Olimp Esportiu – David Barrufet

8 09 2010

Tornem de nou al ritme habitual de posts, i aquest cop reobro una sèrie que per ara només té un article, si bé encara prou recent. Encara que tinc bastants temes pendents (que vaig apuntant sempre en una nota al telèfon mòbil, vull donar un enfoc diferent a l’actualitat i així aprofitar per fer dues coses alhora: criticar una decisió completament injusta i elogiar un dels meus ídols esportius, el grandíssim porter d’handbol David Barrufet.

Com bé tots sabeu, aquesta setmana s’acaba d’atorgar el Premi Príncep d’Astúries dels esports a la selecció espanyola de futbol pels seus magnífics quatre anys (sis si compten la classificació per a l’Eurocopa) on ha guanyat el Mundial i l’Eurocopa, perdent poquíssims partits i fent un futbol que ha meravellat al planeta futbol (més a l’Eurocopa que no pas al Mundial). Això vull deixar-ho clar, no fos cas que algú m’acusi d’anar directament en contra de l’equip. De totes formes, sis anys bons no haurien de ser suficient per a guanyar un premi que pretén ser (i així ens ho recorden cada any, l’equivalent al Premi Nobel en els esports). Doncs bé, senyors del jurat, un any més heu quedat retratats.

Celebrant el premi

I tant retratats, perquè per més que ens ho diguin, aquesta xerrameca del Nobel dels esports ja només se la creu l’Espanya de la pandereta, la premsa esportiva i alguns pocs que no s’han parat a pensar-hi prou. Perquè el premi fa anys que fa pudor, que es veu com escombren cap a casa i quan això no és suficient, llavors es deixen endur pel fervor populista. Només així s’entén que es donin contradiccions tant evidents com que al palmarès hi figurin la selecció española de basquet, la de futbol, Fernando Alonso, Sito Pons i en canvi, no hi siguin Michael Jordan (per dir el més gran, perquè podríem començar a dir Magic Johnson, Abdul-Jabbar, Chamberlain, Bird, etc), futbolistes històrics (Pelé, Beckembauer, Cruyjff, Maradona si li perdonem les drogues, etc), motoristes importantíssims (Nieto, Agostini, Rossi…) o que a Schumacher li donessin dos anys després que a Alonso.

Queda clar doncs que no només escombren cap a casa si no que a més ho fan als èxits del moment i no pas a la història esportiva. Per tot això, ja no ve de nou el que ha passat aquest any, però no deixa de sorprendre, que amb uns nominats tan importants com Haile Gebreselassie (dos cops campió olímpic, quatre cops campió del món a l’aire en 10.000m, tres cops campió del món en 3.000m indoor i un cop en 1.500m indoor), David Barrufet (més endavant el palmarès) o Edurne Pasaban (ara confirmada ja com la primera dona en pujar els 14 vuit-mils que hi ha al món). Definitivament, quan veus injustícies com aquestes, encara perds més fe (la poca que et quedés) en que aquest premi algun dia sigui prestigiós.

Per aquest motiu, no només vull criticar des d’aquí el premi, sinó que m’agradaria poder destacar la figura d’en David Barrufet (popularment conegut com a Barru), etern porter del FC Barcelona d’handbol, que després de vint-i-cinc anys a les files del mateix club, va decidir retirar-se completament a l’acabar la passada temporada, jugant com a darrer partit oficial la final de la copa d’Europa, que malauradament no va poder guanyar gràcies a la brillant actuació del porter rival Thierry Omeyer (que per a més inri es va comportar com un energumen durant bona part del partit i al finalitzar es va anar a picar amb la banqueta rival, al vídeo podreu veure en Barru exercint de capità, calmant ànims, felicitant rivals i recriminant l’actitut del francés de qui va dir “és el pitjor esportista que he conegut”).

Com és comprensible, no he pogut seguir la carrera de David Barrufet sencera, ja que debutant ell al 1988 amb el primer equip del Barça, doncs molts records no en puc tenir d’aquells partits. El primer que recordo d’ell i de l’handbol, van ser els cinc títols de campions d’Europa consecutius que va aconseguir el Dream Team del FC Barcelona entre els anys 1996 i 2000, fita que ningú més ha aconseguit. Per aquella època l’handbol era un esport desconegut per a mi, però a l’interessar-se per ell alguns familiars, especialment els dies que es jugaven partits importants, em vaig començar a interessar per aquest esport que a dia d’avui segueixo esporàdicament quan puc. Així va ser com vaig començar a familiaritzar-me amb els O’Callaghan, Masip, Urdangarin, Svensson, Schwarzer, Xepkin, Garralda o Lozano, a més d’una figura bastant curiosa amb un cognom encara més xocant: Barrufet, llavors gairebé sempre porter suplent davant dels suecs (Sevensson per exemple), però que sempre sortia quan pitaven un penal en contra i a més, sempre els parava, per a més alegria meva.

D’aquesta forma tan curiosa vaig descobrir que a l’handbol es podia canviar el porter quan volguessis (inconcebible per a un futboler com jo) i que en Barru era molt bo a més d’espectacular (després vaig saber que tots ho son, que era simplement la forma comuna de parar les pilotades). Així doncs, cada any m’alegrava més dels títols aconseguits pel Barça i de pas vaig començar a interessar-me per la selecció espanyola, on jugaven la majoria dels meus nous ídols amb reforços tan espectaculars com el llavors millor jugador del món, el kirguís nacionalitzat Talant Dujshebaev. I el meu interès va coincidir també amb l’època en que aquesta selecció es va treure les pors de sobre i va començar a guanyar la seva bèstia negra dels anys anteriors: França, i va per fi guanyar títols, alguns tant celebrats com el bronze a les olimpíades d’Atlanta (on diuen que es van conèixer la infanta i l’Urdangarín).

Devia tenir uns bons braços de tant aixecar-ne

Aquells equips mítics es van anar acabant en quant aquella generació va anar retirant-se per diferents motius. Al Barça a més Valero Rivera, l’entrenador artífex de l’èxit va marxar i les coses es van mantenir més o menys guanyant títols regularment, però havent de lluitar ja durament amb altres equips com el Portland San Antonio o el Ciudad Real (l’equipàs sortit del no res amb calers powered by corrupcions i xanxullos diversos, com ara la CCM o l’aeroport de Ciudad Real, tot relacionat). A poc a poc van anar apareixent nous jugadors i baixant la freqüència de títols, però el gran capità, el porter etern seguia allà, sempre per darrere d’algun altre porter (excepte en comptades ocasions), però sempre responent en els moments importants. L’edat no perdona, però fins i tot quan ell va voler retirar-se de la selecció espanyola, Valero Rivera (ara seleccionador) el va convèncer perquè tornés.

Així fins aquest maig/juny, moment en què ens deixa amb un palmarès que puja a setanta títols oficials (em pregunto si algun altre esportista ha aconseguit mai tant), entre ells: 11 lligues ASOBAL, 9 Copes del Rei, 6 Copes ASOBAL, 13 Supercopes d’Espanya, 7 Copes d’Europa, 2 Recopes, 5 Supercopes d’Europa i una Copa EHF. Això només amb el Barça (i en falten), mentre que amb la selecció destaquen: un mundial (l’únic que té Espanya), dos bronzes en jocs olímpics i tres plates i un bronze en europeus.

El merescudíssim homenatge

I després d’això, em pregunto més que mai si no es mereix el Príncep d’Astúries si tenim en compte que se’n donen tants a esportistes espanyols. Però clar, sent l’handbol minoritari, mai tindrà una campanya tan gran com la que ha tingut la selecció de futbol, que l’ha guanyat per unanimitat. Si més no, sempre et quedarà l’eterna estima del Palau Blaugrana on hi tindràs el teu 16 retirat i també la del món de l’handbol en general. Gran Barru, enorme.

Caleglin Nolewë – Fight fire with fire!

Anuncis

Accions

Information

7 responses

8 09 2010
caleglin

Curiosament a Sportyou parlen del mateix (els premis) en dos articles, en un diuen el mateix que jo i en l’altre tot el contrari:

http://www.sportyou.es/blog/futbol/2010/09/07/unos-premios-locales-205068.html

http://www.sportyou.es/blog/futbol/2010/09/07/unos-premios-universales-205570.html

11 09 2010
Crític de cine

Molts dels premis que es donen són dubtosos i injusts. Per això ja he deixat de donar importància als premis, siguin quins suguin. Al Barrufet no li cal una medalla perquè sapiguem que ha estat un dels millors porters de la història de l’handbol i que ha donat moltíssimes alegríes al FCB; i el mateix serveix pel Jordan o per l’Edurne Pasaban.

11 09 2010
caleglin

Correcte, però des del moment que es creen, haurien de servir per a fer justícia tot reconeixent aquells que han sobresortit, els qui han arribat a l’excelència. Però sembla ser que és massa demanar. Llavors perquè s’hi deixen els calers només per fer la pilota a aquells qui ja se la fa tot el món?

12 09 2010
Arqueòleg Glamurós

A mi del futbol l’únic que m’interessaria és si posessin una càmera oculta al vestuari!

12 09 2010
caleglin

Ja, però si ho dius per l’homenatjat, Barrufet era porter d’handbol jejeje.

12 09 2010
madebymiki

Potser i per sort és un esportista massa “normal”, si tingués una bona col·lecció d’excentricitats o una actitud més “Fernando Alonso” potser tindria més números…

12 09 2010
caleglin

Exactament. Massa normal i en un esport que no importa gaire a les grans masses futboleres…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: