Petits tasts de la història musical III: Neue Deutsche Welle

17 02 2010

Benvinguts tots de nou a aquest cabaret de banalitats, curiositats i demés desvariejos de qui es proclama el primer elf mariatxi català (i noldorin per a més senya). Després d’una setmana de silenci finalment reprenc l’activitat amb les forces necessàries per a tornar-hi (no, no estava provant de matar d’avorriment aquest blog). Avui amb un post bastant més visual que de costum (si els drets i Youtube m’ho permeten) en el que us vull parlar d’una curiosa època musical: la coneguda com a Nova Onada Alemanya (Neue Deutsche Welle en la llengua dels teutons).

I és que resulta que els 80 van arribar inexorablement per a tothom, ja fossin espanyols avorrits, neo-romàntics britànics o, en el cas que tractem avui, alemanys cansats ja de viure separats pel mig per un mur. Si, si, senyors, que els 80 van més enllà de la “movida madrileña”! Doncs bé, uns anys abans, a mitjans dels 70 sorgia a la Gran Bretanya un gènere musical que d’inici va ser conegut de dues formes: Punk i New Wave. Més endavant, es van anar distanciant, sent el segon més experimental i jugant amb la música més electrònica (que posteriorment triomfaria als 80). I els alemanys, que prou els hi agrada la relació d’amor-odi que tenen amb els fills de la Gran Bretanya i ja havien gaudit dels Beatles abans que aquests (a Hamburg), van decidir adaptar aquest moviment a finals de la dècada.

I clar, com que la música alemanya per sort o per desgràcia no surt gaire del triangle format per Alemanya, Austria i Suïssa (m’atreviria a dir que és una sort vist el que vaig veure durant bastant de temps al canal VIVA), d’inici allò va passar tan desapercebut com l’Alaska per al món no angloparlant. I si allò no té cap mena de sortida comercial (de moment) ni a la mateixa mare pàtria, doncs tocava passar d’aquell experiment estrany amb el qual els joves es divertien. D’aquesta manera els inicis de la Neue Deutsche Welle (NDW) van ser molt underground. Els senyors de les discogràfiques, com de costum, al peu del canó. Mentre Berlin, Düsseldorf, Hamburg i Hannover bullien per dins amb aquest moviment, les majors alemanyes passaven olímpicament.

Però com tot el que té un destí exitós a la vista, allò va créixer tant en tan poc temps que s’hi van topar de front i van acabar rendint-se a una evidència tan gran. Cap al 1980, es va decidir que convenia impulsar allò. Però clar, res no podia ser tan bonic. Degut al caire ideològic de la majoria de grups existents, i amb la clara voluntat de fer calaix tot sent políticament correctes (no calia emprenyar a la RDA i als soviètics per a res), es va optar per passar dels grups ja fets (let them be underground) i es va optar per la sempre rentable idea de crear els grups a la mida del gran públic (què més dóna si després són buits per dins?).

I què succeeix quan la indústria entra amb tot per a fer calaix amb algun gènere existent prèviament? Doncs que s’estimben en relativament poc temps. I d’aquesta forma, cap mitjans dels 80 la NDW ja estava més a l’altre barri que no pas al nostre musicalment parlant (els artistes encara tenien èxit). Els motius? Doncs de diversa mena. Principalment la saturació del mercat amb grups prefabricats (massa one-hit wonders) i la massificació del concepte (es classificaven com a artistes NDW a tots aquells que cantessin en alemany indistintament del gènere musical). Així, a banda de fer calaix a escala global (si, la NDW es va exportar a tot el món), el que van aconseguir és que molts dels artistes acabessin farts del concepte i li donessin l’esquena en poc més de tres anys de vida pública.

I qui són els que van aconseguir aquesta fama mundial a costa de deixar-se manegar per les discogràfiques? Doncs els més destacats, els següents:

  • Nena: La reina de la NDW sense cap mena de dubte. Autora dels hits que més fort van pegar als EEUU (tant que els va arribar a traduir). Potser no sabíeu el seu nom, potser no us sona gaire, però segur que heu sentit infinitat de cops alguna de les seves cançons. Després del seu gran èxit al 1984 va desaparèixer ja durant una bona temporada, i no se’n va tornar a saber gaire fins que no va treure un “Greatest Hits” amb noves versions de les antigues cançons al 2002. Un parell de hits clàssics que m’agraden:

  • Nina Hagen: Una dona del més inquieta tant musical com estèticament, va donar el salt del tot anant a viure als EEUU. Eclèctica, excèntrica i sobretot vistosa, va acoseguir bastants èxits “overseas”.
  • Deutsch-Österreichisches Feingefühl: Tenint en compte que no vaig viure l’època de la que estic parlant, resultaria estrany que conegués un grup que a dures penes va sonar fora del seu país (on si que van pegar fort). Perquè hi són? Perquè m’ha molat el nom (so german…) i perquè el vídeo m’ha deixat… bocabadat.

  • Falco: Un austríac a la llista! Doncs sí. I quin austríac! Un que va aconseguir ser número 3 a les llistes d’àlbums dels Estats Units. Un èxit? Sens dubte aquest:

  • Peter Schilling: Un altre cas d’èxit al seu país i de necessitats d’adaptació per a tenir èxit a l’estranger. En el seu cas va haver d’adaptar un tema de David Bowie (Space Oddity) i després cantar-lo en anglès per a ser un One-hit Wonder fora del seu país.

  • Trio: Tres homes que van decidir fer servir l’ara famosíssima estratègia KISS (Keep it simple and stupid). Fent cançons simples, repetitives i soberanament avorrides (amb tres acords i dos instruments) aquests tres es van trobar amb èxit internacional a 30 països diferents amb aquest arxi-conegut tema:
  • Extrabreit: Grup del qual no conec res més enllà d’aquest conegut tema:

I això és tot per avui, ara no us obsessioneu massa amb aquests temes que s’enganxen massa fàcilment!

Caleglin Nolewë – Definitivament: l’estètica i la moda dels 80 eren pèssimes.

Anuncis

Accions

Information

7 responses

17 02 2010
uriwan

No estic d’acord, l’estetica i moda dels 80 es , i sera, la millor de tota l’historia 😀

17 02 2010
caleglin

Vols dir? Si ara em vestís com ho feien llavors David Bowie, Alaska o qualsevol altre, segur que em tractaries de boig.

18 02 2010
Imparell

La moda dels 80 la millor? amb les hombreres…els pantalons de malles, els estampats…els pentinats amb la permanent a dojo i un llarg etc……..Si nomes cal veure els videoclips lo orteres que són!
Lo “bo” dels 80 es que la majoria de grups bons que hi van haver van néixer als 70, pq la música en general dels 80 deixa molt que desitjar( en se d’un que saltarà)

18 02 2010
caleglin

Estic d’acord amb el fons del comentari, però no amb la totalitat. Trobo horrible l’estètica dels 80 a nivell de roba (a algú se li’n va anar l’olla i van començar a jugar a veure qui vestia més exageradament), però pel que fa a la música trobo que no va ser pas una conseqüència exclusiva dels 70. Als 80 se’n va fer de bona música, de fet m’atreviria a dir que va ser la dècada on millor pop comercial es va arribar a fer (la BSO del GTA Vice City és simplement espectacular) i altres estils van convertir-se en mainstream (el metal a través de les bandes de Glam/Hair metal).

El problema? Per a mi va ser la saturació del mercat. Veient l’èxit de les bandes, es van començar a crear clons d’aquestes, tot massificant l’oferta (en el cas del metal: Mötley Cruë, Ratt, Quiet Riot, Poison, Twisted Sister…).

PD: Que salti, que salti… a veure si generem debat XD.

19 02 2010
Arqueòleg Glamurós

Super a favor de l’estètica dels 80’s! Especialment dels cabells cardats de colors i les hombreres o les mànigues amb serrells!

En quant a la new wave alemanya coneixia a Nena i Nina Haguen (de fet les confonia fins no fa gaire!!) I donaré una oportunitat a la resta!

20 02 2010
caleglin

Bé doncs, en aquesta particular votació, de moment 2-2, empat sobre l’estètica dels 80. Jo insisteixo que la trobo exagerada… les hombreres em superen i els mullets “ni te cuento” (només se’ls hi perdona a David Hasselhoff com a Michael Knight i a McGiver).

PD: Falco no et sonava? És el tercer gran en la NDW.

20 02 2010
caleglin

Un pensament que m’ha vingut al cap és com em recorden alguns d’aquests grups a d’altres del panorama estatal i també internacional dels 80. Anem a pams:

-Nena: Massa semblant a tota artista femenina d’aquella època… no sabria decidir-me amb quina més.
-Nina Hagen: L’Alaska alemanya.
-DÖF: Encara intento recuperar-me del vídeo…
-Falco: L’únic una mica particular, tot i que el seu estil és una mica Pino d’Angio.
-Peter Schilling: Miguel Bosé amb una banda barreja de Parchís i Devo!
-Trio: Semblen una banda de skins alemanys…
-Extrabreit: No sé perquè em ve al cap Siniestro total…

Què hi teniu a dir?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: