Esborrar, destruir, oblidar

14 09 2010

Abans de començar directament amb el que crec que serà un dels posts més  reflexius dels darrers temps, vull parlar-vos de les novetats de les que he dotat al blog empès per l’alegria d’haver augmentat el nombre de visites en les darreres setmanes (tot i que sóc conscient que és minso o pitjor en un món on les visites es compten per centenars diàries pel cap baix). Així doncs, per tal de provar si serveix d’alguna cosa i anem encara a més, i per seguir la dita de renovar-se o morir, comptem des d’avui amb una icona molt maca a la barra lateral que redirecciona cap al grup d’admiradors del blog a Facebook (que ja fa un temps que volta i no acaba de despegar en participació).

El nou adveniment de Satanàs després del rol i els videojocs!!

Pel mateix motiu, compteu amb una nova pestanya superior o pàgines (com les anomena wordpress) on anar a parar al mateix lloc per una via diferent. Així que ja no teniu excusa! A la mateixa barra lateral hi teniu un blogroll, on aniré afegint els blogs que consideri més interessants (de moment hi predominen els esportius, que fins no fa gaire eren els únics que seguia). I finalment, a sota de tot de la mateixa barra hi veureu una icona que proclama que el blog està sota una llicència Creative Commons. És més intimidatori que no pas efectiu, ja que les accions judicials les hauria d’emprendre jo mateix, però millor que res. Ara ja sense més, anem a reflexionar una mica.

És per tots ben sabut que sempre és més fàcil destruir que crear, unir que separar. Tot i això, hi ha vegades en que resulta sorprenent la facilitat amb que es destrueixen coses que han costat molt d’esforç en ser creades. Casos com els Budes enderrocats a l’Afganistan pels talibans o l’empresa de construcció que va tapar amb ciment una font romana de gran valor a Tarragona per poder fer-hi un edifici a sobre ens ho recorden constantment. I a més petit nivell, suposo que tots coneixem casos de parelles trencades de la nit al dia de forma inesperada i unilateral per una de les dues bandes, casos d’aquells en què l’altra part es queda feta pols durant una temporada. O amistats d’anys que es trenquen per motius diversos (per una persona del sexe contrari, perquè un canvia massa…).

Destruim-ho tot! De cap a un futur post-apocalíptic!

L’ésser humà es mou entre dues natures, la creativa, que l’empeny a investigar, estudiar, comprendre i crear; i la destructiva, la part més fosca de la seva ànima, que sempre que surt en munta una de bona. És segurament una confirmació més de la vigència dels conceptes del yin i el yang, les dues cares que ho impregnen tot, els oposats que no poden viure l’un sense l’altre. Perquè, tornant a l’exemple dels amics i les parelles, en molts casos hi ha dos tipus de persones: els qui deixen i els qui són deixats. de vegades es poden canviar els papers, no són rols purs, però crec que en molts casos la gent es divideix en aquestes dues classes. El qui deixa marxa i es queda tan ample, i l’altre és el que es planteja massa coses, el qui en menor o major mesura acaba patint emocionalment.

Massa fàcil trencar les coses per a algú d’aquest estil. Però llavors sent tant fàcil destruir, ho és esborrar? En certa manera suposo que depèn del rol que es tingui a la funció, però en general esborrar és bastant més costós. Esborrar ja implica eliminar records i bons moments, vivències, anècdotes, les mil i una històries que s’han viscut amb aquella persona (sigui amic, parella, familiar o el que sigui) i si en tens tantes… senyal que no devia ser tan dolenta, no? Replantejar-se coses, fer reflexions i prendre una decisió en un o altre sentit és el que implica esborrar, però segons com de traumàtica o dolenta fos la trencadissa, pot ser un exercici d’autoafirmació (per a aquells qui es defineixen per negació) o simplement d’alliberament bastant important. Com a confessió us diré que em vaig sentir la mar de ple i alliberat el dia que vaig esborrar 6Gb de fotografies inútils del meu disc dur. I dic inútils tant perquè hi constaven elements ingrats (si, en plural), com per ser coses que no m’interessaven el més mínim (paisatges repetits, fotos de parelletes d’amics… la mena de coses que t’acabes menjant quan et passen totes les fotos d’un viatge). Jo que ni sabia que tenia aquelles fotos allà, el disc dur a punt de petar… i n’allibero 6Gb. Festa grossa a can Mariatxi!

L'hora de tornar a fer-la servir!

Ja hem tractat dos dels tres verbs del títol. Queda el darrer: oblidar. El recurs per aquells casos que ja han acabat enormement malament. És realment possible? Doncs sento decepcionar a qui pensi el contrari, però NO. A no ser que empris tècniques més agressives com ara lobotomies o similars… però no seré jo qui ho recomani des d’aquí. Oblidar una persona amb qui has mantingut una relació afectiva profunda (millors amics, parelles, marits/mullers) és completament impossible, no es pot aconseguir, ja que si realment has tingut la relació que creies, vol dir que has passat una part important de la teva vida relacionant-hi. Pots perdonar, pots difuminar els records, però mai podràs oblidar ni els records bons, ni els dolents, ni la persona en si. Així que a resignar-s’hi!

I ara la pregunta evident és perquè m’entren a mi ganes d’escriure sobre això ara de sobte? Doncs perquè és la darrera reflexió que ha anat prenent forma al meu cap, perquè aquest blog va néixer per a publicar-hi reflexions i neures també i perquè l’esborrada de fotografies va ser fa bastant poc. Ara m’agradaria saber què en penseu vosaltres els mariatxers. Opineu i de pas, recordeu que us podeu subscriure al blog!

Caleglin Nolewë – Preparant la gola per als Amparito Roca.

Anuncis

Accions

Information

12 responses

15 09 2010
madebymiki

Uf!!!, quin post tan profund, em sembla que molts ens hem trobat en situacions similars…

Crec que un altre concepte interessant és desaprendre, cal desprogramar certes actituds i oblidar certes coses que donem per intocables.

Salut!!

15 09 2010
caleglin

Doncs si, realment falten conceptes importants com ara el que dius, o reflexionar, reaccionar… Però per no fer-ho encara més ferragós ho he centrat en aquests tres.

17 09 2010
Higini

Si t’inventes una goma que borri mals records et faràs d’or! hehe

17 09 2010
Arqueòleg Glamurós

La nostàlgia pot ser una àncora que ens impedeixi evolucionar. Cal saber trencar a temps amb el passat guardant en un calaix tancat amb clau els bons i els mals moments, els bons i mals amics que ja mai tornarà. No ens podem passar sempre pensant en el passat perdut, el millor està per vindre!

17 09 2010
caleglin

La gràcia està en descobrir aquesta veritat, que de vegades costa. En quant al calaix, la putada és quan tens el dia que se t’obre i llavors doncs t’entristeix més pensar en com hauria estat tot si a aquelles persones no se’ls hagués anat l’olla que no pas el que passés.

18 09 2010
kronen

Llavors no estaries en el punt en el que estas!! I no estas en un mal moment, oi? Pensar en el que hagués pogut ser no significa que ara estiguessis millor!! Seria una vida diferent… ni millor ni pitjor… diferent!

19 09 2010
caleglin

Jajajaja, com el Josmar, no?

18 09 2010
aficionatsalssenders

Doncs si, l’entropia guanya, per tant, és més fàcil desordenar que crear/construir, i per suposat, estic d’acord amb tu que és molt més difícil esborrar (i no vegis amb algunes taques de la casa!!). Quina diferència hi ha entre esborrar i oblidar si no parlem de coses materials sinó de sentiments? Esborres el sentiment dolent, perdones, però no oblides el que va passar?

Molt bona aportació del miki en el concepte “desaprendre” perquè a vegades aprenem hàbits sense voler que després no ens els podem treure de sobre.

I pel que fa a les visites, no et desanimis gens, la constància diuen que és la clau i pensa que hi ha milions d’internautes amb el seu propi blog…

19 09 2010
caleglin

Doncs pensava més en esborrar coses materials i oblidar els records quan escrivia això, però no sé si ho vaig deixar massa clar ara que torno a mirar el text (és el que té haver-ho escrit tal qual rajava).

I pel tema de les visites no és desànim, és el realisme suficient per no estar eufòric pel creixement de visites. És un món on tot es mou en xifres molt més grans, però a mi ja m’està bé poder tenir una petita comunitat reunida aquí al voltant amb qui anar comentant les coses!

18 09 2010
kronen

El problema de tot plegat està en el concepte que tenim de la possessió; creiem que tot ens pertany: la parella, els amics, l’amant, el gos… i quan marxen ens perdem (què ha passat? això no havia d’anar així…). Només quan entenem que només estem nosaltres i que els demés no són de la nostra propietat; podem reduir els efectes negatius del “esborrar, destruir, oblidar”. Només quan sabem deixar anar a les persones, és quan ens quedem amb lo bo del que ens ha passat i estem oberts a coneixer o deixar entrar en la nostra vida a noves persones. Esborrar fotos, buidar armaris… no és més que deixar de nou espai per noves fotos i noves peces de roba; doncs amb les relacions personals lo mateix!

19 09 2010
caleglin

Molt bona reflexió! Completament d’acord amb tu.

20 09 2010
kronen

Aquesta reflexió és després d’unes quantes classes de ioga!!!! ONG NAMO GURU DEV NAMO…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: