Olimp esportiu: Valentino Rossi

8 06 2010

Benvinguts mariatxers, avui farem història del blog. Avui encetarem una nova temàtica de la qual encara no se n’ha parlat però que constitueix un dels meus camps d’interès. I aquest és (com bé haureu deduït pel títol) del món dels esports professionals. I és que ho he de confessar, sóc un devorador nat d’esports de tota mena per la televisió. Com a bon seguidor de bastants esports, vull encetar una nova línia d’articles en què anirem aprofundint, un per un, en els ídols esportius d’un servidor (i de nou s’accepten peticions en quant als protagonistes de futures entregues. Avui, aprofitant que ha estat en boca de tots fa ben poc, Valentino Rossi.

Número mític, no se l'ha tret ni per dur l'1 de campió

Poc recordo dels primers anys de Valentino Rossi al mundial de motociclisme. Era cap a mitjans-finals dels noranta i jo prou feina tenia amb seguir el campionat de 500cc amb el gran Àlex Crivillé i el mitiquíssim Mick Doohan dominant clarament el campionat. Eren els anys de domini absolut de l’equip Repsol Honda i jo encara no seguia gaire cap campionat, però quan arribava l’estiu, a l’apartament de l’avi, a la televisió era intocable qualsevol event esportiu que hi hagués en directe (principalment els Tours d’Indurain i el mundial de motociclisme tot animant a en Crivi). Així doncs, recordo remotament l’any del campionat de 500cc amb l’Alzamora guanyant al seu torn el de 125cc (sense guanyar ni una sola cursa en tot el campionat). El bo d’en Rossi havia debutat tres anys abans, però a manca de cap pilot Espanyol/català de nivell a seguir a les categories inferiors, la categoria reina centrava tota la meva atenció.

L’any següent al seu debut, ja va aconseguir el seu primer campionat, el que seria el primer d’una llarga llista, d’un domini aclaparador posterior de la màxima categoria. I l’any 1999 es va aconseguir el que fins llavors havia estat impossible. Un pilot català va guanyar el mundial de 500cc, Emili Alzamora el de 125… i el nostre protagonista la seva segona corona mundial, la primera de 250cc. Així doncs, a la post-temporada va provar per primer cop una Honda de 500cc oficial gràcies a la insistència de Jeremy Burgess (enginyer en cap per a Wayne Gardner i Mick Doohan anteriorment), que creia que la combinació Rossi + Honda NSR500 només podia dur a l’èxit. I aquí si que vaig començar a seguir què feia aquest italià amb el número 46 a la moto, doncs em semblava impensable fins llavors que un “desconegut” debutés directament amb una Repsol Honda (oficiosa) com així va fer aquell mateix any 2000.

1998 celebrant el títol de 250cc

Aquell inici de mil·lenni va ser una autèntica decepció personal. En el que va ser una grandíssima sorpresa, el vigent campió (i per tant claríssim aspirant al títol a la ment d’un nen) no en va fer una sola de bona, quedant novè a la classificació final. I encara pitjor, els dos claríssims aspirants al títol, Carlos Checa i Sete Gibernau van quedar sisè i setzè respectivament. El mundial se’l va endur un inesperat Kenny Roberts Jr amb una Suzuki, trencant així anys de domini Honda. I el nostre protagonista? Doncs en la seva primera temporada a 500 i tot i tenir un inici fluix, retirant-se en les dues primeres curses, va acabar segon del mundial, per davant de pilots consolidats com Max Biaggi i Álex Barros. El que més em va impactar d’aquell jove Valentino va ser sobretot el redisseny que va fer personalment a la seva moto, posant el seu patrocinador personal (Nastro Azzurro) i el seu color preferit, el ja famós groc Valentino per davant de Repsol. Bàsicament, Honda li va crear un equip suposadament satèl·lit per a ell sol, ja que sent els equips de dos pilots, no volien fer fora ni a Crivi ni a Tohru Ukawa de l’equip oficial.

Primera moto a 500cc

Davant dels resultats finals de la temporada, era clar que ja era un home a tenir en compte. La pregunta era evident: aconseguiria com fins llavors, fer una enorme segona temporada on guanyar el títol? Tenia si més no el suport de Mick Doohan, qui ja l’havia ajudat com assessor durant el seu any de rookie. De totes formes, a mi m’importava ben poc, i amb les tres primeres curses em va quedar ben clar: Rossi seria campió del món i la seva única competència venia dels altres italians del mundial. Tot i així, encara donava una mica de morbo comentar com Honda estava afavorint clarament a Rossi donant-li les millors peces a la seva Honda satèl·lit i no pas a les Repsol Honda, perjudicant així a un Crivi que ja estava de capa caiguda. Davant d’aquest panorama, vaig descobrir la intensitat de les curses de 125cc de mans dels pilots de Telefónica Movistar Junior Honda: Toni Elías, Dani Pedrosa i Joan Olivé, als quals encara ara segueixo.

Si ja al segon any va treure més de cent punts al segon, què es podia esperar dels següents? Més del mateix. I com que encara no m’atreia especialment com a pilot a pesar dels seus shows, l’any 2002 vaig passar olímpicament de la nova MotoGP i vaig dedicar-me a seguir 250 i 125, en la meva opinió molt més emocionants que no pas una nova categoria on dominava clarament un Rossi ara ja si a Repsol Honda. Però inesperadament, com sortit del no-res, el 2003 va aparèixer amb gran força una nova alternativa al seu domini que el va fer treure el seu millor pilotatge: Sete Gibernau, que va rebre una Honda oficial al seu equip satèl·lit després de la mort del seu company Daijiro Kato, prometedor pilot japonès d’Honda. Encara recordo ara aquella temporada 2003 i la següent, la 2004, on per primer cop, Rossi es va trobar amb un rival a l’alçada… i el va guanyar clarament. Tot i veure aquí la grandesa del pilot, jo encara tenia els meus dubtes, doncs veia algunes coses que no m’acabaven d’agradar en alguns moments (Jerez 2004 per exemple).

Rossi vs Gibernau, dues Hondes enfrontades

I justament aquell 2004 va passar una de les coses més increïbles que jo he vist mai en molt de temps. Degut a les veus que sonaven tant dins com fora d’Honda dient que si guanyava tants títols era per la moto i acabar contracte, Rossi va fer un tomb inesperat tot marxant a Yamaha, que no guanyava res des de feia anys. Moltes eren les veus que deien que no podria amb una moto clarament inferior, tot i haver-se dut a Burgess a la marca dels tres diapasons, no podia ser que guanyés a en Sete i la seva provadíssima Honda. I va arribar el dia.

Circuit de Welkom, Sud-àfrica  18 d’Abril de 2004 el dia comença amb la victòria d’Andrea Dovizioso a 125. I llavors arriba un moment esperadíssim, Dani Pedrosa debuta a 250cc i no ha pogut preparar la temporada en condicions degut a una caiguda on es va trencar els dos turmells a inicis de la pretemporada. Contra tot pronòstic, en Dani s’imposa a tots els seus rivals i guanya la cursa. Un dels moments esportius que recordo més vivament pel que fa al món del motor. Però el destí encara reservava un plat millor per aquell dia, quedava la primera cursa de Rossi en una Yamaha i semblava impossible que aconseguís res. I tot i això, va guanyar, i aquell dia em vaig rendir al geni d’Urbino. La cursa va acabar i ell va anar a la grava, a un racó qualsevol i es va agenollar davant la seva moto, i amb el casc encara posat li va donar un petó al morro. I aclaparat per tot el que estava vivint, lluny de fer cap dels seus numerets, va asseure’s al terra, amb l’esquena contra la barrera de pneumàtics i en una postura totalment humana, va plorar. O com a mínim això vam creure tots, veient els moviments que feia, la seva tremolor. I amb ell, mig món va tremolar. Perquè fins i tot els qui com jo encara no havíem entès perquè tenia tants fans a tot el món, vam emocionar-nos veient que un triple campió mundial de la màxima categoria (cinc cops en total) plorava pel que acabava d’aconseguir.

Best moment in motorbikes ever?

Des d’aquell dia, i amb tot el que ha passat, jo, tot i ser Pedrosista confés, he admirat terriblement al millor pilot de la historia del motociclisme. No només ho és, sinó que darrere hi ha tot un personatge que ell mateix ha creat, un showman que s’encarrega de donar espectacle i temes de conversa ja sigui amb les seves celebracions (imitades sense gaire gràcia després per Jorge Lorenzo) i els seus cascos (com ara aquell amb la cara del ruc d’Shrek). Un home que va triomfar amb la millor moto primer, i després va fer d’una a anys llum la millor del paddock per a seguir triomfant. Un home que per primer cop s’ha perdut un gran premi aquest passat cap de setmana, degut a la lesió que li suposa dir adéu al mundial d’aquest any, un mundial que semblava que seria apassionant, on Jorge Lorenzo probablement l’hagués forçat a treure el millor de dins seu.

No sé què farà en el futur, no sé si marxarà a la F1 com diuen voler els de Ferrari, si anirà als Rallies com a ell li agradaria (pel seu pare), si es quedarà a Yamaha o marxarà finalment a Ducati, on l’esperen de braços oberts. Faci el que faci, ja és una llegenda, i no li cal demostrar res. Vale, des d’aquell dia a Welkom, has ascendit al meu olimp esportiu personal, i des d’aquí et rendeixo el meu humil tribut.

Caleglin Nolewë – Siamo figli di Pitagora e di Casadei, di Macchiavelli e di Totò. Cresciuti con una morale cattolica e con il rock’n’roll

Advertisements

Accions

Information

2 responses

11 06 2010
Arqueòleg Glamurós

Mai entendré quina gràcia té veure curses de motos per la tele!! Si sempre és igual donant voles un cop i un altre al mateix circuït!!

11 06 2010
caleglin

Doncs per a mi, i suposo que per a tots els fans, les coses que arriben a fer a dalt d’aquestes motos, el pilotatge i els avançaments que fan… són adrenalínics ja només de veure’ls per la televisió. De totes formes, suposo que la meva afició al motor em ve de família, tot i que ara mateix he renegat de la Fórmula 1 (que ha perdut tota l’emoció, només són voltes i voltes i molta gent amb pasta pel mig) i mantinc la del motociclisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: