La setmana tràgica

26 05 2010

Benvinguts de nou a Mariatxades, després d’aquesta aturada tan llarga que tots haureu pogut notar de ben segur. Davant d’això, només puc disculpar-me de nou i establir un protocol en cas que es torni a repetir. “Perdó de nou pel retard en el post. De nou estic enfeinat, però prometo actualitzar molt més sovint en quant tingui temps.”, aquesta era la postdata del darrer article d’aquesta plana “Torni vostè demà”, el qual es va publicar ara ja fa un mes. I com és evident, no s’ha donat el cas fins ara, coses de les enginyeries. Doncs bé, a partir d’ara, si veieu que això no s’actualitza, ja sabeu perquè és així. A més, si veig que va per llarg, prometo avisar amb un petit post on es s’anunciï l’aturada.

Mil disculpes!

Aprofitant l’avinentesa, avui us vull parlar del que ha fet que no pugui escriure en tant de temps, allò que gràcies a l’amic SilverDragon anomenarem “La setmana tràgica”, fent una picada d’ull a tots els amics historiadors que voltin per aquí (SilverDragon, Arqueòleg i si n’hi ha algun altre).

En el món dels estudis universitaris, resulta curiós el mètode de l’avaluació continuada. La idea és fer un mètode d’avaluació semblant al del cole, és a dir, tot compta per a la nota (fins i tot l’assistència i la participació) i es va fent tot paulatinament, realitzant tota mena de treballs i exàmens parcials fins que al final es fa la mitja de tot plegat segons el valor que s’hagi establert per a cada cosa. Fins aquí tot bonic, bé, no pas tant, que segons com et pot caure un examen final si al professor li sembla bé. El que és segur és que no ve de nou a ningú i que, com a mínim per a mi, és preferible al mètode de l’avaluació final, on t’ho jugues tot a un sol examen. De fet, trobo que és un dels punts bons d’haver estudiat una Enginyeria, el fet que les estesin adequant al Pla Bolonya abans que la resta de carreres i pogués gaudir d’aquest mètode d’avaluació.

El fet és que segons aquesta forma d’abordar l’avaluació, no hauria d’haver-hi gaires problemes amb el calendari, ja que a l’avaluar cada professor com vol, pot posar els exàmens com vulgui (en teoria). Però com que “no es oro todo lo que reluce” (homenatjant a la meva mare), evidentment no pot ser tot tan maco. I passa una cosa molt curiosa amb aquest sistema, que és que tots els exàmens de les assignatures tendeixen a convergir en les mateixes setmanes de curs, independentment del nombre de parcials que tingui cada assignatura. I passa el mateix amb les pràctiques.

Així doncs, el suposat punt fort d’aquest sistema, treballar menys però de forma més constant (és a dir, no fer l’esforç titànic final, sinó dedicar-hi el temps que necessitis cada setmana), queda en gairebé no res gràcies a aquesta pauta que es repeteix. I és que a principis de Novembre, a mitjans de Desembre, cap a Setmana Santa i a finals de maig, sempre hi trobem el mateix: una setmana sencera on vas a examen per dia (com a mínim, perquè en solen ser dos). I com que aquella mateixa setmana coincideixen també les entregues de totes les pràctiques, doncs tenim la diversió assegurada (a més d’una manca preocupant de temps per a fer-ho tot quan t’hi trobes al bell mig). D’aquí que un dels darrers cops que vaig parlar amb en SilverDragon s’hi referís com “La setmana tràgica”, nom que no només em va fer gràcia, sinó que el vaig veure tan ben trobat que vaig començar a emprar-lo i tot.

La sort de tot plegat, és que les setmanes tràgiques intermitges (novembre i setmana santa) solen venir acompanyades d’unes poques setmanes de més calma on s’hi pot afluixar una mica. I fins ara, les altres dues també eren així (a més de venir seguides per una setmana sense classes ni entregues de cap mena). Però si tens la sort d’esquena, com el cas d’aquest any, et trobes amb que la segona convocatòria cau unes poques setmanes després de tancar la primera (coses de la facultat, que quadren ells els exàmens de formes ben estranyes) i no pots respirar fins que no acabi el curs de debò. I tot perquè a algú no li sembla raonable intercalar els exàmens de cada curs i opten per agrupar-los tots (primer els de 1r d’E.I., després els de 2n, després els de la tècnica en un ordre semblant).

Val a dir però, que tampoc és tot tan tràgic, doncs segueixo pensant, malgrat aquests períodes d’stress i poques hores de son que l’avaluació contínua és molt millor mètode que no pas la final. I de fet veig un encert del Pla Bolonya optar per aquest mètode i provar de potenciar aspectes ja perduts en moltes carreres com ara la participació o l’assistència. Perquè és certament trist anar a una classe on falten la majoria de persones matriculades o que quan un professor pregunti quelcom la gent passi de contestar.

Clar que sembla ser que a tots els sindicats d’estudiants dels Països Catalans els hi sembla terrible i apocalíptic el fet d’haver de treballar tot l’any. I no només això sinó que esgrimeixen arguments tant convincents com ara que no es podrà estudiar i treballar alhora. Doncs bé senyors, com pot ser llavors que el món de les enginyeries sigui un on es doni més aquesta situació? Són els estudiants d’enginyeria éssers superiors capaços de fer esforços sobrehumans? De vegades ens agrada presumir d’això, però (ara que no ens sent ningú més), no és realment així! Els sindicats d’estudiants són realment un dels punts que més m’ha impactat del món universitari, gent que busca reivindicar-se i protestar només davant de causes perdudes. Un dia ja els hi dedicaré un article aquí mateix, però ara provem d’acabar aquest post, que em perdo pel camí.

Doncs bé, la conclusió és bàsicament que tot i les evidents molèsties, m’agrada aquest sistema, i no el canviaria pas per l’anterior. En un món tant canviant i amb tantes necessitats de modernització com les enginyeries, ser dels primers en canviar-ho (com a mínim a la meva universitat), és sens dubte un gran encert, com també ho és haver aprofitat la conversió a grau per a reestructurar tota la carrera i modernitzar-la de dalt a baix (que ja tocava). Per  la meva banda, chapeuau a la URV per tots els canvis.

Res més de moment! Aquest cop si que reprenem el ritme de post setmanal espero que fins d’aquí molts mesos (si depèn només de mi, fins a l’Agost com a mínim). I val a dir que ja en tinc uns quants de temes a tractar, bastants de musicals, alguna petita sorpresa i una mariatxada en procés. Espero que les veieu totes!

Caleglin Nolewë – “Me llaman el desaparecido”.

Anuncis

Accions

Information

One response

7 06 2010
Arqueòleg Glamurós

Gràcies per la picada d’ull jeje
Sort amb la teva particular Setmana Tràgica! Espero que no acabis cremant el claustre de professors!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: