Torni vosté demà

28 04 2010

“I de sobte quelcom va saltar dins meu, alguna cosa em va dir allò que havia de fer, allò que feia tant de temps que desitjava fer i alhora negant-me a fer-ho. A la fi havia acceptat el meu destí i em disposava a complir-lo”. No, no m’he tornat boig ni em disposo a narrar un relat. Aquestes són les paraules que millor expliquen què ha passat per dins meu per tal d’escriure un post d’aquesta temàtica, la única que havia intentat mantenir una mica al marge, però que finalment ha trucat tan insistentment a la meva porta que he cedit. De totes formes, com sempre, l’enfoc provarà de ser el més amè, distret i neutre possible. Només cal esperar el resultat.

Els funcionaris, els grans criticats a Espanya des de fa desenes d’anys, segurament compartint l’honor i el lloc a l’imaginari popular amb els inspectors d’hisenda i els àrbitres de futbol (o com diuen per aquestes terres “Arbiiiiiiiiiiiiit!”). Diu el tòpic que són una colla de ganduls pel fet de tenir el treball assegurat i que mai fan res més enllà del que se’ls hi demana (o del mínim exigible). Sempre els imaginem parlant del seu conveni per tal de poder aplicar la llei del mínim esforç de forma cent per cent legal, anant durant una hora llarga a esmorzar o simplement desertant del seu lloc de treball per anar a fer tasques crucials com ara fer la compra. Tot no funcionari a Espanya té aquesta imatge al cap, és un d’aquells clichés tan arrelats que no s’hi podria lluitar ni tenint els funcionaris més efincients d’Europa durant anys.

I sembla ser que la cosa ve de lluny, com a mínim de fa dos segles, quan Mariano José de Larra escrivia els seus articles, avui dia recopilats en forma de llibre (lectura recomanable que em va tocar llegir per a la Selectivitat). “Vuelva usted mañana” es queixava durant tot un dels seus articles que li deien els funcionaris del segle XIX. I li deien tant que sempre era “mañana”, mai li feien res, caient sempre en una espiral de visites infructuoses per al seu amic estranger (si no recordo malament, eren gestions d’un amic forani ). Suposo que tots ens hem trobat casos similars a nivell de les administracions públiques al nostre àmbit. A casa meva sempre em recordaran un cop que l’ordinador es va negar a treballar i així li van explicar a ma mare el perqué no podien fer la gestió “l’ordinador no vol treballar”.

És curiós perquè sempre he pensat que es tracta d’una generalització un pèl agosarada, un d’aquells tòpics que es compleixen potser a nivell local, però mai en grans càrrecs (faltaria menys!). Però resulta que tenim una colla d’alts càrrec que porten dient aquesta famosa frase de Larra durant els darrers quatre anys, si fa no fa. O potser és que els seus ordinadors estan de vaga indefinida i fins que el sindicat de microxips no desbloquegi la situació no s’hi pot fer res. I naltros (que tarragoní que queda això), esperant mentrestant que facin un simple escrit que es podria resumir en tres possibles respostes: Si, no o podria ser però no és. Tot sigui per saber si al final tenim fumata blanca o negra en el tema de l’Estatut, que fa ja tant de temps que es va aprovar.

Podrà agradar més o menys el nou Estatut, s’hi podrà estar d’acord o en contra, podrem debatre sobre si calia o no, sobre quina és la via per a Catalunya, què ens convé i què no. Però em sembla que es miri com es miri, la situació de l’Estatut al Tribunal Constitucional clama al cel. I clama al cel perquè a banda de les poques ganes que sembla que tenen aquesta gent de fer el seu treball, la situació és esperpèntica de per si. Anem a pams. Per una banda hi tenim el tema de la renovació del TC, amb els magistrats que porten allà més temps del que fins ara s’havia fet, tot perquè resulta que s’ha de pactar entre els polítics la composició d’aquest organisme. I això ens duu al que tenim a l’altra banda, la politització del poder judicial.

Crec que aquest tema mereix un paràgraf a banda. Resulta que ara la presidenta del TC s’ha emprenyat i parla d’una campanya de desprestigi terrible i preocupant contra el mateix TC. Doncs bé, no cal cap campanya, només situant-nos una mica ja veurem que poc prestigi tenen ja… I és que com és possible que es decideixin els magistrats a dit, en funció d’un pacte entre polítics i no d’una forma més independent? Ens estem passant pel forro allò de la separació de poders, no? I clar, després ens trobem que el tribunal està dividit en dues faccions: peperos i sociatas (perdó, conservadors i progressistes), que sempre fan el mateix, empat de vots i que decideixi el vot de qualitat del president (que, oh sorpresa! L’escull el govern!).

Llavors perquè cal mantenir tot un tribunal amb dotze membres i els seus respectius sous? Doncs per casos com el de l’Estatut, on els sociates no tenen molt clar si és que si o és que no i es divideixen per la meitat. I ara resulta que tenim els que diuen que si (sense restriccions) enfrontats amb els que diuen que no (de cap manera) i al mig els qui diuen que potser si, però restringint alguns punts. Visions perfectament comprensibles i respectables totes elles, però el més important seria saber si aquests essers encara pensen per si mateixos o ja són part d’una intel·ligència col·laborativa (similar a la de les formigues) partidista.

I ara plantegem-nos les possibles sortides de tot plegat. Suposem que opten per la plena constitucionalitat de l’Estatut. La pregunta seria, heu estat quatre anys discutint per a dir que no hi ha cap problema? Resultat: Ridícul del TC. Ara suposem que diuen que no, que de cap manera. La pregunta seria una mica la mateixa, però pal·liada per haver hagut de llegir-lo completament. De totes formes, no s’entendria tanta discussió per a una decisió final rotunda i seria interessant de veure com quedarien les relacions entre Madrid i Barcelona (el PSOE diu que acatarà la sentència, el PSC hauria de fer pinya amb el partit, CiU quedaria també en entredit al ser l’Estatut pactat amb ZP, ERC es limitaria a “jo vaig optar pel no”, el PP trauria pi de mala manera i els d’ICV ni idea de què farien i dirien). I la darrera opció, les retallades a l’Estatut, probablement depararien un panorama similar al del no, però amb tothom traient pit i dient que tenien raó (el que sol passar amb els resultats no gaire clars).

Sincerament, després de passar la setmana sencera sentint a parlar del “front comú” de partits catalans (excepte PP i Ciutadans), els darrers mesos sentint dir com la sentència està al caure i els darrers anys veient com tot està igual de bloquejat, tenia massa ganes de parlar sobre aquest tema (i de política en general al blog). Ja veurem de què va el proper.

Caleglin Nolewë – De gran vull treballar a secretaria de la meva facultat.

PD: Perdó de nou pel retard en el post. De nou estic enfeinat, però prometo actualitzar molt més sovint en quant tingui temps.

Advertisements

Accions

Information

One response

6 05 2010
Silver Dragon

Lo del tribunal constitucional és un absurd tan gran com dir que Atila era un bon jan. El TC es va crear seguint el model de tribunal constitucional italià. Però només cal veure la política italiana per constatar que aquí estem la mar de bé en comparació. La política italiana és la més convulsa d’Europa, on cap govern a acabat la seva legislatura des de 1945. I tenint en compte això, els senyors de la Constitució el creen amb el mateix organigrama. Això clama al cel.
Però el cas és que jo esperaria assegut, perquè la mitja d’aquet ens per emetre una sentencia sobre un tema és d’uns 4,5 anys. Jo aniria demanant quelcom per picar que això va per llarg.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: