Can Boada

31 03 2010

Avui començarem directes al gra, res de paràgrafs introductoris ni agraïments de cap tipus. Sempre recordaré el primer cop que hi vaig posar el peu, el primer cop que després de molts anys pensant en fer-ho, després de tota una vida a Tarragona sense haver anat mai a un local de tant renom, vaig tenir per fi l’oportunitat d’entrar-hi. Perquè com tot Pelacanyes de certa edat, ja n’havia sentit a parlar, fins i tot havia fet un intent, però va fracassar. Finalment, i gràcies a tres col·legues electrònics, vaig esmorzar a Can Boada.

Can Boada és un petitíssim bar al bell mig de la ciutat de Tarragona, al carrer Rovira i Virgili, fent cantonada amb la plaça Cronista Sesé. Es tracta d’un local on tan sols hi ha una barra amb quatre o cinc tamborets i una taula amb cinc cadires. Un local petit i incòmode on gairebé sempre s’hi acumula una vintena de persones tot esperant el seu torn, la meitat d’elles de peu, i alguns cops, alguns d’ells fora degut a la calor que sol fer-hi a dins en segons quines èpoques de l’any. Què té aquest lloc com per a que hi vagi tanta gent i sigui tan conegut a l’àmbit local? Doncs dues coses: el carisma i fama de l’home d’edat avançada qui el regenta, l’Eduard Boada i que és el local on probablement es mengin els millors entrepans que es puguin trobar a tota Catalunya (o més, vés a saber).

L’Eduard Boada és un personatge molt peculiar, tota una institució a Tarragona des dels anys 60. I com tot personatge, té molta personalitat. És un home capaç de donar-te conversa durant llargs minuts sense conèixer-te de res, com pot ser que pel teu comportament no et tragui, es negui a servir-te o directament, et faci fora del local. Això darrer, aquesta cara fosca del geni, del tascaman (com es fa dir ell) generalment és força difícil de veure i queda reservada per a gent que va amb presses al seu local. I és que el senyor Boada detesta les presses i encara més, detesta que li donin presses a ell, doncs sempre diu que els entrepans els ha de fer amb cura.

Si fem la vista enrere, podrem veure al tascaman en el seu apogeu, donant color als grisos anys de dictadura sent notícia a la premsa per realitzar tasques tals com fer còctels gegantins en formigoneres o rentadores o ara fregir un ou al capó d’un sis-cents en un estiu en què s’avorria (després va resultar que tot era un muntatge per donar de què parlar a la premsa escrita que hi havia per allà. I tot això ho podeu veure als retalls de premsa que hi ha penjats per tot el local, retalls que en certa mesura narren la vida de l’Eduard Boada.

Va ser en aquests anys quan es va juntar amb part de la crème de la crème de la cultura catalana. Dalí i Cugat, per exemple, dels quals en té records a les parets també (si, m’hi he fixat molt en tot el que hi ha penjat a aquelles parets, és part de mi fer-ho). En concret, tinc localitzats un “autògraf” de Dalí (un petit quadre amb la seva signatura) i un retrat/caricatura del tascaman dedicat pel mateix Cugat. I tot això en un petit bar al mig de la ciutat! Sorprenent sens dubte, sempre ho he trobat del més interessant, sempre m’ha xocat que quelcom tan important estigui barrejat entre notícies estrambòtiques i entrevistes de totes les èpoques.

Resulta curiós també com un home de tan innegable talent (no parlaré dels entrepans en si, perquè és quelcom que només es pot tastar) no ha tingut cap mena de repercussió més enllà del boca a boca dels ciutadans, de la recomanació entre amics, de pares a fills, o entre germans. Perquè tothom qui resideix a la ciutat (o gairebé) i voltants (perquè alguns ganxets també venen) n’ha sentit a parlar, i per a molts, un esmorzar al Boada és quelcom que han de fer quan en tinguin la mínima oportunitat.

Però tot i això, fins on jo sé, mai el veuràs a TV3, España Directo o el que sigui, doncs ell mateix passa de la fama, no li cal ni la ha necessitat mai. Recordo un dia que un client més que habitual, un home gran fet a l’antiga, dels que fuma en pipa i es pren un cigaló després de l’entrepà, el criticava en veu alta i en broma perquè havia tingut a les seves mans feia anys poder entrar al món de la televisió i no li va venir en gana. Suposo que sempre ha estat així, però tampoc no el conec més enllà que com a client freqüent des de fa un any.

He dit que no parlaria dels entrepans, i no és cert del tot. No provaré de descriure’ls, però els tinc tots massa gravats a la ment com per a ni esmentar-los. El primer cop que hi vaig anar, vaig decidir anar fort i vaig demanar un entrepà de llonganissa amb fesols, encuriosit perquè això es pogués menjar en forma d’entrepà. I vaja si es pot! Va ser el millor entrepà que havia menjat mai, i el matí va començar de la millor forma possible. Així doncs, vaig descriure als col·legues de la uni l’experiència, i vam anar-hi un dia, dia en què vaig agafar ja la mecànica de com demanar (quan entres ets tu qui apunta l’entrepà que vol al bloc de notes del mestre, que està massa ocupat fent entrepans al seu ritme) i de com agafar les begudes (li demanes permís per passar i les agafes tu mateix).

Amb el temps, l’home ja ens ha clissat a uns quants de nosaltres, i quan té el dia bo agafa i ens pregunta “Què teniu gana?”. Aquest és el moment transcendental del dia. Depèn del que responguis, obtindràs major o menor premi, però tot queda en funció de quelcom tan vacu com és la gana que puguis tenir a les 9.30 del matí (obre fins les 2, però a les 11 ja no té pa o ganes de fer entrepans). Si dius que si, et plantifica al davant un entrepà de tres quarts de barra. Si dius que no gaire, o no t’ho pregunta, “només” en tindràs mitja.

Llom, llom amb formatge; llom, bacó i formatge, truita amb pernil dolç (bat els ous amb una coctelera) , hamburguesa amb formatge, blanc i negre (llonganissa, baldana i fesols)… el nombre de possibilitats és infinit perquè l’home improvisa i perquè tu pots inventar el teu entrepà. Però a més, si no tens gaire inventiva, sempre pots dir-li llom amb formatge i coses, per exemple. Coses, important detall perquè és quan deixes via lliure a tot el seu potencial, a que l’entrepà, com bé va dir l’amic Behelin, no sigui un “bocata”, sigui quelcom més, un “Boata”.

Caleglin Nolewë – Demà Boada (si el trobo obert).

Anuncis

Accions

Information

6 responses

31 03 2010
SkyLine22

No el sabia pas aquest nou mot! Un “Boata”…mmm quins entrepans que fa aquest home! Enorme! Ara fa temps que no hi vaig, pero aveure quan hi puc anar (algun dia que no em faci mandra aixecarme aviat xD, un dimarts potser..).

Molt bona entrada al blog, has donat a conèixer una mica més aquesta petita taverna-bar-“bocateria” que sincerament, és la més peculiar que he vist mai.

Visca el Slow-Food!

PD: Que provin les vacances de setmana santa 😉

1 04 2010
Monseñor Cardenal Silver Varela

Al senyor Boada l’em de beatificar, perquè es converteixi en Sant Boada, patró dels bocates. Amen.

2 04 2010
Kagawa el misteriós

Totalment d’acord amb tu. Cal evitar la confusió entre Boada i Buades, aquest últim péssim ex-jugador del Nàstic

1 04 2010
Arqueòleg Glamurós

A Barcelona tenim una cockteleria que es diu Boades, que també és un local mític! Al costat de Caneletes, molt recomanable!

12 10 2010
Cinta S. Bellmunt

Efectivament, a Barcelona hi ha la cockteleria Boadas i a Tarragona Cam Boada. D’entrada un lloc no té res a veure amb l’altre, més que la seva particular singularitat, cadascú en el seu estil, i el fet que tots dos llocs són entranyables, això sí.

2 04 2011
El nou mur « El món mariatxi

[…] i sobretot una gola que protestava aïradament. Un cop vestit, cap a fora de casa i directe cap a Can Boada, a fer un bon entrepà per començar el dia. El dia al bar era més aviat tranquil·let, i vaig […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: