El viatger del temps

25 03 2010

Abans que res, vull demanar perdó per la demora excessiva per a aquest post. Crec que si vull fer res de bo amb aquest blog una de les coses que hauria de fer és ser constant i no deixar-ho en cap moment, però aquest cop les circumstàncies m’han superat i han fet impossible escriure un nou article fins al dia d’avui. Però sincerament, el d’avui és un article que tinc moltes ganes d’escriure, d’un tema que trobo molt interessant i espero que tots en pugueu fruir tant com jo.

Avui, us demano un petit esforç abans de llegir (tranquils, que no us herniareu per això). Vull que obriu les vostres ments al pensament abstracte, que esteu disposats a plantejar-vos coses que escapen al que és tangible i podem mesurar, i probablement també al que mai podrem realitzar. Avui arriba per fi la ciència a Mariatxades, tocant per primer cop la ciència-ficció des d’un punt de vista completament teòric, de divagar per divagar, plantejar-se coses pel gust de fer-ho. Avui parlem de viatges en el temps, del famós continu espai-temps i l’univers en general. No us espanteu, els únics que es poden fer enrere són aquells qui creguin que són incapaços de visualitzar res, la resta, veniu amb mi.

La discussió d’avui ve d’un tema que em vinc plantejant des de fa molt. En concret, segurament des que era petit i vaig veure tant la trilogia Regreso al Futuro com la saga del Trunks del futur de Bola de Drac (el meu personatge preferit, però una saga bastant agafada amb pinces, tot s’ha de dir). En aquella època, tot em semblava molt bonic, què fàcil que era viatjar en el temps! Però a poc a poc em vaig anar plantejant coses, fins que amb la sortida de la darrera pel·lícula de Star Trek (dirigida pel genial J.J. Abrams), vaig acabar tenint una llarguíssima conversa de gairebé una hora sobre aquest tema amb els meus amics. I és que, és possible viatjar al passat? I al futur? Com s’estructura el temps? Quines conseqüències tindrien els salts en el temps? Vegem a continuació diferents aproximacions a aquestes preguntes.

Viatjar al futur

En aquest tema hi ha dues formes de veure-ho. Ho pots fer o no ho pots fer. Per a alguns el futur està decidit, ja sigui pel destí o perquè tots els futurs estan inclosos. Per a d’altres (jo inclòs), el futur està en blanc, el temps acaba just en aquest mateix instant que vivim i avança pas a pas de forma lineal. En canvi, si reuníssim la tecnologia necessària per a moure’ns en la que és considerada la quarta dimensió del món físic, el temps, podríem anar a instants passats.

Teoria 1: El temps lineal

Vegem ara la primera aproximació, la més freqüent en les pel·lícules de ciència ficció més familiars. El temps és lineal, es pot viatjar tant al present com al passat i les accions que realitzis viatjant al passat, afectaran al teu temps d’alguna forma tangible. Així doncs, si jo viatjo al passat a matar el meu besavi, deixaré d’existir en aquell mateix moment.

Teoria 2: Passat lineal

Suposem doncs ara que no podem viatjar al futur. No creiem en el destí. Però seguim podent viatjar al passat (amb la nostra nau imaginària). Ara ens queda decidir què passa amb les nostres accions. En aquesta aproximació, encara afecten al nostre present, al qual podríem tornar-hi.

Les pegues a aquesta visió són multiples. La primera i més important, és que si no existeix futur encara, què passa quan viatgem al passat? Què passa amb el nostre present, ara futur? Desapareix? I la resta de la gent? A més, juntament amb l’anterior visió, tenen el problema de pretendre que els canvis afecten al nostre temps real. Ens hem de plantejar si es pot canviar allò que ja ha succeït.

Teoria 3: Universos paral·lels

Allò que ja ha passat és irrecuperable. Ja ha succeït per a tothom, i per tant, encara que una sola persona viatgés al passat allò seria immutable. Quedaria tot igual? No. Perquè aquella persona no hi era en aquell mateix instant de temps, així que la seva simple arribada estaria creant un univers paral·lel, un nou temps que evoluciona des del punt de ruptura (l’instant en què apareix el viatger) i que es desvincula de la línia temporal original. D’aquesta manera, tindríem un univers paral·lel al nostre propi, al qual no hi podríem viatjar de cap manera, ja que serien dues línies temporals completament aïllades. A més, el viatger tampoc podria tornar al seu temps, ja que no hi ha futur encara. El seu temps encara ha d’evolucionar i per tant queda atrapat en aquest univers.

Això ens planteja un dubte, que és el del límit. Si cada viatge al temps crea un nou univers paral·lel, imaginem que cada xinés decideix viatjar. Tindríem 1.300.000 universos paral·lels! I si aquests fessin un nou viatge… el doble! El model és insostenible si no existeix un multivers, quelcom que agrupés els universos paral·lels i es col·lapsés si es viatgés en excés.

Aquest és el meu model, la forma en que entenc l’espai temps. S’ha tocat bastant aquesta visió en diferents llocs, el més evident és Lost i la nova Star Trek (2009). Passem ara a la que és la primera col·laboració en un article. En aquest cas Livetnediser ens explica una visió més:

Teoria 4: Totes les possibles línies temporals ja existeixen

Aquesta teoria prova d’explicar els viatges al futur sense creure en el destí. I si poguessis viatjar al futur i alhora encara poguessis prendre les decisions que l’afectessin? Com seria possible això?

Doncs bàsicament si existissin tots els futurs possibles. Si tots estessin ja creats, en l’instant present aniríem escollint lliurement, i avançaríem per una de les línies temporals que ja existeixen, descartant tota la resta.

Model aproximat (haurien de ser infinites branques)

Doncs bé, encara hi ha alguna aproximació més a aquest tema, però de moment ho deixarem aquí. La veritat és que crec que argumento millor aquest tema parlant que no pas escrivint-ho, però de moment aquesta és la única via. Què us ha semblat? Quina és la vostra visió de tot plegat? Fins la propera Mariatxers!

Caleglin Nolewë – El viatger del temps!

Anuncis

Accions

Information

6 responses

25 03 2010
Lostpassenger

Jo també estic molt interessat en el tema dels viatges en el temps, m’encanta Regreso al futuro i sempre he somiat en crear una màquina del temps (el primer pas era fer-se enginyer jaja).
Suposem que podem viatjar al passat, al futur i el retorn al instant de partida. Viatjar al futur es possible. Només cal anar a la velocitat de la llum. Suposo que tots els que llegim aquest post sabem la paradoxa dels bessons, si un dels germans viatges a la velocitat de la llum, per a ell el que serien segons per al altre serien anys i quan torna un d’ells té 40 anys més que l’altre. El problema seria el retorn al instant de partida que es consideria un viatge al passat.
Si considerem que tot esta escrit, i que tot passa per alguna raó (referencia a locke de lost) on queda la nostra capacitat de decidir, on esta el nostre “lliure albir”?
Una altre paradoxa que ens planteja el viatge al passat es que passaria si matessim al nostre avi?nosaltres no existiriem i per tant tampoc haguessim pogut crear una màquina del temps i anar al passat per matar el nostre avi.
És per això que surgeix la idea d’universos paral·lels, on les accions d’importancia que fagis al passat crearan un univers paral·lel, dic d’importància perquè aquest nou futur és en major o menor mesura semblant a la realitat d’on veniem.
En Regreso al futuro I, en Marty va al passat i canvia la manera en que és van cóneixer els seus pares. Això en principi afectava el seu futur perquè ell no anava a nèixer però ho soluciona, igualment canvia el futur però en menor manera. En Regreso al futuro II el que passa és que es crea una realitat alternativa i han de tornar al instant exacte que la linia temporal es distorsiona per poder solucionar-ho.
El retorn del passat al instant d’on proveniem es un viatge al futur i com he dit només fa falta anar a la velocitat de la llum.
Així doncs qualsevol viatge al passat afectaria en major o menor mesura el futur.
La pregunta és que per exemple (referint-nos a la pel·lícula de la màquina del temps i també a Lost) si evitem la mort d’algú d’alguna manera, aquesta acabarà morint d’una altre manera?així doncs, es crearien univeros paral·lels però tots tindrien instants en comú en que d’una manera o altre el que ha de passar passarà i nosaltres només podriem escollir la manera en que passen les coses.
Perdó per el post tan llarg però com he dit aquest tema m’interessa molt.

25 03 2010
caleglin

Molt bon resum de tots els dubtes que ens plantegen tantes teories! Jo segueixo quedant-me amb la dels universos paral·lels, ho veig més clar que no pas la resta.

Benvingut al blog!

25 03 2010
kronen

És increïble veure com ciència i filosofia van lligades de la mà. Potser això podria explicar com disfrutes tant amb les ciències i amb les lletres…
M’agradaria aportar la meva pròpia experiència personal i terrenal; res a veure amb raonaments científics…
Sempre he pensat que sóc lliure al escollir i pensava que podia escollir el meu propi camí i que em portaria allà on jo volia; això m’aproxima bastant a la teoria 4 (un camí fet on puc escollir la direcció; sense sortir-me del meu camí); però això seria vàlid per un model individual… No vivim aïllats; tenim familia, amics, companys i les seves decisions ens afecten; i és més; com decisions que no depenen de nosaltres ni del nostre entorn ens poden trencar el nostre camí. Per exemple, un accident de cotxe; un amic perdut; creus que pots continuar pel mateix camí? El camí es trenca, et trobes perdut i algú (no saps qui) s’encarrega de situar-te en un espai buït sense veure el camí que coneixies. Comences de nou però tú no has decidit estar allí… ni en aquell punt ni en aquell nou camí.

Em sembla un tema molt interessant i amb moltes possibilitats. Felicitats.

25 03 2010
caleglin

Exacte, la gran pega de la teoria número 4 (per a mi) és aquesta, que implicaria un nombre brutal de línies i possibilitats (una cosa com ara infinit elevat a infinit diversos cops). No arribo a concebre on pot caber-hi una cosa tan enorme…

I si, la ciència ficció és molt més apassionant del que molta gent (la majoria) es pensa, ja que el que molts veuen com un passatemps “friki” (estic arribant a odiar aquesta paraula), en realitat conté des de ciència real (forats de cuc per exemple) fins a filosofia i moral. Per això és un dels meus camps preferits (a més, permet divagar pel simple gust de fer-ho).

Moltes gràcies!

29 03 2010
kronen

Tot això m’ha fet recuperar la passió per una sèrie com Lost; i el que la fa tan bona és que és capaç de donar forma i sentit a grans dubtes existencials que ens acompanyaran sempre!! Tot i que tinc els meus dubtes de si el final de la sèrie donarà una explicació bona a tot plegat…
Per exemple en el resum de les temporades anteriors; acaba amb un gran plantejament; i com que jo no ho sabré explicar millor que el Sr. Resum; us deixo el que diu en qüestió de un minut…
“La mayoría pensamos que lo hecho, hecho está; que no podemos cambiar nuestro destino por mucho que nos esforcemos; y que aquellos que desafían su destino, siempre acaban decepcionados. Pues el destino posee el modo de trazar su propio rumbo. Sin embargo, antes de rendirnos al destino, debemos tener en cuenta el poder del espíritu humano y la fuerza que entraña nuestro libre albedrío”.
Que be parla el Sr. Resum…

26 03 2010
Arqueòleg Glamurós

Oh my god!
A mi em vindria molt bé ni que fos una foto o un video de com era la vida a la prehistòria en un punt concret! No saps com em facilitaria trobar els jaciments o donar una intrerpretació correcte a molts objectes que no entenem la seva funcionalitat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: