Dibuixets a la tele!

24 02 2010

Konichiwa a tots culebres! A poc a poc anem recuperant el ritme perdut per la malaurada setmana sabàtica que em vaig prendre, cosa que ha afectat bastant el ritme de visites al blog que mantenia en els darrers mesos (petit, però mantingut). Avui m’estava preguntant de què escriure quan m’he adonat que fa massa temps que no dedico cap escrit a una de les meves aficions preferides (una de tantes, perquè ho dic tant que sembla que tot ho sigui). Es tracta ni més ni menys que del manga i l’anime (el que fa la globalització, un mariatxi català amb arrels salmantines i fan dels còmics japonesos…), afició que vaig descobrir clarament cap als 15 anys, però que ja duia a dins de petit.

Quantes hores ens va arribar a robar?

I és que com tots, de petit em delia per veure cada dia que pogués el capítol de torn del Son Goku (com tots li dèiem a la sèrie). De fet, si forço una mica la memòria, el primer record que tinc d’aquesta mítica sèrie és estar davant del televisor veient emocionat la lluita entre en Goku i el malvat Freezer (en la seva darrera forma). Si, ho sé, hauria de recordar moltes més coses abans, però malgrat la meva bona memòria (en altres camps), en aquest les coses queden massa borroses. I allà em teníeu a mi, un marrec de pocs anys emocionat davant del televisor, que en quant podia li explicava al seu pare perquè el Cèl·lula era tan poderós perquè havia absorbit els androides, mentre el meu pare feia que si, sense entendre un borrall de tot el que li estava deixant anar tant de cop.

En aquesta etapa no era conscient que allò fos res especial pel que fa a la seva procedència. Jo veia dibuixos animats i m’encantaven sèries que després de gran vaig poder identificar com a anime. Així, amb el pas dels anys (i sempre gràcies al mitiquíssim Club Super3) anava veient passar un seguit de sèries: El gran suixi (o sushi, no ho sé, la qüestió era com tallava de ràpidament tot el que li posessin a les mans), Dome: el petit geni del beisbol (i el seu fantàstic Tornado aspirador), Tony la reportera (amb nazis de per mig), Les bessones a St. Claire’s (“Som les bessones O’sullivan…”), Azuki (“Em sento feliç i estic molt content, i faré servir un conjur d’amor…”), Cinturó negre (la Ginger per a tots nosaltres) o Ranma ½ (amb el grandíssim Ryoga/baconet). I això per no parlar d’en Doraemon, perquè és massa obvi dir que el veia.

Amb nou anys i ja volien sortir junts!

Amb tot, va arribar el nou mil·lenni i jo encara no sabia què redimonis era el manga, fins que va aparèixer un amic que va dir “jo veig manga a la tele” (frase que avui dia ell mateix censuraria per incorrecta) i llavors quelcom a dins meu es va encuriosir per aquest terme. Clar que el primer contacte conscient amb aquest món no va ser gaire agradable… Un cap de setmana pel matí davant del televisor, acaba Bola de Drac i resulta que fan un espai anomenat “Manga”, encabit dins de l’espai “Juvenil” del Canal 33. Comença una pel·lícula i decideixo veure-la tant si com no per saber què té de fantàstic aquest estil. No sense endur-me una sorpresa majúscula quan descobreixo que tot allò no té ni cap ni peus per a mi (normal que ho titllessin de juvenil), doncs és un film on la gent té poders animals (d’insectes crec) i on destacaven el poder que tenien unes calcetes que tenien un os gravat (crec).

Així doncs, el manga va quedar apartat de la meva vida, o això creia jo, perquè tot això era en ple boom Pokémon, i cada tarda em teníeu a mi enganxat davant del televisor per poder saber com seguien les aventures del panoli de l’Ash Ketchum (per favor… qui deixa anar lliurement un Charizard d’aquella manera???). A poc a poc les coses van anar canviant a la meva vida, estava entrant de ple a la pubertat. I amb ella, els del K3 van començar la seva vida amb l’espai 3xl.net (matat silenciosa i injustament pel nou Canal Super3) tot emetent anime a punta pala. Allò era un autèntic goig, de fet ho podríem considerar l’edat d’or de l’anime a casa nostra en obert, amb una graella on cada any apareixien noves sèries de grandíssima qualitat, on hi convivien reemissions (Bola de drac al complet, Cinturó negre i Ranma ½, entre d’altres) amb novetats juvenils (Arc the Lad, Trigun, Neon Genesis Evangelion en horari nocturn, Escaflowne, Cowboy Beebop, El detectiu Conan, Harlock Saga, Fushigi Yugi, Orphen el bruixot, Yu Yu Hakusho) i antigues series (Mazinger Z, El capità Harlock, Fly o El rei Artús).

Que grans que eren!

Com dic, jo era tremendament feliç en aquella època i va ser quan vaig prendre consciència del que era el món del manganime i de la influència que havia tingut en mi al llarg de la meva vida. Però com tot el que és bo, va haver d’acabar. Abans, però, la situació d’estrenes es va mantenir uns quants anys, si bé moltes de les sèries potser ja no eren tan mítiques (Niea Under 7, Boys Be… –horrible-, Slam Dunk –brutal-, Els dotze regnes –molt bona-, Inuyasha, Loki…). Resulta que just quan jo m’interessava més pel manga i començava a anar al Saló del Manga de Barcelona, llavors el 3xl anava caient i el contingut anime al migdia es veia reemplaçat en part per programes suposadament cool per a joves com ara “5 min +!”.

En aquell moment, jo encara tenia esperances en una nova revifalla del 3xl de la mà de les sèries que anaven sorgint al Japó, especialment Naruto. Finalment el temps em va fer perdre la fe, vaig deixar de veure el K3 i fa uns mesos, el van matar del tot. Ara mateix no dedico cap temps a l’anime, prefereixo llegir còmics, però trobo molt trist que els joves i nens d’avui dia no puguin gaudir en condicions de les noves sèries (perquè el que fan a Telecinco no es Naruto, es una porqueria).

Però res, per a deixar-vos amb un millor gust de boca, us deixo les meves recomanacions d’anime i manga (traient les típiques, són les diferents, les més difícils d’empassar a vegades):

–          Neon Genesis Evangelion: sèrie completa d’animació + 2 pel·lícules originals (Evangelion: Death and Rebirth i The end of Evangelion). És un clàssic que mai falla, ciència ficció, neures i pensaments profunds juntament amb relacions afectuoses insinuades, fan que sigui una sèrie potser difícil d’empassar, però que m’encanta.

–          Utena: Perquè digui el que digui algun de vosaltres, una sèrie tan estranya o més que Evangelion i aquí si, amb clares relacions homosexuals i incestuoses (el món de l’homosexualitat és relativament normal al manga i ja em va agafar sense cap mena d’escàndol, però l’incest em va deixar una mica de pedra), amb surrealisme a cada capítol i un argument del més estrany, pot ser més que bona. Si us la preneu amb calma i la ment oberta, us pot sorprendre gratament. A més, la seva BSO és del millor que he sentit en un anime.

–          Els dotze regnes: La darrera cosa que va fer ben feta el 3xl va ser emetre aquesta sèrie basada en una sèrie de llibres japonesos. Ciència ficció en la qual es va inspirar la creadora de Fushigi Yugi per a fer la seva obra. M’encanta l’evolució de la protagonista al llarg dels arcs argumentals.

–          Akira: En còmic! Més que res perquè no he vist la pel·lícula encara, però pel que en sé és el mateix però reduït. Una obra mestra de la ciència ficció que evoluciona a poc a poc i et sorpren a cada pàgina.

–          20th century boys: I la seva continuació, 21st century boys, tot en còmic. Pren el nom d’una cançó de T-Rex i juga sempre entre el realisme i la ciència ficció. Treball fantàstic del creador de Cinturó negre.

–          X: Més coneguda també com a X CLAMP (les seves autores), és un manga (i diria que peli anime) molt particular. Primer perquè està inacabat com a manga. I segon perquè el motiu d’aquest fet és perquè les CLAMP (autores de Sakura la caçadora de cartes) van fer la que és la seva obra més personal i sense restriccions. Gore, homosexualitat, relacions amb màquines insinuades, sang i fetge eren en els darrers capítols la tònica de la sèrie, i la revista que la publicava la va cancel·lar. Una cagada enorme, perquè això és superficial, la sèrie planteja coses molt més profundes i interessants. Tothom espera que l’acabin algun dia, de moment toca esperar.

Segur que me’n deixo algunes que us voldria recomanar també, però per raons de memòria i d’espai no ho faré. Així doncs, aquí acaba aquest post més personal que de costum, la propera setmana ja veurem quina línia agafa tot plegat. Bona nit!

Caleglin Nolewë – otaku cosplayer

Anuncis

Accions

Information

5 responses

24 02 2010
Kagawa el misteriós

Mmmmm…. et deixes Card Captor Sakura nano!! I que me’n dius de Chicho terremoto? Realment és cert que el 3xl va patir una baixada brutal en la qualitat del seu contingut. Esperem que les futures generacions puguin gaudir d’una programació infantil/juvenil en obert i de qualitat.

Els meus records són una mica més amplis, recordo a Son Goku de petit en la seva primera estança a les televisions catalanes (cap a l’any 1991), recordo com era feliç sense Play Station, Game Boys ni PC. Recordo comentar amb els meus amics (entre ells tu) les darreres peripecies del nostre heroi preferit, intercanviar els cromos de la sèrie (tengui, falti, el brillant val per dos). Tanco els ulls i em veig de petit, saltant pel pati, volent ser en Goku, ser tan bo com ell, protegir els meus éssers estimats, valors que desgraciadament s’han perdut entre els més petits. Una autèntica llàstima, si.

24 02 2010
caleglin

Si et soc sincer, recordo poc de Chicho Terremoto, tret de tu a 1r de primària dient que li agradava sortir abans del cole (o era entrear després?) la primera setmana perquè així el podia veure!

I si, me’n deixo moltes, però és el que té escriure de cop els articles… A més he provat de no carregar massa amb dades i noms, preferia donar una impressió general de tot plegat. Però estaria bé que qui comenti vagi explicant els seus records.

26 02 2010
Arqueòleg Glamurós

Jo era superfan de dragon baaaall! Ara sento un xic de vergonya aliena quan veig les llegions d’otakus passant cap al saló manga disfressats de colegiala

26 02 2010
caleglin

N’hi ha que causen vergonya aliena fins i tot per a d’altres otakus. Per això si et disfresses és millor complir tres regles:

1.- Molt millor en grup.
2.- No fer-ho de series molt conegudes, i si ho fas, no del prota (sempre de secundaris conegudets i amb carisma).
3.- Aconsegueix una disfressa agradable a la vista.

3 03 2010
Silver Dragon

A la teva llista de recomanacions ficaria, a més, Cawboy Bebop: una grandíssima sèrie que mescla tots els gèneres. A més té, segurament, la millor banda sonora que he sentit mai en un anime (molt millor que la d’Utena, i ja saps que me l’he empassat sencerereta, fins la peli, que, en el millor dels casos, és infumable).
Recomano moltíssim l’anime de Jester el Aventurero (Gokudō-kun Man’yūki), on es parodia les series de fantasia medieval i fan del personatge de l’antiheroi un art. Absolutament divertidíssima.
En quant a manga, ara mateix m’estic llegint un que he descobert fa poc, Vinland Saga. Pels qui lis agradin el víkings i busquen un manga adult i seriós.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: