Openings i endings anime! (segona part)

Introducció mariatxi: Com bé haureu pogut notar, fa ja unes setmanes que aquest blog no s’actualitza sense avís previ del motiu. Demanant disculpes primer per no avisar, m’agradaria començar avui amb aquest nou article la segona part de la primera temporada d’articles d’aquest blog. I quina millor forma de fer-ho que completant la primera col·laboració en el blog? Us deixo amb la Nana.

Senyors i senyores, després d’un mes i escaig des de la meva última aparició, la Nana torna a l’acció! Aquest cop seré jo qui us recomani unes quantes cançons anime, amb més bon gust que les d’en Mariatxi. Donada la poca presència femenina que hi ha per aquest blog, sé que seré criticada durament pels mascles de la colla, ja que no us agraden cançons d’amor ni seguiu gaires shojos, encara que moltes de les cançons són de grans sèries. Tot i així, la Nana pren el control d’aquest blog durant un dia! Visca la llibertat d’expressió!   ^^

Openings i endings anime! (primera part)

Bon dia a tothom, prepareu-vos i cordeu-vos bé els cinturons, que avui tenim novetats. Avui farem història del blog, perquè arriba, ni més ni menys que la primera col·laboració en un article, a càrrec d’una persona que (per a suficient enuig meu) no llegeix aquest blog, malgrat la relació de proximitat que tenim. Avui el Mariatxi i la Nana us parlen d’openings i endings anime.

Nana

Dibuixets a la tele!

Konichiwa a tots culebres! A poc a poc anem recuperant el ritme perdut per la malaurada setmana sabàtica que em vaig prendre, cosa que ha afectat bastant el ritme de visites al blog que mantenia en els darrers mesos (petit, però mantingut). Avui m’estava preguntant de què escriure quan m’he adonat que fa massa temps que no dedico cap escrit a una de les meves aficions preferides (una de tantes, perquè ho dic tant que sembla que tot ho sigui). Es tracta ni més ni menys que del manga i l’anime (el que fa la globalització, un mariatxi català amb arrels salmantines i fan dels còmics japonesos…), afició que vaig descobrir clarament cap als 15 anys, però que ja duia a dins de petit.

Quantes hores ens va arribar a robar?

I és que com tots, de petit em delia per veure cada dia que pogués el capítol de torn del Son Goku (com tots li dèiem a la sèrie). De fet, si forço una mica la memòria, el primer record que tinc d’aquesta mítica sèrie és estar davant del televisor veient emocionat la lluita entre en Goku i el malvat Freezer (en la seva darrera forma). Si, ho sé, hauria de recordar moltes més coses abans, però malgrat la meva bona memòria (en altres camps), en aquest les coses queden massa borroses. I allà em teníeu a mi, un marrec de pocs anys emocionat davant del televisor, que en quant podia li explicava al seu pare perquè el Cèl·lula era tan poderós perquè havia absorbit els androides, mentre el meu pare feia que si, sense entendre un borrall de tot el que li estava deixant anar tant de cop.

M’has fallat Rahola…

Us he de confessar una cosa: cada matí que puc veig Els Matins de TV3 i m’agrada especialment quan la Rahola ve combativa i el Cuní la va picant poquet a poquet perquè es vagi desfermant la fera. O encara millor, m’agrada més quan el Cuní directament la va deixant en evidència o es dedica a portar-li la contrària pel simple gust de fer-ho i veure com reacciona ella. I generalment, m’agrada com parla la Rahola, com expressa els seus punts de vista (encara que hi hagi aspectes en que no els comparteixo gens) i m’ho passo de bé amb tot això. Però va arribar un dia en què la Rahola va sobrepassar una línia que mai hauria d’haver passat. Va generalitzar. I aquell dia va néixer la que probablement sigui la mariatxada més gran de la història: