit en la meva vida aquesta dèria que m’ha agafat ara) i a vosaltres sembla que també us ha fet el pes, o com a mínim les visites tenen un pic cada dimarts i dimecres (perquè la resta de la setmana estan bastant mortes, tot s’ha de dir). També es curiós el fet de dir tants cops que tenia articles guardats a la recambra (i els tenia) i que quan arriba el dia d’escriure, t’han volat del cap i ja no recordes de cap manera quins temes volies tractar.

Vull tornar a parlar d’un tema que gairebé m’obsessiona, un tema que és ben present cada cop que obriu aquest blog, però que encara no té cap post 100% mariatxades que l’honori. Els qui em coneixeu millor us podeu ben imaginar que us parlo de la música, concretament del rock (en moltes de les seves varietats). Però per més estrany que pugui semblar (bé, avui dia estrany ja no ho sembla, però fa uns anys encara si), fins fa relativament poc no disposava de gaires discos als meus prestatges. De fet, no li veia el sentit a tenir un CD original podent fer ús de totes les facilitats que el segle XXI i la gran xarxa posen a les nostres mans. I llavors va arribar un Nadal en què va tornar a tocar fer la llista de regals per a que la família desisteixi de regalar-me calers (cosa que prefereixo evitar si és possible) i, sense saber què més posar i necessitant omplir-la una mica amb alguna cosa que fos assequible per a pressupostos no gaire alts, se’m va acudir afegir-hi un CD. Un CD que volia escoltar però sense el qual podia sobreviure perfectament (gran cagada demanar-lo, però bé, pecats de joventut…).

I aquell Nadal va arribar a les meves mans el CD de Mägo de Oz anomenat Gaia II (un intent d’obra mestra titànica quedat en no res i aigualit pels aires de grandesa que desprèn). Però allò va plantar una llavor dins meu, vaig veure que tenir els CDs originals aportava una cosa que cap arxiu mp3 et pot donar: la sensació de veure la portada entre les teves mans i obrir el CD. O també quan tafaneges el llibret i llegeixes les lletres en comptes de posar a Google cançó X lyrics (i vas a parar a una plana web de qualitat mediocre com a poc tota plena d’anuncis). Gaia II no era cap meravella (i la portada plena d’alusions pol·lítiques i penis era bastant exagerada), però tenia aquesta. I finalment, pels volts del Nadal de l’any següent, vaig veure un dia la llum al MediaMarkt (un lloc on sol ser difícil que vegis res que no sigui la vergonyosa cua que es forma a l’entrada a la zona de devolucions). Entre tots els discos, vaig veure un que em va cridar l’atenció, tot un clàssic. I el preu em va deixar astorat.

I és que resulta que els CDs del Bisbal de torn (o dels Jonas Brothers de torn, com preferiu) val 20€ per la seva gran qualitat musical (bàsicament: es volen fer d’or mentre els hi duri) i un CD clàssic el pots trobar per 8 o 9€ fàcilment (suposo que diran que per la manca de demanda, no perquè sigui el preu real al que haurien d’anar tots). Així va ser com a poc a poc vaig anar acumulant alguns CDs, i d’entre ells (no en tinc pas gaires, però vaig fent a poc a poc i bona lletra) us vull recomanar els següents, les meves particulars delicatessen, on podreu veure també varietat de gustos:

Nevermind – Nirvana

Icònica portada dels de Seattle

Probablement, i encara que no m’atreveixi a afirmar-ho rotundament per la meva reticència a les veritats absolutes i la meva predilecció pels laconismes (és possible, pot ser, probablement, etc), el meu disc preferit. Un disc rodó des del principi fins al final que va molt més enllà de “Smells like teen spirit”. Cançons com ara “Sonething in the way” o “Come as you are” li donen un toc pausat, mentre que “Territorial pissings” per exemple va molt més enllà en una espècie d’espiral de bogeria i ràbia. I si a tot això hi sumem les cançons que van definir l’estil grunge com ara la propia “Smells like…”, “Lithium” o “In bloom”, no puc més que treure’m el barret davant d’aquest disc.

London Calling – The Clash

 

Tribut a Elvis + imatge icònica

La gran sorpresa (per a mi). Vaig descobrir The Clash de rebot tot tafanejant per la wikipedia (en anglès, of course) i a poc a poc se’m van anar enganxant les seves cançons. Un dia, se’m va acudir mirar quin era el disc que es tenia en millor consideració i vaig trobar que era aquest, així que quan al poc temps vaig veure’l en una tenda, em va agafar la venada consumista i me’l vaig sense cap reflexió prèvia. Arriscat? No tant, com a mínim sabia que tres cançons m’agradaven força. La sorpresa majúscula va ser quan vaig entrar al cotxe, vaig posar el CD i em vaig quedar embadalit per totes i cada una de les cançons que anaven sonant. Oblideu totes les etiquetes quan escolteu aquest disc. The Clash eren punks (en actitud), però el seu so toca tots els estils imaginables en un disc rock. La cançó sorpresa del disc? Em quedo amb “Lost in the supermarket” i “Rudy can’t fail”.

The Wall – Pink Floyd

 

L'alienació entre artista i públic

El primer disc que vaig tenir en aquesta nova etapa, regal de mon(s) pare(s). Resulta que com que em va veure mirar-lo fixament, va pensar que m’agradava. I me’l vaig trobar entre les mans sense conèixer gaire més que “Another brick in the wall (part 2)”. Tot un doble CD que es feia gran entre les mans, però fent un petit esforç vaig decidir posar-lo i veure què hi havia més enllà de la famosa cançó. I hi ha una obra mestra del rock psicodèlic. T’agradi o no aquest estil sovint tant passat de rosca, aquest és un senyor disc que explica una història conforme va avançant. Però sense necessitat d’entrar en aspectes tan profunds, quan escoltis “In the flesh”, “Goodbye blue sky”, “Comfortably numb” o fins i tot l’excèntrica “The trial” difícilment et quedaràs igual. Una bona experiència és veure el film, tot i que bastant excèntric i estrany, és com veure un videoclip del disc sencer on (per a mi) la història és el de menys.

A kind of magic – Queen

So Queen, so 80's...


Una altra sorpresa, aquesta tan o més gran que la del London Calling. Un disc que em cau a les mans sense que jo l’hagués demanat (juntament amb el fluixet News of the world) i que, sense impactar-me del tot al principi, a poc a poc es va anar guanyant un lloc entre els meus preferits. Destacable en tots els sentits, mostra el que possiblement fos el millor moment d’aquesta gran banda (el tour d’aquest disc va portar els famosos concerts a Wembley) i sorpren que moltes cançons siguin de la BSO de Highlander (aquí “Los inmortales”). D’ell, destacar “One vision”, “Princes of the universe”, “Who wants to live forever”, “A kind of magic” i “Friends will be friends”. Tenint en compte que és un dics de 9 cançons, diu molt això.

Appetite for destruction – Guns N’Roses

Portada original del disc

Si no m’equivoco és l’únic disc de debut que tinc, i curiosament és el disc debut que més ràpidament s’ha venut de la història. El darrer en arribar-me a les mans, a aquest li tenia moltíssimes ganes, perquè l’havia escoltat molt abans de poder tenir-lo (no el trobava per enlloc). Molt bon disc, que potser a alguns podrà cansar una mica si no és el seu estil (li manca alguna balada estil “November rain”, però quina banda de hard rock comença fent balades?), conté autèntics himnes del hard rock dels 80 com ara “Welcome to the jungle”, “Sweet  child o’mine” o “Paradise City” (potser la més desconeguda de les tres). Enorme disc que va marcar un abans i un després.

Viva la vida – Coldplay

La llibertat guiant al poble

Únic disc contemporani de la llista. A alguns no els hi agrada la banda britànica, a mi cada cop m’agrada més. Els hi vaig començar a prestar atenció amb el seu anterior treball “X&Y”, tot i que com tothom, els coneixia ja de “Clocks”. “X&Y” em va agradar, però no va passar d’aquí, ja que el trobo massa chill-out, li manca alguna cosa que fa que vagi una mica coix. Justament el que van arreglar per al seu àlbum del 2008, que sent un molt pop, no renuncia a l’estil Coldplay de pop-rock alternatiu melòdic. Destacable més enllà de “Viva la vida”, m’encanten “Life in technicolor” (al videoclip no és instrumental), “Violet Hill” i “Lost!”.

Bé, ho deixo que cada cop es fan més extensos els meus posts. Què em recomaneu vosaltres? Opineu, oh mariatxers melòmans!

Caleglin Nolewë – a-MANELant-se i amb ganes de comprar-se “MTV Unplugged” de Nirvana.

PD: No, no m’he tornat boig, ja sé que ho penjo en dimecres, però ho vaig escriure ahir.

Anuncis

Accions

Information

7 responses

27 01 2010
Kagawa in person

Doncs jo et recomanaria el disc debut d’Arctic Monkeys “Whatever people say I am that’s why I’m not)

27 01 2010
caleglin

Després d’haver descobert aquesta setmana a Manel (si, he arribat tard, però millor que mai no? A més, em moria de ganes d’anar al seu concert de Santa Tecla i vaig i caic malalt…), aprofundir en Pixies i descobrir Pulp a través de Manel (Common People/La gent normal m’agrada), faré cas per fi a la teva recomanació i escoltaré els Arctic Monkeys (demà però XD).

Si és que estic àvid de música!

27 01 2010
SkyLine22

Hola!
Molt bona recopilació, sobretot dels temes dels 80 (una de les millors èpoques del rock i pop). He de dir que quasi mai he escoltat discs sencers, sempre me baixat cançons sueltes, pero val a dir que dels pocs discs que he escoltat sencers i m’han agradat (a part de recopilatoris, esclar) son el primer disc de Estopa (per mi el seu millor disc amb diferència) i Linkin Park Hybrid Theory (em vaig passar hores i hores escoltantlo i no men cansava).

PD: Hem de quedar per preparar la presentacio de SI?

27 01 2010
caleglin

M’encanten els 80 musicalment, però també crec que se’ls ha sobredimensionat donant-los-hi un halo daurat, una mena de toc que ho ha convertit en el Rei Medes de les dècades (tot el que toca es fa d’or) i ho engulleix tot (coses que són de finals dels 70 o principis dels 90 per a alguns son super 80’s). De totes formes no suporto l’estètica (les hombreres em poden).

Estopa és brutal com a disc, però per a mi ja saps que el grup es va deixar perdre a partir d’allà. El segon disc no està malament però és bastant fluix i a partir d’allà els he perdut les ganes.

I què dir de LP? Els iniciadors de tota la onada de Nu Metal de principis dels 2000, no els incloc a la llista perquè no tinc el CD original (i també crec que per més bons que siguin els discos no arriben a aquest nivell, tot i que el freguen). No sabria decidir-me entre Hybrid Theory o Meteora. Reanimation m’agrada pel gir que dóna a les cançons (tot i no aportar res de nou), gir que van donar també amb Collision Course (molt recomanable). Ara, Minutes to midnight… uff… aquest intent de ser U2 no m’agrada gens (d’acord, el Nu Metal ja havia mort, s’havien de reinventar… però no ho veig original).

PD: Si XD.

31 01 2010
Arqueòleg Glamurós

Completament d’acords amb la selecció de discos com a clàssics del rock, tot i que, obviament, n’he trobat a faltar mil!
Jo no compro cap CD des de 2004!! Concretament l'”American Sweethearth” de Courtney Love!

24 02 2010
roolvergy-online

Gracies per bloc intiresny

27 10 2010
Petits tasts de la història musical V : Delicatessens musicals II « El món mariatxi

[…] heu pogut deduir, es tracta també de la segona part del post Delicatessens musicals, en el qual vaig recomanar els que llavors eren els millors discos entre els que m’havia comprat. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: