Petits tasts de la història musical V : Delicatessens musicals II

27 10 2010

Benvinguts de nou, una setmana més al blog, i de nou amb retard. Sento haver d’estar demanant disculpes tants cops darrerament, però com més s’apropa desembre més obligacions acadèmiques em rodegen i m’apreten, així que desgraciadament, això s’anirà fent cada cop més comú i els posts, malgrat mantenir la periodicitat setmanal, segurament no sigui sempre en dimarts, potser ni tan sols en dimecres. Com sigui, avui reprenc un dels temes dels que més he publicat i que curiosament no té cap post entre els més llegits, es tracta de la saga: Petits tasts de la història musical.

Com heu pogut deduir, es tracta també de la segona part del post Delicatessens musicals, en el qual vaig recomanar els que llavors eren els millors discos entre els que m’havia comprat. El temps ha passat, i un servidor cada cop està més melòman i compra més discs, així que la llista ja ha augmentat i com podreu veure, els gustos són variats com a poc, així que hi trobareu una mena de calaix de sastre musical amb una mica de tot i per a gairebé tothom. Així doncs, al loro! Que comencem!

Nirvana – MTV Unplugged in New York

Disc pòstum a Cobain

Considero Nevermind un dels millors discos de la història, i gràcies a Spotify vaig estar escoltant aquest altre disc una bona temporada abans de decidir-me a comprar-lo. Ara, mesos després de tenir-lo entre les mans estic passant una temporada musical una mica diferent del grunge, però no em canso mai de cantussejar, tocar amb la guitarra i de quan en quan escoltar, aquest enorme disc dels de Seattle, que van sorprendre a tothom tocant un acústic molt recordat i admirat, doncs van decidir no tocar els seus grans hits, doncs sabien que quedarien estranys i maldestres. Per aquest motiu, van optar per tocar les seves cançons més light combinades amb versions d’allò més diverses que van de Bowie a The Vaselines (un grup desconegut fins que Cobain se’n va declarar fan). Imprescindible per als fans de Nirvana i per als que vulguin gaudir d’un grunge molt diferent. Brutals “Jesus doesn’t want me for a sunbeam”, “The man who sold the world”, “Pennyroyal tea”, “All apologies” i “Where did you sleep last night”.

Daft Punk – Discovery

Espectacular!

La nota més discordant del dia, i que pensava que ja havia recomanat a l’anterior post, un disc fet per una parella de DJs francesos dels quals només se’n sap els seus noms… un disc de música dance i techno en mans d’una persona que fins ara només ha parlat de rock? Doncs si, però no us espanteu encara, convé que l’escolteu de dalt a avall com a mínim un cop i llavors us quedareu molt probablement en estat de shock. El vostre món musical haurà patit un daltabaix i no sabreu com qualificar la gran varietat de sons que hi ha mesclats en tan poques cançons. Simplement indescriptible, ni tan sols com a música dance es pot classificar. Enormes totes les cançons (i no exagero), però especialment destacables “One more time”, “Aerodynamic”, “Digital love”, “Harder, better, faster, stronger”, “Something about us” i “Veridis quo”.

Els Pets –Calla i balla! i Bondia

calla i balla calla i balla calla i balla...

Ja sabeu de la meva predilecció pels de Constantí arrel del post que els hi vaig dedicar, tanta és que es guanyen l’honor compartit amb Nirvana de tenir dos discos en aquestes recomanacions. Els he posat en ordre cronològic i m’atreviria a dir que de preferència, però això darrer no ho puc afirmar rotundament. Aquest dos discs ens serveixen per comprovar l’evolució de Els Pets des dels seus inicis cap a l’etapa “mitja” de la seva carrera, on passen d’uns sons aspres i crus, amb alguns tocs punk a experimentar i refinar molt més el seu so.

El Calla i balla! és senzillament imprescindible de la seva etapa gamberra, especialment clàssics inolvidables com ara “Tarragona m’esborrona” (que inexplicablement s’ha convertit en una mena d’himne tarragoní), “S’ha acabat” (la meva preferida de petit, i avui en dia, de totes les del grup), “Està plovent” o “Vine a la festa”, però també hi podrem trobar rareses que costen més d’escoltar avui dia als seus concerts, com “Com més et coneixo més m’agrada el teu gos” o “No en tinc ganes”. Pel que fa al Bondia, només puc dir que em va marcar la meva infància ja cap als 9-10 anys en endavant fins l’adolescència i que en resulten imprescindibles “Bon dia”, “Massa jove per fer-me gran”, “Una estona de cel”, “Jaio”, “Jo sóc el teu amic” i “Tard”.

Sau – Quina nit

3 temes de més!

Un grup de rock català que havia tingut sempre oblidat, del qual no havia anat més enllà del Boig per tu (cançó que no està pas malament, però que m’ha acabat cansant de sentir-la a tot arreu). Però un bon dia vaig escoltar “És inútil continuar” i tot va canviar. No era Sau un grup de balades carrinclones? Com podien tenir un tema tant bo i amb una lletra tan bona? Però la meva investigació no va anar més enllà fins que Kronen em va recomanar escoltar “Perestroika”, moment en què vaig decidir treure pols a Spotify i escoltar el disc sencer. I em va encantar. No sóc de balades ni cançons d’amor, però la veritat és que hi ha una mica de tot i les cançons tot i parlar en la seva majoria de temes relacionats amb l’amor, s’ha de dir que son molt bones tant en la música com en la lletra. Imprescindibles “És inútil continuar”, “Envia’m un angel”, “Si un dia he de tornar”, “Boig per tu” i “Perestroika”; i destacables “Restaurant xinès” i “Encara que siguin de bar”.

Pixies – Doolittle

Monkey gone to heaven!

Una petita venada de les meves, doncs no tenia previst comprar-me cap disc d’aquesta banda, malgrat que la coneixia per sobre i havia escoltat un parell o tres de temes. Un dia de sobte el vaig tenir davant i no vaig poder resistir la temptació, més havent llegit a Santiago Segurola (grandíssim periodista esportiu, dels pocs imparcials que queden, molt sensat i amb molt bon gust musical) dir que li encantava la banda. Vaig cercar doncs quins eren els seus discos millor considerats i van sorgir dos noms: “Doolittle” i “Surfer Rosa”.

Com veieu em vaig decantar pel primer, i no me’n penedeixo gens. De fet, tot i que ara mateix com he dit no estic massa pel grunge (o pre-grunge, o el que sigui que feien aquests quatre), és el disc que tinc posat al reproductor i que escolto quan engego l’equip de música. Això si, Pixies son un grup que s’ha de digerir bé, que convé prendre’s amb calma i que t’ha d’agradar. Lletres sense sentit, un baix bàsic i una estructura lent-ràpid-lent o ràpid-lent-ràpid que Nirvana va aprofitar, fan que o t’agradi o et soni bastant malament. Jo em quedo amb “Debaser”, “Wave of mutilation”, “I bleed”, “Here comes your man” i “Monkey gone to heaven”.

Bé, pensava fer quelcom curt i lleuger de pair, però al final sembla que m’he emocionat un xic. Així doncs, només dir-vos que opineu i doneu recomanacions i fins la propera setmana!

Caleglin Nolewë – “I’ve kissed mermaids, rode the El Niño… I’ve walked the sand with the crustaceans… couldn’t find my way, to Mariana!”

Anuncis

Accions

Information

11 responses

27 10 2010
madebymiki

Em quedo amb el de Nirvana, és un disc amb molt de sentiment. Respecte als altres son força bons els que conec, demà m’escolto els Daft Punk i a veure com sonen…
Bona nit!!

28 10 2010
caleglin

Quina responsabilitat! Espero no fallar en la meva recomanació doncs XD. La veritat és que aquest parell de francesos em sorprén moltíssim, perquè especialment aquest disc, no és gens metrallero ni canyero, no sembla techno, però en canvi els seus directes, on fan unes remescles impressionants, són infinitament més canyeros.

28 10 2010
Crític de cine

Estic amb el Miki, Nirvana!! No hi ha color, tot i que Daft Punk no està gens malament.

28 10 2010
caleglin

Jeje, doncs jo no ho puc decidir tan clarament. El de Pixies també és molt bo en la línia aquesta de grunge o similar.

Per cert, si t’agrada Daft Punk… atent a la nova Tron, han fet la BSO íntegra.

28 10 2010
Theo

Un bon post! Però et confessaré que mai he pogut amb el rock en català… en general, no sóc gaire roquer, però el poc que he sentit en català m’ha semblat impostat, fals, una pose… Però bé, no en facis cas, és l’opinió d’un wagnerià! XD

29 10 2010
caleglin

Doncs ets el segon wagnerià que conec, el primer es un antic professor meu de la ESO, de música evidentment, que era tant wagnerià que té seient cada any a Bayreuth.

I pel que fa al rock català jo ho veig tot el contrari pel que fa als grups que van començar-lo. La majoria d’ells reivindicaven la seva autenticitat i els seus orígens no centrals (Els Pets de Constantí, Lax’n’Busto del Vendrell, Sopa de Cabra de Girona… etc).

28 10 2010
Tomàs

Per ara tens majoria. Em quedo amb Nirvana (amb aquest Nirvana i també amb el més conegut i comercial).

Per a mi, dins la teva selecció, en segon lloc posaria SAU. Amb “Boig per tu” passa com amb d’altres cançons tant i tant escoltades, que de vegades se’ns en van les ganes de tornar-la a escolat. S’ha de deixar passar un temps i en tornar-la a sentir saps que és una cançó que arriba allà on ha d’arribar una cançó per a que en parlem d’ella. Després, És inútil continuar i la versió que en fan de No he nascut per militar.

Dels Pets m’agraden moltes cançons, però “Bon dia” transmet tant bon rotllo que la posaria la primera.

De la resta no te’n puc dir res per ara ja que no els he escoltat.

29 10 2010
caleglin

A mi amb Sau em va passar quelcom curiós, perquè només coneixia les més famoses i no em semblaven per a massa amb algunes excepcions com ara “Boig per tu”, “Només ho faig per tú” i alguna més. En canvi, va ser escoltar el “Quina nit” sencer i les que més em van agradar són cançons que no s’escolten tant “Si un dia he de tornar”, “Perestroika” o “Restaurant xinés”.

31 10 2010
Toni En Blanc

Hauràs tornat amb retard, però amb molt bona música! 🙂

31 10 2010
Arqueòleg Glamurós

Ja té delicte posar en un mateix post a veritables DEUS musicals com Nirvana, amb el disc on versiona a Bowie, Daft Punk o Pixies amb àlbums provincians que s’han limitat a viure de la quota lingüística i a dinamitar la llengua catalana, associant-la a la nyonyeria popi més naïf!

Es com comparar Lost amb Ventdelplà, Ventura Ponts amb David Lynch o Marius Carol amb Oscar Wilde! Hauries de fer dos post separats, un per música internacional i un altre per nacional com fan la majoria de revistes! No es pot comparar la influència i la qualitat de Cobain amb la de Gavaldà, ni amb tota la bona intenció del món.

31 10 2010
caleglin

No deixa de ser un análisi subjectiu dels millors discs que tinc a la meva habitació, així que des d’un principi queda clar que es poden barrejar moltes coses XD. Ara de moment he parat aquí, però a saber què pot ser el següent que em compri…

I no estic d’acord amb el tema de la música en català, no amb la de principis dels noranta. Eren en la seva majoria grups de poble (on normalment s’hi parla molt més català que a les ciutats) que simplement volien expressar-se en la seva llengua. Tot el que va venir després si que va ser ja molt per aprofitar l’onada i les subvencions, però aquell va ser per a mi el moment bo de la música en català (juntament amb la nova cançó). Després, crisi enorme amb grups que no aportaven res i panorama mort fins fa cosa de quatre o cinc anys, amb l’aparició de l’escena més indie de Barcelona, amb Manel, Els amics de les arts, Mishima, Love of Lesbian, etc. I la demostració que es pot deslligar de l’idioma.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: