Petits tasts de la història musical IV: Ventositats múltiples

14 07 2010

Salutacions de nou estimats (i darrerament oblidats) mariatxers. Abans que res, començarem per desitjar que esteu passant un bon estiu, i sigui així o no, que el que queda sigui millor. Personalment, cal dir que és un estiu certament bo i amb plans pendents com per a millorar-lo. Però no centrem això en  la meva humil persona, centrem-nos en dues coses. Primer demanar-vos disculpes per l’abandonament després de deixar un article que pensava que era bo i que ha deixat “mixed reviews” que diuen a la wikipedia (en anglès sempre). I ara, acabats els preàmbuls, entrem de nou en el món dels records mariatxils.

Si sou vius ja haureu suposat de què parlarà aquest article, si no deveu pensar que esteu a punt de llegir una mariatxada de les grosses. Doncs bé, sento dir-vos que no, avui toquen records i música (una boníssima combinació, del calibre de la ginebra i la tònica). En aquesta sèrie d’articles anomenada “Petits tasts de la història musical”, fins ara només hem parlat de grups i discos que van ser enormes èxits a tot el planeta, que van marcar un abans i un després del seu moment de màxim esplendor. Aquest cop anirem més a prop, ens quedem aquí mateix i parlem d’un grup sovint menystingut que porta anys al peu del canó i segueix marcant-se bons èxits a cada disc que treuen. Es tracta de Els Pets, el famós grup de rock català de Constantí.

Mítics!

Resulta curiós com un grup pel qual m’han arribat a criticar per escoltar-lo (i diverses vegades, des de finals d’educació primària fins a finals de la ESO), pot omplir les places allà on va a fer concerts encara que hi acabin anant gairebé de forma biennal (com és el cas de Tarragona i voltants). És si més no xocant com poden omplir la Plaça de la Font de la ciutat dels pelacanyes i després arriben altres grups també per festes capitalines i no són capaços d’aconseguir-ho. Xoca també el fet que a dia d’avui, entre els seguidors de la banda hi hagi ja tres generacions de catalans que son fans del grup, des dels avis (alguns, tampoc tants) o adults ja en plena maduresa, passant pels pares (aquells de l’edat dels membres del grup, que ara tenen fills entre 4 i 10 anys i que són els qui els han vist crèixer la banda) fins als fills (ja siguin joves adults, adolescents o nens).

Els Pets van créixer a Constantí fins que un bon dia de mitjans dels vuitanta (concretament la nit de Nadal de 1985), els va donar per formar un grup als bons d’en Lluís Gavaldà, Falin Cáceres i Joan Reig, segurament cansats ja d’anar de festa major en festa major pel Camp de Tarragona (El Morell, La Pobla de Mafumet, la pròpia Tarragona…). En tot moment han reivindicat el seu origen de poble, del camp i sempre han afirmat que feien “rock agrícola” (avançant-se vint anys a la moda de que cada grup afirmi fer un estil de música propi). De totes formes, com que ni ells mateixos donaven un duro pel seu grup, i també amb ganes de trencar esquemes, van decidir anomenar-se “Condons adulterats”, per a més tard dir-se Els Pets, una forma de dir al món que no creien valdre gaire i que esperaven durar més aviat poc.

Però per a gran sorpresa de tots ells, resulta que la jugada autodestructiva del nom (o potser la gran jugada de màrqueting i propaganda?) va ser inefectiva i el seu primer disc, autofinançat va ser un èxit. Qui els ho havia de dir? Si més no ja no eren pas tres membres, després de la incorporació de Les Llufes, el cor femení del grup. Però va ser amb l’arribada dels 90 que el grup va donar el salt definitiu, el 1991 amb l’enorme disc Calla i balla, disc que com no podia ser d’una altra manera tinc a la meva col·lecció.

I si al 91 obtenien aquest enorme èxit, al 92 el corroboren participant al mític concert al Palau Sant Jordi juntament amb les altres grans bandes del panorama català del moment: Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït (quant es pagaria ara si s’aconseguís reunir-los de nou?). Concert que va suposar a més el rècord d’assistència en un recinte tancat a nivell d’Europa i que ens serveix per a veure el mèrit que té que 18 anys després, encara estiguin junts, sent els únics que ho estan (per uns o altres motius la resta ja no).

En el meu cas, la meva memòria no m’arriba a tant, però tenint un tiet que els seguia des dels seus inicis, el cassette pirata del Calla i balla va arribar a casa segurament el mateix any 91 i des del primer moment em diuen que ja vaig al·lucinar amb S’ha acabat. Per a mi Els Pets es van acabar amb aquell disc, únic i irrepetible… fins que va arribar l’any 1997 i a banda d’anar per primer cop a l’estranger (sense comptar Andorra), em va arribar en forma de cassette copiat el darrer treball de la banda, el també mític Bondia (que va suposar un abans i un després en la seva carrera), on hi trobem entre d’altres, l’himne no oficial de Catalunya (segons un amic): Bon dia, i tot un seguit de cançons boníssimes totes (si bé algunes estranyes, com Sebastià).

Un altre disc de la meva col·lecció particular

I de nou em vaig equivocar, i de nou vaig deixar-los de banda per a escoltar altres grups, fins que de nou es van reinventar i van sorprendre al món musical català amb el seu disc Agost (2004), primer disc amb el qual van aconseguir un èxit de crítica a nivell estatal (des de llavors en segueixen rebent a cada disc). I aquest cop vaig decidir no renegar dels meus orígens musicals mai més, i des de llavors, provo de posar-me al dia (si bé encara no ho he assolit) i sobretot, no perdre’m cap concert en directe que facin a Tarragona.

Si, cap concert, perquè els directes d’Els Pets mereixerien un post només per a ells sols. Convé dir que no n’he vist cap a fora del Camp de Tarragona, però aquí, assoleixen una comunió completa amb el públic gràcies als parlaments d’en Lluís Gavaldà, que sol recòrrer als records i a la seva identificació amb la zona per aconseguir la resposta del públic, així com a tota mena de discursos i reflexions de tota mena (des de la situació del Nàstic a les crítiques a la família reial). I és que tots tres tenen una relació molt especial amb els seus fans, si bé a mi em crida l’atenció la situació del Lluís, un home que tot i ser famós i conegut a tota Catalunya, viu tranquil·lament a Tarragona i se’l pot trobar passejant tranquil·lament (aquesta setmana passada sense anar més lluny dos dies seguits me l’he creuat), sortint de qualsevol racó o simplement gaudint de les festes, sense que ningú el molesti, sense que el parin, el mirin excessivament o li demanin res. Sens dubte la mena de fama que m’agradaria tenir si mai fos famós, una on poder viure com sempre he fet al lloc on sempre he viscut.

Si amb aquestes pintes anaven a veure'ls... bé deuen ser bons!

En resum, Els Pets són els darrers testimonis del gran panorama que es va viure a Catalunya a principis dels 90, fins ara la darrera època bona de la música catalana (si bé ara l’escena torna a estar viva amb l’aparició de tota mena de grups alternatius i/o indies), son els dinosaures del rock català. Per tot el que son, per tot el que han fet i per ser ells durant tant de temps, trobo que no seria descabellat que se’ls hi atorgués alguna distinció. Sigui com sigui, i ja per a tancar la paradeta, Llarga vida a Els Pets!

Caleglin Nolewë – I com més et coneixo, molt més m’agrada el teu gos. Ell el que sent no ho canvia cada dia i quan estima és de debò.

Anuncis

Accions

Information

9 responses

15 07 2010
Arqueòleg Glamurós

El Pets son una flatulència gutural producte d’una absurda política de subvencionar i promocionar al primer mort de gana que cantés en català, independentment del seu talent, cosa que va produir una absurda equació entre la mala qualitat muscial i la nostre llengüa, fent fugir esparverat a qualsevol autor amb un mínim de talent cap un altre idioma.

Ells son tan assassins del català com el Tribunal Constitucional, Franco o Felip V.

15 07 2010
caleglin

Estimat Arqueòleg, em sap greu haver de portar-te la contrària tan rotundament, però ho he de fer. Ningú dura 25 anys com a grup de música tocant sense talent i destrossant una llengua.

I com dic la seva carrera la podríem dividir en tres etapes: una primera etapa jove i més salvatge, on bevien més del rock simple i fins i tot del punk per trencar esquemes amb cançons reivindicatives, on volien donar a parlar d’ells. Una segons iniciada pel Bondia amb uns ritmes més pop rock i on ja comencen a experimentar amb altres estils (rumba, per exemple) i una etapa de maduresa iniciada amb Agost on cerquen encara més la melodia i l’elaboració en les lletres.

De totes formes, en gustos musicals és impossible convèncer a ningú, o t’agrada o no, així que res més.

19 07 2010
Arqueòleg Glamurós

Els Pets punk???? ajajaja ajajaj si son més nyonyos que la oreja de Van Gogh cantant una nana!!

20 07 2010
caleglin

Torno a dissentir jeje.

http://www.youtube.com/watch?v=4Qb0Q69z4nA (ska-punk)

Per exemple.

2 09 2010
aficionatsalssenders

Jo tampoc estic d’acord amb l’Arqueòleg. Crec que hi ha una mena de vergonya estesa si t’agrada algun grup català que sigui poc alternatiu i crec que no hi ha perquè.

A mi m’agraden molt, bé en realitat m’agradaven, perquè ara si que et dono la raó arqueòleg, ara són un grup més aviat chillout i abans eren molt més rockers i amb mescla d’altres estils.

S’ha de dir que vaig començar amb “Brut Natural”, el primer CD que vaig tenir i els meus pares s’horroritzaven ja que vam passar d’escoltar el cavall fort a escoltar els ous d’en reig! Però desprès els va agradar. I vam tenir la sort que el “Vine a la festa” ens va permetre saber dels CDs anteriors.

Han evolucionat molt com diu al post i a cadascú li pot agradar més una època que una altra, això també té la seva gràcia, perquè com diu al post reuneix diverses generacions i en els concerts ens intenten contentar a tots fent cançons de generacions alternes.

Et poden agradar o no, però no es pot dir que siguin uns destructors del català ni molt menys ni que siguin de mala qualitat musical.

Per cert, pels que si que els agraden suposo que ja s’hauran assabentat de la propera cita el dia 11 no?

3 09 2010
caleglin

El dia 11? Doncs ara mateix no hi caic, i mira que estic al grup oficial de Facebook i vaig passant per la seva web… Això si, a l’octubre venen a Tarragona i ho tinc ben present, llàstima que segurament sigui una gira molt de promoció del nou disc, però què hi farem… A mi personalment em va encantar la de l’any passat, que va ser totalment revival i enfocada als adults (ara ja pares la majoria) que van començar a escoltar-los d’adolescents.

3 09 2010
aficionatsalssenders

Doncs espero que no estigui equivocada! En principi toquen el dia 11, en motiu de la diada, amb els amics de les arts. Vaig anar al concert del poble espanyol i espero i desitjo que sigui del mateix estil (una cançó nova per descansar, i una de les antigues per tornar-se boig!!! més que res per nostalgia!).

3 09 2010
caleglin

Ho acabo de veure ara pel Facebook, no hi ha equivocació. Ma germana s’estirarà els cabells de nou per no anar-hi jeje.

27 10 2010
Petits tasts de la història musical V : Delicatessens musicals II « El món mariatxi

[…] sabeu de la meva predilecció pels de Constantí arrel del post que els hi vaig dedicar, tanta és que es guanyen l’honor compartit amb Nirvana de tenir dos discos en aquestes […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: