El nou mur

2 04 2011

Estimats mariatxers, dimarts va ser un dia rodó en la meva vida. O gairebé, perquè com gairebé sempre que tinc grans plans per davant, el meu cos va protestar aïradament en forma d’angines i temperatura alta (sense arribar a tenir febre). A continuació, la descripció.

Tot va començar a les 9 del matí, quan vaig aixecar-me del llit. Va ser en aquell moment que vaig notar que alguna cosa no anava del tot bé. Lleu sensació de feblesa i sobretot una gola que protestava aïradament. Un cop vestit, cap a fora de casa i directe cap a Can Boada, a fer un bon entrepà per començar el dia. El dia al bar era més aviat tranquil·let, i vaig demanar el meu entrepà i el d’un amic que encara havia de venir. Un cop fet, vaig poder assaborir (de nou) un dels millors entrepans de llom, formatge i coses de la meva vida.

Un cop acabat això, cap a casa fins que després de dinar va arribar l’hora d’enfilar cap a Mollet del Vallès, recollir un amic i anar directes cap al Palau Sant Jordi, on s’hi feia el primer dels dos concerts del Roger Waters The Wall tour. El primer cop que vaig sentir la notícia em vaig quedar completament astorat. Roger Waters, després d’anys negant-se a fer una gira de The Wall com l’original pensava repetir-ho, en pla espectacular i passant per Barcelona. Era la meva gran oportunitat, perquè difícilment ho tornarà a fer. Però no va ser fàcil. Necessitava algú amb qui anar (veia massa trist fer-ho sol). Mesos després, i quan ja pensava que no hi hauria entrades, vaig aconseguir una com a regal d’aniversari i un amic que en principi vindria (i que va venir al final).

La simboligia del disc hi va ser per tot arreu

Finalment tot va anar sobre rodes i allà estava jo, al Sant Jordi per primer cop en la meva vida per a un concert. Al concert hi va anar gent de tota mena (hi havia des de pijos a rockers passant per modernillos i gafapastes) i de totes les edats (vaig veure dels 6 als 60). I la gent en general animada però sense crits ni grans ostentacions, res a veure amb el concert on havia estat més a prop del Sant Jordi: Simple Plan al sant Jordi club per cortesia de mons pares que volien que vigilés a la meva germana. Un cop dins, una breu espera i un espectacle que mai oblidaré. A continuació els moments destacats:

  • Primera cançó: Com Es tracta de “In the flesh?”. I per a deixar clar com seria el concert, Roger Waters apareix a la part frontal de l’escenari i saluda a la gent amb el temps calculat per a tornar davant del micro i cantar. Just abans que cantés, uns espectaculars focs d’artifici creuen l’escenari en diverses ràfegues i ja des d’un inici, als fragments de mur que hi ha s’hi projecten imatges com si fos un mur real amb graffitis i cartells propagandístics d’un règim totalitari amb el símbol dels dos martells creuats.
  • Infància: Amb la benvinguda, comença la secció que pretén explicar-nos com va ser la infantesa del protagonista. S’inicia amb “The thin ice”, amb els operaris ja posant totxanes al mur (no pararien fins a completar-lo). Amb aquesta cançó queda clar l’al·legat antibel·licista que Roger Waters ha donat al nou espectacle. Mentre sona la cançó, a la gran pantalla circular de sobre de l’escenari s’hi mostren rostres de gent i tot seguit les seves dades principals i com van morir (guerres o represaliats). Un cop passa al següent, la cara de l’anterior es projecta en una totxana del mur i s’hi queda. Al final de la cançó el mur estava format per cares de gent morta. I sense temps per parar, Waters agafa el baix per primer cop i comença a sonar “Another brick in the wall (part 1)” i tot es tenyeix de vermell. De nou sense aturar-se, temps per a “The happiest days of our lives” on Waters ens mostra a tots que recupera els inflables de la gira original, és el torn del professor, que es manté en escena fins al final de “Another brick in the wall (part 2)” quan uns nens (bastant descoordinats i sense gaire idea de què hi feien allà dalt) salten a l’escenari i interactuen amb ell.

The School Master! (a Berlin era molt més gros com veieu)

  • Secció crítica: Primera aturada del concert. Waters agafa una acústica i parla al públic. Paraules en català de rigor i ens explica com serà el que ve a continuació: un “duet” on cantarà alhora amb ell mateix fa trenta anys, en un dels concerts a Earl’s court (Londres). Moment molt emotiu tot sigui dit, malgrat que a estones costés distingir entre les dues veus. I just al moment del solo, desapareix el jove Waters del mur, apareix l’inflable de la mare, una gran càmera ens vigila des de la pantalla circular i al mur veiem com hi diu frases de l’estil “No et preocupis, la mare sap, la mare cuida de tu”. Moment mític: Waters canta “Mother, should I trust the government?” i al mur hi apareix: “No fucking way”.
    Temps ja per a “Goodbye blue sky” on apareixen uns avions al mur que bombardegen una ciutat amb diferents símbols, que deixen molt clar què ens vol dir en Waters a tots: creus cristianes, estrelles de David, mitges llunes, el signe del dòlar, el símbol de Shell i el de Mercedes cauen sobre la ciutat i l’acaben cobrint de sang.
  • Joventut, edat adulta, estrellat i aïllament: El mur segueix creixent i van passant les cançons que ens expliquen aquesta part de la vida d’en Pink. El mur es tanca a “Goodbye cruel world” enmig de la cridòria popular.
  • Isolació: El mur queda tancat durant la mitja part on s’hi projecten fitxes de més gent morta i represaliada. Un cop acabat el descans, sona “Hey you” sense que es pugui veure la banda i al mur només una projecció d’un mur. Passen les cançons i poc a poc comencen les projeccions i la interacció amb el públic gràcies als focus. Seguim sense veure a ningú, excepte en alguna comptada ocasió.
    Moment mític: Sonen els grandiloqüents acords de “Bring the boys back home” i el mur ja s’aprofita a ple rendiment. En ell, projeccions dels més desafavorits i una frase d’Eisenhower, que ve a dir “Cada arma que es fabrica, cada cohet que es llença és finalment, un robatori. A aquells que tenen gana i no se’ls alimenta, a aquells que tenen fred i no se’ls abriga”. Segueix a aquesta cançó l’arxiconeguda “Comfortably numb”. Waters surt fora del mur i canta. De sobte una nova veu canta i s’il·lumina aquesta persona a dalt del mur i de cop un solo de guitarra i el focus ens destaca al guitarrista que també és a dalt del mur.
  • Míting feixista: Després d’alguna cançó més, comença la que és la meva part preferida. Pink, afectat per les substàncies que s’ha pres es creu que és un tirà feixista i procedeix a fer un míting a la gent que hi ha al públic. La banda surt al complet davant del mur amb vestits clarament reminescents dels nazis i amb una banda al braç amb l’esvàstica canviada pels dos martells. Durant “In the flesh” ens explica què vol fer: fora els gays, fora els jueus, els qui no li cauen bé… Menció especial de nou a les projeccions. I després “Run like hell”, no esteu segurs enlloc. Venen els cucs (“waiting for the worms”) amb la famosa escena dels martells que caminen cap al final de la cançó, moment en què tot s’atura (“Stop”). Moment mític: Durant “Run like hell” al mur s’hi projecten humans amb cap d’animal i líders del món real tots ells agrupats i amb cascos d’iPod posats mentre surt un logo esti iPod amb frases com: iLead (caps de porc), iProtect (caps de gos), iFollow (caps d’ovella), iProtest (ovella negra), iBelive (Bush i Bin Laden entre d’altres), iPaint (Hitler) o iPay (tombes).

Sentint-se el puto amo

  • Final: Hora de que en Pink sigui jutjat per tot el que ha fet. Les seves pròpies pors i temors es personifiquen en un dantesc judici. Finalment el jutge dicta sentència: mai havia vist ningú tan fastigosament humà i ordena que tombin el mur. A destacar un altre cop les projeccions (les famoses animacions de la pel·lícula) i aquest cop els registres vocals d’en Waters, que a la seva edat aconsegueix clavar tots els personatges ell sol (dones incloses). Finalment el mur es tenyeix de vermell, s’esquerda i cau entre la cridòria general. D’entre les runes apareix la banda i es despedeixen mentre canten “Outside the wall”.

Finalment les notes. Vocal: 8, Waters mai ha estat un vocalista excel·lent sinó complidor. El cor i el solista van desentonar en unes poques ocasions, correctes en general. Musical: 9. Es va notar a vegades que no era Pink Floyd, si bé musicalment va ser molt semblant a l’original. Visual: 10. El millor espectacle visual que he vist en ma vida. Públic: 8. La gent estava entregada i si no es va notar va ser per un espectacle pensat per a no interactuar amb la gent. Les ovacions gravades per alguns segments acallaven massa al públic. Final: 9. Un excel·lent molt merescut que no és un 10 per les petites coses que es van poder notar.

Res més per avui, ens veiem d’aquí a una setmana!

Caleglin Nolewë –  Perquè sóc un gat, el gat “rumberu”, i em tiren monedes al “sombreru”.

Advertisements

Accions

Information

8 responses

2 04 2011
caleglin

No entenc perquè s’ha desquadrat tot d’aquesta manera i no tinc forma d’arreglar-ho…

3 04 2011
Tomàs

La veritat és que no em vaig plantejar anar-hi, pensava que no valdria la pena, però després de llegir tot el que has explicat penso que els que hi vareu anar, us ho vareu passar força bé.

Has fet una crònica quasi bé periodística, hi havia moment en que m’era fàcil “veure” i “entendre” el que explicaves.

Molts dels concerts d’avui en dia ja tenen això que la part visual és molt potent. Sovint s’ha convertit en un recurs que millora l’espectacle final o que tapa alguna carència.

Fantàstic que t’hagi agradat l’experiència.

3 04 2011
caleglin

En aquest cas jo diria que no pretenia tapar cap mancança (que n’hi va haver poques), sinó millorar l’original. Deia Waters quan va presentar la gira que s’havia adonat que la seva obra havia cobrat un significat nou amb el pas del temps i que ara era el millor moment per fer-ho veure a tothom. Suposo que el significat l’ha pres gràcies a que ell mateix va ajudar fent el concert a Berlin, però la veritat és que aquest Mur 2.0 és digne successor de l’original.

3 04 2011
MadeByMiki

Alguna cosa semblant vaig viure fa uns 24 amb el primer concert de Metallica a Barcelona…

3 04 2011
caleglin

Metallica és un grup que sempre penso que m’he de posar a escoltar-lo i mai ho he fet seriosament encara… Del metal de moment em quedo amb Iron Maiden.

4 04 2011
gatbru

Jo vaig anar al del dia següent, i coincideixo en el 10 com a espectacle visual…sóc fan de Pink Floyd i a “Comfortably Numb” quasi em salten les llàgrimes…no podia creure que l’estigués escoltant en directe. Un dels millors concerts de ma vida, sens dubte…

4 04 2011
caleglin

Com a cançó és sens dubte una de les millors del disc. Ara, com a segment em quedo amb la part del míting feixista, diu moltes coses en un periode de temps relativament breu.

Ja ets la segona persona que em diu que hi ha anat! L’altre dia anava jo de farra amb la meva samarreta vermella amb el símbol dels martells que vaig comprar al Palau i em van parar per a parlar sobre el concert jeje.

I jo que pensava que ja no en quedaven pas tants de fans de Pink Floyd…

4 04 2011
Kagawa el misteriós

Com sempre gran post Mariatxi! El concert per mi és de 8. Em va fallar una mica la instrumentació (com bé has dit es notava que no era Pink Floyd). Per cert, dubtaves que vindria? Mira que t’ho vaig dir eh? 😉

Una abraçada i t’espero divendres!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: