Visions sobre l’independentisme

9 11 2010

Benvinguts de nou a una edició avançada de l’entrega setmanal de mariatxades diverses. Avui començaré amb una reflexió. Resulta curiós com el lloc més insospitat pot servir per a mantenir les millors converses i debats amb algunes persones. Generalment passa només amb gent del cercle d’amistats més íntimes. En el meu cas, sóc una persona a la que li encanta debatre, però que generalment no troba gent amb la que fer-ho (més enllà d’alguns amics), així que em sol passar gairebé cada cop que em trobo al costat d’algun amic com en SilverDragon. La darrera conversa, a les 4 de la matinada del diumenge a dins d’un cotxe tot tornant del cinema i la posterior conversa entre amics va sorprendre’m per les opinions que em va revelar en. D’ella en vaig treure dues conclusions:

1.- He de proposar-li a en Silver que faci una col·laboració en aquest blog sobre un dels temes que vam tractar.

2.- He d’escriure sobre el tema que tractem avui.

Així doncs, anem a pel tema: la meva visió de l’independentisme català.

Des de petit he estat un noi estrany, preocupat pel que passa al meu voltant i que llegeix els titulars dels diaris com a mínim des dels 10 anys, si no abans. Com a tal, els problemes m’han interessat i preocupat des de sempre, i ja només entrar a l’adolescència tenia una opinió prou sòlida formada sobre bastants temes. Això m’ha deparat diverses conseqüències, com ara que se’m tractés de persona estranya (llegir no es porta massa que diguem), que sorprengués a professors ja des de primària per coneixements en camps que no s’esperaven, que hagi arribat a fer ràbia a alguns per la meva capacitat de parlar amb coneixement de molts temes (la qual canalitzo en aquest blog) i que m’encanti debatre.

Un dels temes que em va començar a interessar a la ESO era la relació i les diferències entre Catalunya i Espanya. Bé, de fet recordo que el primer cop que vaig preguntar per això va ser de ben petit, que vaig preguntar a mon pare què era Catalunya. Si Espanya era un país, i Tarragona la meva ciutat… Catalunya devia ser una ciutat molt gran i important no? Clar, si no tenia representants esportius no podia ser un país, per tant era una ciutat. I si se’n parlava tant, devia ser molt important.

Catalunya by me amb 5-6 anys

I a la ESO arriba un professor d’història (assignatura en la qual he tingut a diversos dels millors professors que m’he trobat en la meva educació) i ens diu: “Catalunya és una nació. Algú pensa que no?” (s’aixeca la mà d’una noia bastant choni en aquells dies) “Jo no. Catalunya és una regió d’Espanya, les nacions són països”. I llavors el professor li defineix nació, li recomana que ho busqui en el diccionari de la RAE si no s’ho creu (cosa que jo vaig fer) i segueix amb la classe explicant el tema de nació, estat i país. Arribats a aquest moment, jo ja sabia que em sentia català, si bé no tenia cap problema amb ser part d’Espanya. Fins que va començar la majoria absoluta del PP amb Aznar al capdavant. Atacs constants a Catalunya per totes bandes i el fet d’anar coneixent dades de tot tipus van acabar convertint-me en un nacionalista convençut, i amb el temps en independentista (cosa que suposo que ja haureu notat). Ara bé, com us he dit, no tinc cap problema amb parlar i debatre, i accepto matisos en tot.

El meu punt de vista és el d’un federalista utòpic. Crec, que l’única forma d’encaixar Catalunya, Euskadi i no sé si Galícia en Espanya de forma que no hi hagi problemes de cap tipus és en el marc d’un estat federal. Però clar, sabem tots que si s’avancés en aquesta via totes les autonomies voldrien ser-ho i ho serien, de forma que estaríem en la mateixa situació que en l’actualitat, amb poques diferències (es tracta de demanar el mateix per a tots i aigualir-ho així). I per si fos poc, estem en un moment en què cada cop surten més veus que reclamen la fi de les autonomies perquè “costen massa calers”, en què l’Espanya plural de ZP va ser una promesa més seva que es va quedar en res… pensar en el federalisme és com somniar amb un món unit: utòpic.

Podem pensar que les autonomies no estan tan malament i per tant, es pot aprofitar aquest marc per a créixer i ser tots feliços, però tampoc ho crec. El clima actual és d’hostilitat absoluta envers Catalunya per part de mitja Espanya i el pitjor de tot és que a la ment dels Espanyols, en el seu subconscient, ja tenen assumit que Catalunya té identitat pròpia, malgrat no ho vulguin assumir. I els que ho assumeixen no ho accepten i opten per la via de “Cataluña española y sin catalanes”. Les campanyes del PP per a crear un nacionalisme espanyol fort, una mena de “grandaire” a l’espanyola han aconseguit que fins i tot el PSOE opti per aquesta via (fer el contrari els faria estimbar-se) i per tant no hi ha ara mateix força política que defensi res que no sigui com a mínim quedar-se com estem (bé, hi ha IU, però de moment de majoritaris res de res). Per tant ni social ni políticament hi ha marge per al creixement de l’autonomisme.

Doncs deu ser dels pocs...

I per si fos poc, econòmicament és inviable de seguir com fins ara. Catalunya és una de les regions europees amb més dèficit fiscal gràcies a la “solidaritat” entre regions. Mentre aquí no tenim calers o ganes per a infraestructures necessàries, mentre el cinturó del mediterrani mor, mentre Rodalies fa pena i les autopistes són totes de pagament, a Extremadura vora el 25% dels treballadors són funcionaris, a Ciudad Real tenen el seu tros d’aeroport fantasma, tots els vols intercontinentals passen per Madrid (excepte els dos o tres nous que hi ha des de El Prat) i l’AVE s’utilitza com a rodalies des de ciutats com Guadalajara per anar a Madrid. El panorama és molt trist. Queden opcions com la solidaritat a l’alemanya (posar un mínim d’income per sota del qual no es pot baixar) o el concert econòmic, però com deia, la majoria de la gent ja està contenta amb el model actual.

Per tots aquest motius (i més que me’n deixo, però no vull carregar això massa), la meva opció personal és l’independentisme. Com sigui, sóc conscient de les deficiències d’aquesta elecció. Per exemple, que molts ho són “de boquilla”, només mentre vivim en tensió i el clima s’enfosqueix, però un cop tot es calma una mica, tothom torna a estar bé amb la seva feina i “no vol problemes”. A més, no és una opció majoritària, no de moment, i per tant és igualment inviable fins que no ho sigui, cosa que a saber quan passa, ja que els líders actuals no tenen cap mena de carisma i no han sabut aprofitar bé el creixement de l’independentisme electoralment (ERC que s’estimba i SI i RCat que possiblement no entrin al Parlament). El que cal és algú amb empenta que agafi les regnes del carro i faci que la gent hi cregui de debò (ja en conec masses que diuen allò de “jo ho sóc, però com que ningú va de debò amb el tema, passo”), però veient com està tot, potser és massa demanar.  I per últim, manca un partit independentista obertament de dretes (a més de que CiU opti per definir-se algun dia), ja que fins a dia d’avui s’associa independentisme amb esquerres i la independència només s’assolirà si s’hi creu des de totes bandes.

Bé, això és tot per avui, opineu i genereu debat, que en tinc ganes!

Caleglin Nolewë – “Tan solo ella te vuela la cabeza, te vuelca la cerveza y te cura el corazón…”

Advertisements

Accions

Information

20 responses

9 11 2010
Skyline

No et podré donar la satisfacció de debatre amb mi. Saps que penso quasi igual que tu. i en el que no pensava igual m’has acabat convencent. Sincerament la situació en que es troba catalunya es insostenible, petarà per algun lloc. I tal com dius tu, el federalisme que sembla la solució més encertada és massa utòpic. Ser espanyol té les seves coses bones també i sabria greu perdre la “bona relacio” (depen de per quins sectors) amb la resta d’Espanya. Tot i així jo sempre m’he identificat molt més com a català que com a espanyol.

L’unic que no m’encaixa en tot plegat es la dreta independentista. Es una cosa que no m’havia plantejat mai…acostumat a les esquerres independentistes…però bé hi haurà partits de dreta que vulguin la independència no? Economicament parlant seria un benefici enorme per Catalunya tal i com va demostrar TV3 en un documental anomenat “Adeu, Espanya?”.

Bé, finalment dirte que torno a donar-te la raó amb aixó que necessessitem algun lider polític independentista que no sigui un xixarel·lo i tiri del carro. I encara que sembli mentida, igual Laporta no seria tan mal lider…Encara que per mi seria un lider de dretes per que també té interessos economics el putes…xD

9 11 2010
caleglin

Doncs la veritat és que per a mi el principal motiu per al qual crec que potser no hauríem de marxar d’Espanya és perquè faríem la pell ben feta als espanyols tolerants que queden i deixaríem Espanya en mans del PP una bona temporada XD. Hi havia un article d’opinió de El País molt bo sobre això, però no el sé trobar.

Laporta em genera molts dubtes, tinc que mirar-me a veure què diu de dalt a avall, perquè de líder carismàtic a populista barat estil Berlusconi hi ha molt poca distància… I sobre dretes o esquerres tampoc ho tinc molt clar, però si en Sala i Martí és el seu referent econòmic, pinta de dretes.

I pel que fa al debat l’espero més de gent com l’Arqueòleg, a veure què hi té a dir jeje.

9 11 2010
madebymiki

Catalunya pot perfectament ser independent, lo únic que cal és que a alguna potència li interessi. Per altra banda, jo personalment defenso una tercera via, lo millor seria ser annexionats a algun país amb un PIB molt superior al nostre, posem per cas Alemanya o Suècia, aquests m’estarien de conya.

9 11 2010
caleglin

Aquesta és una de les coses més tristes, que a dia d’avui com deien en cert documental (“Cataluña Espanya” diria) les fronteres d’Europa encara les defineixen “la sang i el semen” (o quelcom semblant) i aquí, si no li interesses a cap potència no tens dret a res… A veure per a quan s’accepta d’una vegada el dret a decidir.

9 11 2010
Toni En Blanc

T’entenc perfectament, i en la majoria de punts estic d’acord, el que passa és que tenim un problema… que tot este esforç pareix que sempre es perd.

9 11 2010
caleglin

Aquest és el gran problema, el conformisme de la gent. De fet, en la meva conversa amb el meu amic SilverDragon parlàvem de que fins i tot en el cas que arribi el dia que els anti-autonomistes es surtin amb la seva i ens releguessin a tots al nivell de regions d’un estat centralitzat, la gent sortiria al carrer un dia, faria la gran mani i després res de res.

9 11 2010
Tomàs

He llegit amb molt d’interès tot el post. M’ha agradat molt i en fas un repàs dels darrers 10/15 anys prou encertat. Anar més enrere seria encara omplir més el got i em el que dius ja n’hi ha prou per entendre’ns.

1.- El PP ja sabem de quin pal va i per tant a no ser que es donessin unes circumstàncies molt especials –que ni se quines podrien ser- no mourà fitxa en aquest aspecte. Seguirà matxucant i matxucant. Ara la premsa, ara el Constitucional, ara el Suprem…

2.- El PSOE, però en realitat quin model d’Estat vol el PSOE? Algú ho sap de veritat? El que vol en Bono, no és el que vol en Chaves i el que aquest vol potser no és el que vol en Rubalcaba. I en Zapatero? Ja hem vist que gira segons el vent, no es vol constipar.

3.- Reformar la Constitució. Impossible amb aquests partits majoritaris i amb les condicions tant inflexibles que la pròpia constitució disposa per a la seva reforma.

4.- Estat Federal? Però qui el defensa?

5.- Estat Confederal? Encara és defensat per menys persones?

6.- Quedar-nos com estem? Imagino que és el que volen els partits majoritaris.

7.- Avui UPD, proposava que les Autonomies retornessin les transferències d’Educació i de Sanitat a l’Estat. Potser les podríem retornar i així no tindríem tant de dèficit.

8.- S’aconseguirà un finançament a l’alemanya o semblant al del País Basc per a Catalunya? No, mai, que s’ho treguin del cap. Si tinguéssim la clau de la caixa no els necessitaríem i la pel•lícula en seria una altra.

No hi ha més opció que fer-se Espanyol o Independentista Català. Jo Independentista.

Aquesta independència admet, després i un cop aconseguida, molt matisos respecte la relació que es tindria amb España i amb la resta de països, però això després.

9 11 2010
caleglin

Molt bon comentari, respondré punt a punt.

1.- El PP pensa anar tan lluny com faci falta, i això que semblava que un cop esborrats Acebes i Zaplana optarien per la vía més centrista… ara queda clar que només aplanen el camí a l’Aguirre.

2.- No podria estar més d’acord amb tu en l’opinió sobre ZP, aquest ja ha quedat més que descobert. I al PSOE li passa com al PSC, que no té res clar. Quan van escollir ZP per sobre de Bono semblava clar que optaven per la via plural, gairebé federalista enfront de la centralista, però ara ja hi tornen. Saben que no optar pel patriotisme implica perdre vots.

3.- El més trist és que la canviaran per una família (la Reial) i no són capaços de fer-ho per tot un poble.

4.- Només quatre que s’han de desenganyar encara, jo ja ho vaig fer.

5.- Idem.

6.- Exacte, tot i que ja comencen a pensar que potser millor tornar enrere.

7.- Compte amb UPyD, que poden obtenir representació important a les generals, el populisme barat està molt de moda, i declarar-se no nacionalista o inclús anti-nacionalista sent en realitat nacionalista espanyol encara més.

8.- Em comentava en Silver que quan el primer Estatut democràtic es va oferir el model basc a Catalunya i en Pujol ho va rebutjar. Desconec si és veritat, però si ho és… quina cagada! I si, a l’actualitat és una altra utopia, per més que cridem i ho reclamem.

La sensació que em queda és la mateixa, però ho és en tots els aspectes polítics. Tot s’està dividint en dos bàndols: catalanistes i espanyolistes, dretes i esquerres, PP y PSOE… tot massa polaritzat.

I pel que fa a les relacions, el dubte que queda en tots els llocs on estan més o menys com aquí és què passa amb l’admissió a la UE, però no hi hauria d’haver problemes reals més enllà del veto d’Espanya.

9 11 2010
Tomàs

Al respecte del punt 8 jo també ho tinc entès així. Convergència i Unió consideraven que aquest no era el camí.

Potser era època de bolets i se n’havien fotut algun d’al•lucinogen.

9 11 2010
caleglin

Si, em va explicar que consideraven que costava més del que aportava, que recollir els impostos era una feinada que no sortia a compte (¿?) i ara el bo de l’Artur desperta i el demana, tot i saber que no l’hi donaran…

10 11 2010
Arqueòleg Glamurós

Jo també crec en el federalisme, i de fet el que tenim actualment em sembla un dels millors del món!
Peró, a diferència de tu, crec en la igualtat i no en la superioritat de cap poble escollit per sobre des altres i part tant no m’importa en absolut que altres territoris tinguin les mateixes competències que un dia Catalunya va aconseguir.
La independència política-econòmica és una quimera absurda en el món actual, ja m’agradaria mi que l’Estat Espanyol fos independent de l’FMI, el Banc Mundial, els voltors de la Borsa o l’ECOFIN…
Jo també crec en l’estatut actual, amb retallades inanes incloses, que a mi no em molesten en absolut

10 11 2010
caleglin

Doncs ho sento però jo no. No estic d’acord amb donar a algú autonomia quan en realitat no la vol, doncs la seva consciència és de ser únicament espanyols. Quina necessitat en tenen? No és que em consideri un escollit, és que sé que ells no tenen noció d’autonomia alguna.

I l’estat de les autonomies és una enganyifa ben grossa… si a sobre el retalles… buf…

11 11 2010
madebymiki

Evidentment si se li dóna autonomia a tothom, aquesta autonomia perd tot el seu sentit i això és el que ha passat a Espanya de manera ben estudiada.

11 11 2010
caleglin

Exacte! I és el mateix amb gairebé tot: si ho demanen catalans, vascos o gallecs i no podem negar-los-hi, millor li donem el mateix a tothom que així perd tot el sentit.

Com s’enten si no el fet que totes les autonomies tinguin a dia d’avui seleccions ni que algunes perdin calers quan juguen (i algunes porten sense jugar des de fa anys)? Doncs ben simple, tots amb seleccions, tots que juguin el mateix dia i així quan els de sempre reclamin l’oficialitat, ens podem riure tots a la seva cara i dir que son equips de fireta que juguen partits de costellada, i que fer-ho implicaria l’oficialitat de totes les altres seleccions. I a quedar-se ben ample!

11 11 2010
Born to Run

Hola!

Vaja.. has tocat un tema calent. Estic d’acord amb que el tema de Catalunya petarà per alguna banda, encara que no sé molt bé per on. M’estimo Catalunya, no tinc un sentiment de pertanyença a Espanya i em fa molt mal quan me la critiquen, a ella i a la seva gent. No m’imagino el dia que ja no pugui parlar català o que ningú m’entengui a la meva pròpia ciutat.

Això vol dir que sóc independentista? No ho sé francament. Si m’haguessis enganxat en el principi de l’adolescencia t’hagués dit sense dubtar-ho que si. Ara sóc més.. diem modesta, precabuda o sàvia. Crec que no tinc suficients coneixements encara com per definir una posició i menys en un tema tan complex com aquest. Del que no dubto ni un moment és de l’identitat pròpia del poble català, del dret i la necessitat d’una major independencia i autonomia.

Penso com tu que es necessiten millors líders independentistes o bé molt més distants del Govern espanyol, de tota manera ho sento però el senyor Laporta no va amb mi. També comparteixo això que dius que l’estat de les autonomies només funciona si tenen una noció d’autonomia, un sentiment de nació.

Pel que fa al que comentes al principi: Des de petit […] i que m’encanti debatre. M’he sentit molt identificada amb això, encara que segurament jo no hagi tingut mai tants coneixements com tenies tu. És dur ser diferent i interessar-te per coses que no importen a la gent de la teva edat o tenir més conèixements que ells i no poder-los compartir ni debatre, que com a tu a mi també m’encanta. Veig que finalment has tingut la sort de trobar gent amb qui fer-ho.

Bé, molt contenta de poder participar en el teu blog! Ens llegim!

11 11 2010
caleglin

Molt bon comentari!

Suposo que com tu n’hi ha molts, perquè sent l’independentisme el 25% de la població ara mateix, segons diuen, la resta de gent que es sent catalana per sobre d’espanyola doncs suposo que deu ser per indecisió o indefinició.

Jo tampoc puc imaginar (o vull) un dia en què no pugui parlar amb ningú en la meva llengua. El que si que puc veure en un futur a curt termini és que es judicialitzarà tot allò que tingui a veure amb la llengua catalana a nivell legal (com ja passa ara) i tractant-se del constitucional, no m’estranyaria que es fallés a favor. Quant tardarà en caure la llei de l’educació?

Pel que fa a Laporta, jo no sé si va amb mi o no encara, com deia més amunt, encara no sé si és carismàtic o és un Berlusconi, tot està per veure.

I la veritat és que m’encanta això de tenir un blog públic per a poder expressar el que penso i que ho facin altres, tota la vida esperant això! I mira que vaig arribar a tenir dubtes sobre això de tenir un blog públic per a tothom… però ben content que estic ara.

11 11 2010
caterina

Crec que les vostres properes eleccions ho diran tot. Estau fins als nassos d’Espanya i no és per menys. Llàstima la falta de tolerància per part d’un sector molt dur que encara predomina a l’Estat Espanyol, tot i que tenc l’esperança que no tothom, encara que sigui una minoria, pensa així, de forma tan rància i centralista. Podriem formar part d’un país molt ric culturalment però de moment això sembla un matrimoni mal avingut. Dic que les vostres eleccions són claus en el sentit que darrerament vos han fet molt la punyeta i serà interessar veure què vol realment la gent de Catalunya d’aquí a poques setmanes, encara que la gent estigui desencantada amb els polítics, hi haurà uns resultats i seran els que segurament haurà votat més gent (si no hi ha pactes). Estic intrigada…

14 11 2010
caleglin

Bon anàlisi, se m’ha fet estrany tenir una visió forana al blog, tot acostumat a que només entri gent del principat.

I pel que fa a les eleccions sóc escèptic, em sembla a mi que la gent no està pas tan indignada i si ho està, al final passarà el de sempre, la crida al vot útil acaba fent que tothom voti pel de sempre.

18 11 2010
Higini

El federalisme, s’hi funcionés de debò, seria collonut. És la vella utòpica visió d’Espanya. Però Espanya ja ha dit mil vegades (la darrera amb la sentència del TC) que no vol ser federal. Els catalans, al cap i a la fi, no som ningú per dir als espanyols com han d’organitzar el seu estat. No volen una Espanya federal on ens i sentim còmodes? No passa res. Marxem i tan amics.

Ara només falta que se’n convenci la majoria de catalans.

18 11 2010
caleglin

Exactament. No em va costar gaire adonar-me’n la veritat, el que se’m fa estrany és que a la gent li costi tant…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: