Petits tasts de la història musical VI: Nirvana

16 01 2011

Benvinguts tots de nou per aquestes contrades virtuals sempre obertes a tot i a tothom mentre la Sinde no se’n surti amb la seva. Avui davant de les diferents idees que tenia en ment sobre què parlar finalment m’he decantat per un dels meus temes preferits: la música. I com heu pogut veure, avui seguim amb la vella sèrie de posts “Petits tasts de la història musical”. Avui, amb tots vosaltres, una de les meves bandes preferides: Nirvana. “Come as you are”…

I'm on a plain...

Què pot fer que tres nois d’una ciutat com Seattle, mig abandonada allà al nordoest dels Estats Units acabin convertint-se en el grup de música que marca tota una generació sense que ells en tinguessin ni les ganes de ser-ho ni la capacitat per a suportar-ho? Com s’ho pot fer algú com en Kurt Cobain per a ser idolatrat encara ara, tants anys després de la seva mort? Què pot fer que algú es comporti així a l’escenari?

Els orígens de Nirvana els hem de buscar com hem dit a Seattle en una època grisa, fosca i desafecta com eren els anys 80 als EEUU. La Guerra Freda no era el millor clima de política internacional i a sobre amb Reagan al despatx oval i Tatcher a Downing Street, podeu imaginar com era de divertit tot plegat. A més, els yankis es trobaven immersos en una crisi econòmica i de treball, o sigui que anímicament, la moral es trobava pel terra. I això es notava especialment entre el jovent, que veia el futur com una enorme merda. Els feliços inicis dels 80, l’alegria estètica i musical d’aquella època estava morint, i quelcom es movia entre les cendres del que havia estat el moviment punk.

Cobain, qui seria després la cara visible del grup no va tenir una infància gens fàcil. Una família pobra (la mare cambrera i el pare mecànic) i ben aviat desestructurada gràcies al divorci dels progenitors no sol ser el millor lloc on créixer. El petit Cobain (només 8 anys) veu com el pare es torna a casar i la mare comença a sortir amb un home que la maltracta, un canvi de custòdia i un adolescent que comença a optar per passar de tothom davant del bullying que es troba a l’escola. La seva vida comença a girar cada cop més al voltant del grup de música The Melvins i finalment, acaba deixant l’institut. Ell acaba treballant d’inici en el seu propi institut com a conserge, amb els que havien estat els seus companys encara per allà.

Fan dels Melvins com us deia, no deixa d’anar al seu local d’assaig on coneix un altre jove desenganyat amb la vida, un altre noi problemàtic com era llavors Krist Novoselic, un gegantot d’origen croat amb qui acaba decidint fundar una banda. Diversos bateries després, acaben trobant un de fix en la figura de Dave Grohl, el “friend of a friend” com diria ell després en una cançó, el qual s’incorpora a Nirvana després que ja haguessin tret un disc al mercat. Es tracta de “Bleach”, el qual passa desapercebut a les llistes d’èxits i que si ha estat un èxit a posteriori ha estat per culpa de l’èxit del segon disc.

Si el disc en si no va ser un èxit, com aconsegueixen aquests nois signar un contracte amb una discogràfica “major”? Doncs gràcies al tour de suport del disc, cosa de la que potser haurien de prendre nota SGAE, ídols moderns poperos i demés vividors: senyors, guanyin-se la vida amb els directes! I és que Nirvana va aconseguir amb els seus directes destructius i agressius deixar una empremta molt gran entre la comunitat universitària, i sobretot, van aconseguir ser radiats a les emissores universitàries. Gràcies a això, Nirvana aconsegueix signar amb la recentment fundada Geffen records i comencen a gravar el que esdevindria el seu disc insígnia: Nevermind.

Imatge icònica

“Smells like teen spirit”, “Lithium”, “In bloom”, “On a plain” o “Come as you are” son a dia d’avui himnes de la generació X que han trencat totes les fronteres possibles. I de la nit al dia, un disc del qual s’esperava que les ventes fossin vora les 200.000 unitats passa a veure’s cada dia per la MTV, sonar a totes les ràdios del món sencer i vendre 400.000 còpies a la setmana. Èxit comercial, legions de fans per tot arreu adorant a Cobain, èxit de crítica… tot el que qualsevol aspira a aconseguir no? Doncs no ben bé, tot i que de moment jugaven a ser els nens dolents del rock americà amb jugades com aquestes:

–          Aparició al Jonathan Ross show el 12-6-91. Se’ls hi demana que toquin “Lithium” i ells, sense dir res a ningú opten per tocar una versió el més agressiva possible de “Territorial Pissings”.

–          MTV Video Music Awards del 1992. Nirvana pretén tocar una nova cançó que tenen ja preparada per al tercer disc “Rape me” (Viola’m). Els productors s’hi neguen i els diuen que si volen tocar, no podrà ser aquesta cançó de cap manera (amenaçant inclús de no emetre cap vídeo seu mai més). Finalment s’accepta tocar “Lithium” però quan surten a l’escenari, Cobain comença amb els primers acords de “Rape me” per a passar a tocar després “Lithium”.

Després de diversos “stage divers” saltant en planxa i ja a punt d’acabar la cançó, Novoselic es cabreja perquè el seu baix no sona, el desconnecta i el llança enlaire, tan alt que quan cau no aconsegueix agafar-lo, caient-li al cap i deixant-lo atordit. Mentrestant, Cobain destrossa amplificadors i Grohl acabant amb la seva bateria se’n va cap al micro i crida “Hi, Axl!” diversos cops, saludant a Axl Rose amb qui s’havien discutit just abans d’entrar a l’event.

Heroïna, depressions, lesions… Els rumors sobre la salut de Cobain cada cop eren més forts. Tot i això, surt al mercat el tercer disc de la banda “In utero”, el qual setmanes abans de sortir ja es rumorejava que la discogràfica no volia deixar publicar per ser massa poc comercial. El disc finalment surt al mercat i la recepció és bona. Tot i això, degut a la voluntat de la productora d’obrir noves portes, se’ls insta a que acceptin la oferta d’MTV per a gravar un disc acústic, el qual va ser publicat de forma pòstuma un any després.

El disc és per a molts, un redescobriment de la banda, que és exactament el que ells volien que fos. Volien tocar cançons poc conegudes, amb poc èxit o versions d’altres grups que s’adeqüessin correctament a la seva idea d’un concert acústic, i no pas fer el que s’esperava d’ells: versions dels seus grans èxits amb guitarres acústiques, cosa que consideraven (encertadament) estúpida. La gravació no va ser cosa fàcil igualment, doncs el síndrome d’abstinència de Cobain era realment gran i això va crear tota mena de tensions i dificultats durant els dos o tres dies que va durar tot plegat.

I llavors, va arribar la fi de tot. Després d’una setmana de rehabilitació, el 8 d’abril de 1994 Kurt Cobain apareix mort a casa seva amb un tret d’escopeta al cap que s’havia fet ell mateix. La banda va desaparèixer i els membres van començar tota mena de projectes en solitari, el més exitós dels quals són els Foo Fighters de Dave Grohl, però això ja és una altra història. A l’edat de 27 anys, Cobain va deixar òrfena una nena i una generació sencera. Això és tot per avui.

 

Caleglin Nolewë – “When I was an alien, cultures were not failiures…”

Advertisements

Accions

Information

14 responses

16 01 2011
Kagawa el misteriós

Com sempre bona radiografia del panorama musical de l’època. Com no pot faltar en els petits tasts de l’història musical has parlat de Nirvana. Nirvana ha influenciat moltíssims grups i realment no hi va haver cap moviment prou important després de la mort de Cobain fins que no va sorgir el Britpop que fou el Nèmesis del Grunge.

Espero amb delit els teus pròxims posts

17 01 2011
caleglin

Caram, una petició de post! Apuntat, però queda en la recambra, no faré massa posts seguits sobre música!

16 01 2011
Tomàs

Hola. M’ha semblat interessant perquè he estat seguidor de Nirvana a partir del seu èxit amb Nevermind, no pas abans i el teu post m’ha permès descobrir els seus inicis i el perquè varen aconseguir firmar per una major sense cap èxit a la butxaca mitjançant la forta presència a les emissores universitàries.

Sempre els he percebut com una colla de persones torturades, sobretot en Cobain. El meu dubte és si ja ho era abans o l’èxit el va acabar d’empènyer cap a l’abisme.

17 01 2011
caleglin

Doncs pel poc que en sé, era ja una persona bastant malament a nivell psicològic. La separació dels pares és un punt d’inflexió, més veient que la mare després comença a rebre maltractaments de la nova parella i ell canvia de custòdia un parell de cops. Si a això li sumem el fracàs escolar i el bullying que hi patia (sembla ser que per fer-se amic d’un homosexual a l’escola), doncs s’enten que es refugiés en la música i que acabés sent el “frontman” d’una banda, d’un estil i d’una generació.

16 01 2011
madebymiki

Bon post, hi ha un documental fantàstic sobre tota la història de’n Kurt i els Nirvana, l’he vist… i ara no me’n recordo del títol… ja veus que la memòria no és lo meu.

M’agrada especialment la sinceritat que destil·laven els Nirvana, en Kurt sempre cantava amb el cor.

17 01 2011
caleglin

Jo n’he vist retalls d’alguns, ja que mai no recordo quins dies ni a quina hora fan l’Sputnik (convertit ara en programa de molt bons documentals musicals). Recordo que en un deien que havien estat a punt de descartar “Smells like teen spirit” perquè els hi semblava que era massa similar a l’estil dels Pixies, que no era massa autènticament seva. Entre això i el capítol que els hi dediquen a les set edats del rock n’he après bastant d’ells.

Cobain era sincer, a la seva manera, però deixava clar amb la música (no tant amb les lletres, que pocs les entenien) i amb l’actitud el desengany dels joves de l’època.

18 01 2011
gatbru

“Bleach” va ser el primer i últim disc de vinil que em vaig comprar quan ja sonava “Nevermind” a la ràdio…m’has portat molts records de la meva època grunge!!
Molt bo i molt interessant el teu blog!

18 01 2011
caleglin

A mi els vinils em van agafar massa petit, però a dia d’avui encara em plantejo comprar algun reproductor… tot i que no deixa de ser un petit somni recurrent que no crec que compleixi mai. El grunge també el vaig pillar de lluny, però en tinc alguns records a la memòria que segurament han ajudat a que a dia d’avui Nirvana estigui situada en el meu Olimp personal de grups de música.

PD: Gràcies pels compliments al blog!

18 01 2011
Arqueòleg Glamurós

Bé, tot i que sempre he estat infinitament més fan del grup de la seva dona Hole (escolta “Live trough this” si no ho has fet, es equiparable al Nevermind!), he de reconèixer que sempre hi haurà un disc de Nirvana al meu MP3. Darrerament tinc l’umplugged, que estic molt popy, però quan feia controls arqueològics nocturns a les obres de l’AVE i necessitava desvetllar-me In Utero ho feia per mi!

18 01 2011
caleglin

Jo per a despertar-me era més de System of a Down, però he de reconèixer que In utero em sembla un disc fet amb ganes (no sé si conscients o no) de perdre part de la fama que tenien, trencar una mica amb tot i que la gent els deixés una mica en pau.

L’MTV Unplugged in New York és senzillament una obra mestra. Que una banda tan destroyer pogués ser a la vegada tan melòdica i fer un disc com aquest diu molt d’ells.

26 01 2011
caterina

Molt interessant i un post molt currat! No sóc seguidora de Nirvana però gràcies a aquest post puc dir que he après alguna cosa sobre aquest grup per a mi força desconegut 🙂

17 02 2011
caleglin

Moltes gràcies (amb molt de retard), la veritat és que aquesta és la intenció també, per una banda parlar de coses que puguin ser desconegudes per a qui ja els coneixen i per l’altra, donar-los a conèixer si algú encara no en sap gaire!

2 03 2011
caterina

He passat de nou per aquí però he vist que no hi havia noves actualitzacions. Esper que tot bé i tornar a llegir nous posts teus ben aviat 🙂 Abraçades!

12 03 2011
caleglin

Res més enllà d’una petita crisi creativa. Torno!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: