Olimp Esportiu – David Barrufet

Tornem de nou al ritme habitual de posts, i aquest cop reobro una sèrie que per ara només té un article, si bé encara prou recent. Encara que tinc bastants temes pendents (que vaig apuntant sempre en una nota al telèfon mòbil, vull donar un enfoc diferent a l’actualitat i així aprofitar per fer dues coses alhora: criticar una decisió completament injusta i elogiar un dels meus ídols esportius, el grandíssim porter d’handbol David Barrufet.

Com bé tots sabeu, aquesta setmana s’acaba d’atorgar el Premi Príncep d’Astúries dels esports a la selecció espanyola de futbol pels seus magnífics quatre anys (sis si compten la classificació per a l’Eurocopa) on ha guanyat el Mundial i l’Eurocopa, perdent poquíssims partits i fent un futbol que ha meravellat al planeta futbol (més a l’Eurocopa que no pas al Mundial). Això vull deixar-ho clar, no fos cas que algú m’acusi d’anar directament en contra de l’equip. De totes formes, sis anys bons no haurien de ser suficient per a guanyar un premi que pretén ser (i així ens ho recorden cada any, l’equivalent al Premi Nobel en els esports). Doncs bé, senyors del jurat, un any més heu quedat retratats.

Celebrant el premi

Olimp esportiu: Valentino Rossi

Benvinguts mariatxers, avui farem història del blog. Avui encetarem una nova temàtica de la qual encara no se n’ha parlat però que constitueix un dels meus camps d’interès. I aquest és (com bé haureu deduït pel títol) del món dels esports professionals. I és que ho he de confessar, sóc un devorador nat d’esports de tota mena per la televisió. Com a bon seguidor de bastants esports, vull encetar una nova línia d’articles en què anirem aprofundint, un per un, en els ídols esportius d’un servidor (i de nou s’accepten peticions en quant als protagonistes de futures entregues. Avui, aprofitant que ha estat en boca de tots fa ben poc, Valentino Rossi.

Número mític, no se l'ha tret ni per dur l'1 de campió