Abandó

Abans que res, disculpes per les vacances que m’he agafat sense ni saber-ho, ni dir-ho. Encara ara no sé què m’ha passat en tot aquest temps que he estat sense escriure al blog, però diria que és una barreja de coses. En primer lloc, l’apatia que recupero en quant acabo un període d’exàmens i que sol durar fins que em tornen a collar de nou. Aquest cop, com que estic en el quadrimestre més desofegat en els anys que porto de carrera, doncs encara no me l’he tret massa de sobre. Per altra banda, també les liades que m’estan muntant amb la beca Enginycat que he aconseguit aquest any i els passatemps que he redescobert en aquest temps. Tot plegat, ha dut a aquest silenci només trencat fa unes setmanes per a publicar la pestanya de normes/consells (o el que siguin, que encara no ho tinc massa clar) del blog.

Carta als reis mags 2010

Abans que res vull disculpar-me de forma molt breu per la meva sobtada desaparició de la blogosfera durant la passada setmana, espero que serveixi com a disculpa el fet que ja ho vaig avisar i que m’ha estat impossible aturar el ritme de treball durant aquest temps. Ara ja sóc un home lliure de nou. I justament quan ahir estava pensant a veure quin tema podia tractar, m’he trobat de nou amb l’actualitat als meus morros. Una actualitat que m’ha fet venir ganes de plorar i tot. Parlo, com no, de la sentència del Tribunal Suprem. Ara podria fer un llarguíssim escrit criticant-ho durament i mostrant tot el pessimisme que porto a sobre, però faré una altra cosa. Com heu pogut veure, procedeixo a fer la segona carta als reis mags.

Anàlisi culinari!

Benvinguts tots de nou a la dimensió semi-desconeguda, el lloc on sembla que podem imaginar què trobar-hi però de quan en quan apareixen sorpreses! Avui què espereu llegir ara que tot just arribeu a la tercera línia? Segurament el meu anàlisi de les eleccions, alguns ho pensareu per lògica i coherència i d’altres pel que he anat deixant caure en diferents mitjans, o pel que van dir des del grup de Facebook. Doncs evidentment heu encertat, però com que no renuncio a sorprendre, una mariatxada ha anat prenent forma. Avui teniu l’anàlisi que ningú més ha fet (o això crec): l’autèntic anàlisi culinari dels resultats de les eleccions! Anirem partit a partit i parlarem una mica de tots ells, els parlamentaris i fins i tot els que s’han quedat fora (alguns d’ells). Anem a pams.

Be conspiranoic, my friend!

Mariatxers i mariatxeres del món, cada dia que passa en som més! El blog va creixent a un ritme tirant a lent, però en el darrer més hem fet un salt important, a veure si el podem mantenir! Així que ja sabeu, les consignes les de sempre: feu-vos fans al Facebook, comenteu molt, recordeu que us podeu subscriure i si us agrada feu córrer el boca a boca. Com bé podreu comprovar pel nombre de comentaris, el creixement ha vingut principalment a partir del mes de setembre, en què vaig reprendre l’activitat al blog després d’un estiu d’abandonament gairebé total, i vaig optar per prendre la tàctica bàsica quan es tracta d’aconseguir que algú entri al teu blog: xafardejar blogs dels altres i anar comentant. A més, les potents eines de control que et dóna WordPress et poden arribar a viciar i tot! Tant és així que vaig començar a mirar assíduament si el meu blog sortia a la llista de posts (bastants dies) o blogs (encara mai) del dia.

El viatger del temps

Abans que res, vull demanar perdó per la demora excessiva per a aquest post. Crec que si vull fer res de bo amb aquest blog una de les coses que hauria de fer és ser constant i no deixar-ho en cap moment, però aquest cop les circumstàncies m’han superat i han fet impossible escriure un nou article fins al dia d’avui. Però sincerament, el d’avui és un article que tinc moltes ganes d’escriure, d’un tema que trobo molt interessant i espero que tots en pugueu fruir tant com jo.

Avui, us demano un petit esforç abans de llegir (tranquils, que no us herniareu per això). Vull que obriu les vostres ments al pensament abstracte, que esteu disposats a plantejar-vos coses que escapen al que és tangible i podem mesurar, i probablement també al que mai podrem realitzar. Avui arriba per fi la ciència a Mariatxades, tocant per primer cop la ciència-ficció des d’un punt de vista completament teòric, de divagar per divagar, plantejar-se coses pel gust de fer-ho. Avui parlem de viatges en el temps, del famós continu espai-temps i l’univers en general. No us espanteu, els únics que es poden fer enrere són aquells qui creguin que són incapaços de visualitzar res, la resta, veniu amb mi.

Fanatismes

Tornem-hi un cop més, de nou, i com cada setmana, em trobo davant de l’ordinador per tal de deixar-vos la mariatxada de la setmana, esperem que aquesta torni a ser del vostre gust. Un altre cop em trobo amb la disjuntiva d’haver d’escollir entre diversos temes, però el tema d’avui el tinc més que decidit des de la setmana passada. Podria parlar de temes de molta més actualitat (els cinemes, la SGAE, Lost o les vegueries, que Déu n’hi do quins temes…) i segurament generaria més debat i guanyaria alguna visita més, però de moment prefereixo parlar d’un tema que ja em toca massa la moral, tot i que des d’un punt de vista més calmat que no pas l’etern gust dels ganxets per tocar la moral.

Millor una imatge d'això que no dels altres temes...

Bé, avui començo amb una exclusiva de Mariatxades, una cosa que encara no s’ha dit en aquest blog: sóc Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes (i mira que és llarg d’escriure, normal que no ho digui gaire…). Ara podeu provar de no caure en tòpics per un moment? Doncs bé, com bé diu la pàgina Sobre mi d’aquesta plana, sempre he estat dividit entre ciències, lletres i arts, així que quan va arribar l’hora de decidir, dubtava entre dues coses tan divergents com Història o ETIS, i finalment em vaig decidir per la segona via (i vaig deixar perdre l’opció de ser company de classe del meu lector primigeni).

El fantasma dels nadals passats

Hola i benvinguts a mariatxades un cop més per a vosaltres, un primer cop per a mi. Sóc el fantasma dels nadals passats i vinc a fer-vos una visita en la que explicar-vos com vivien aquesta època de l’any els homes i dones fa molt de temps, quan es feien coses tan estranyes com parlar alegrement o cantar nadales després de sopar. Endinsem-nos doncs en tan remota era.

Manual del bon espanyol

Benvinguts mariatxers a l’estrena del blog de forma oficiosa. Avui comencem l’era mariatxades al 100%, avui és un dia que marca un  abans i un després en el blog d’en Caleglin Nolewë. I quina millor forma de fer-ho que amb una mica de sàtira, crítica i sarcasme? Personalment no se m’acut res millor, i menys en una setmana en que els mitjans ultraconsevadors han realitzat una de les campanyes més sagnants i pudentes que se’ls hi recorda en cert temps (per desgràcia no el suficient) contra el primer que se’ls hi ha passat pel cap: el Gran Wyoming (a qui han acusat d’agredir o provocar l’agressió de forma indirecta de Herman Tertsch).

Allò que em rebenta (part 2)

Segona part de la sèrie allò que em rebenta. De moment és la darrera, però segurament acabaré escrivint-ne alguna de nova. Aquest cop tornem amb una mica de tot, però començant amb una petita introducció on hi ha comentaris i reflexions sobre la primera part. Per cert, tant aquesta com la primera part s’han editat per tal d’adequar-les als propòsits d’aquest blog!

Allò que em rebenta (part 1)

Benvinguts de nou a Mariatxades en la que es la penúltima recuperació d’un article de l’antic space. Aquest és se’ns dubte el meu post més visceral amb diferència, un post en què vaig decidir que m’havia “cansat ja, d’aguantar i no dir res”. Una onada d’ira provocada per un cúmul de situacions enutjants va acabar portant inevitablement als dos darrers posts de l’space, dos escrits que considero entre els millors dels que vaig fer. Us deixo amb la primera part: