El nou mur

Estimats mariatxers, dimarts va ser un dia rodó en la meva vida. O gairebé, perquè com gairebé sempre que tinc grans plans per davant, el meu cos va protestar aïradament en forma d’angines i temperatura alta (sense arribar a tenir febre). A continuació, la descripció.

Petits tasts de la història musical VI: Nirvana

Benvinguts tots de nou per aquestes contrades virtuals sempre obertes a tot i a tothom mentre la Sinde no se’n surti amb la seva. Avui davant de les diferents idees que tenia en ment sobre què parlar finalment m’he decantat per un dels meus temes preferits: la música. I com heu pogut veure, avui seguim amb la vella sèrie de posts “Petits tasts de la història musical”. Avui, amb tots vosaltres, una de les meves bandes preferides: Nirvana. “Come as you are”…

I'm on a plain...

Petits tasts de la història musical V : Delicatessens musicals II

Benvinguts de nou, una setmana més al blog, i de nou amb retard. Sento haver d’estar demanant disculpes tants cops darrerament, però com més s’apropa desembre més obligacions acadèmiques em rodegen i m’apreten, així que desgraciadament, això s’anirà fent cada cop més comú i els posts, malgrat mantenir la periodicitat setmanal, segurament no sigui sempre en dimarts, potser ni tan sols en dimecres. Com sigui, avui reprenc un dels temes dels que més he publicat i que curiosament no té cap post entre els més llegits, es tracta de la saga: Petits tasts de la història musical.

Maite zaitut

Avui, en plenes festes de Santa Tecla, patrona dels tarragonins (o pelacanyes), espero que valoreu l’esforç d’escriure res coherent després d’haver participat en la Baixada de l’Àliga tot just aquesta mateixa nit i tenint en ment ja la Flaix History que tenim avui a la nit, la revetlla de Santa Tecla popularment coneguda com l’Empalmada (no malpenseu, és perquè la gent prova de no dormir). Sense més, i entre badall i badall, us vull explicar una història que m’ha sorprès bastant i desconeixia.

L'áliga i la catedral, 100% tarragoní!

Openings i endings anime! (segona part)

Introducció mariatxi: Com bé haureu pogut notar, fa ja unes setmanes que aquest blog no s’actualitza sense avís previ del motiu. Demanant disculpes primer per no avisar, m’agradaria començar avui amb aquest nou article la segona part de la primera temporada d’articles d’aquest blog. I quina millor forma de fer-ho que completant la primera col·laboració en el blog? Us deixo amb la Nana.

Senyors i senyores, després d’un mes i escaig des de la meva última aparició, la Nana torna a l’acció! Aquest cop seré jo qui us recomani unes quantes cançons anime, amb més bon gust que les d’en Mariatxi. Donada la poca presència femenina que hi ha per aquest blog, sé que seré criticada durament pels mascles de la colla, ja que no us agraden cançons d’amor ni seguiu gaires shojos, encara que moltes de les cançons són de grans sèries. Tot i així, la Nana pren el control d’aquest blog durant un dia! Visca la llibertat d’expressió!   ^^

Openings i endings anime! (primera part)

Bon dia a tothom, prepareu-vos i cordeu-vos bé els cinturons, que avui tenim novetats. Avui farem història del blog, perquè arriba, ni més ni menys que la primera col·laboració en un article, a càrrec d’una persona que (per a suficient enuig meu) no llegeix aquest blog, malgrat la relació de proximitat que tenim. Avui el Mariatxi i la Nana us parlen d’openings i endings anime.

Nana

Petits tasts de la història musical IV: Ventositats múltiples

Salutacions de nou estimats (i darrerament oblidats) mariatxers. Abans que res, començarem per desitjar que esteu passant un bon estiu, i sigui així o no, que el que queda sigui millor. Personalment, cal dir que és un estiu certament bo i amb plans pendents com per a millorar-lo. Però no centrem això en  la meva humil persona, centrem-nos en dues coses. Primer demanar-vos disculpes per l’abandonament després de deixar un article que pensava que era bo i que ha deixat “mixed reviews” que diuen a la wikipedia (en anglès sempre). I ara, acabats els preàmbuls, entrem de nou en el món dels records mariatxils.

Si sou vius ja haureu suposat de què parlarà aquest article, si no deveu pensar que esteu a punt de llegir una mariatxada de les grosses. Doncs bé, sento dir-vos que no, avui toquen records i música (una boníssima combinació, del calibre de la ginebra i la tònica). En aquesta sèrie d’articles anomenada “Petits tasts de la història musical”, fins ara només hem parlat de grups i discos que van ser enormes èxits a tot el planeta, que van marcar un abans i un després del seu moment de màxim esplendor. Aquest cop anirem més a prop, ens quedem aquí mateix i parlem d’un grup sovint menystingut que porta anys al peu del canó i segueix marcant-se bons èxits a cada disc que treuen. Es tracta de Els Pets, el famós grup de rock català de Constantí.

Mítics!

M Generation

Era l’any 1990 i mentre Europa i els Estats Units vivien en una onada de post-punk i desengany anímic que els duria al grunge en tan sols un any (amb la sortida del Nevermind de Nirvana), Espanya provava de refer-se de la Movida i els seus darrers espasmes. En un moviment inesperat i sobtat, el jovent decideix deixar de banda Loquillo (com diu Viruete) i el que pensin, facin o escoltin a la resta del món i crear un nou moviment, una nova generació marcada per una música, una estètica i moltes cançons. No amics, no parlem de la generació X, ni Y, avui us presento la que podríem anomenar Generació M.

Ens situem a principis de la dècada dels noranta, amb la gent provant d’oblidar els 80 i la seva discutible estètica endinsant-se en una de nova (ni millor ni pitjor, diferent – només cal veure El Príncep de Bel Air per exemple). Encara dubtosos de com anar fent i cap a on tirar, apareix una figura que unifica el jovent espanyol, i com si del poder de l’Anell únic gaudís, unifica totes les tribus urbanes i les trasllada cap a l’est, a un terreny de perdició i luxúria conegut després com “la ruta del Bakalao”. La ciutat, Valencia; l’ésser unificador, Chimo Bayo.

En tinc unes iguals!

Petits tasts de la història musical III: Neue Deutsche Welle

Benvinguts tots de nou a aquest cabaret de banalitats, curiositats i demés desvariejos de qui es proclama el primer elf mariatxi català (i noldorin per a més senya). Després d’una setmana de silenci finalment reprenc l’activitat amb les forces necessàries per a tornar-hi (no, no estava provant de matar d’avorriment aquest blog). Avui amb un post bastant més visual que de costum (si els drets i Youtube m’ho permeten) en el que us vull parlar d’una curiosa època musical: la coneguda com a Nova Onada Alemanya (Neue Deutsche Welle en la llengua dels teutons).

I és que resulta que els 80 van arribar inexorablement per a tothom, ja fossin espanyols avorrits, neo-romàntics britànics o, en el cas que tractem avui, alemanys cansats ja de viure separats pel mig per un mur. Si, si, senyors, que els 80 van més enllà de la “movida madrileña”! Doncs bé, uns anys abans, a mitjans dels 70 sorgia a la Gran Bretanya un gènere musical que d’inici va ser conegut de dues formes: Punk i New Wave. Més endavant, es van anar distanciant, sent el segon més experimental i jugant amb la música més electrònica (que posteriorment triomfaria als 80). I els alemanys, que prou els hi agrada la relació d’amor-odi que tenen amb els fills de la Gran Bretanya i ja havien gaudit dels Beatles abans que aquests (a Hamburg), van decidir adaptar aquest moviment a finals de la dècada.

Petits tasts de la història musical II: Delicatessens musicals

Un dimarts més, benvinguts tots. Curiós com he canviat el xip i ara internament tinc ben assumit que si és dimarts, toca escriure algun article i penjar-lo al blog. Bé, a mi ja m’està prou bé (de moment no ha interferit en la meva vida aquesta dèria que m’ha agafat ara) i a vosaltres sembla que també us ha fet el pes, o com a mínim les visites tenen un pic cada dimarts i dimecres (perquè la resta de la setmana estan bastant mortes, tot s’ha de dir). També es curiós el fet de dir tants cops que tenia articles guardats a la recambra (i els tenia) i que quan arriba el dia d’escriure, t’han volat del cap i ja no recordes de cap manera quins temes volies tractar.

Vull tornar a parlar d’un tema que gairebé m’obsessiona, un tema que és ben present cada cop que obriu aquest blog, però que encara no té cap post 100% mariatxades que l’honori. Els qui em coneixeu millor us podeu ben imaginar que us parlo de la música, concretament del rock (en moltes de les seves varietats). Però per més estrany que pugui semblar (bé, avui dia estrany ja no ho sembla, però fa uns anys encara si), fins fa relativament poc no disposava de gaires discos als meus prestatges. De fet, no li veia el sentit a tenir un CD original podent fer ús de totes les facilitats que el segle XXI i la gran xarxa posen a les nostres mans. I llavors va arribar un Nadal en què va tornar a tocar fer la llista de regals per a que la família desisteixi de regalar-me calers (cosa que prefereixo evitar si és possible) i, sense saber què més posar i necessitant omplir-la una mica amb alguna cosa que fos assequible per a pressupostos no gaire alts, se’m va acudir afegir-hi un CD. Un CD que volia escoltar però sense el qual podia sobreviure perfectament (gran cagada demanar-lo, però bé, pecats de joventut…).