Precampanya

“Buon giorno per tutti” i “scusate il ritardo”, però el meu cos ahir va dir prou i em va demanar dormir. Així doncs, avui torno a estar operatiu i llest per a escriure un post d’opinió com ve sent la línia del blog en els darrers temps, però per a tocar un tema que fins ara havia evitat inconscientment. S’apropen les eleccions i ha arribat l’hora de fer balanç i pensar què fer quan arribi l’hora de votar. Com que aquí no tenim les famoses restriccions que imposen a tv3 en campanya, parlarem el més clar possible, sempre subjectivament, es clar. Anem doncs partit a partit mirant els seus candidats.

PSC – José Montilla

El partit es troba en una situació a priori com no l’havia viscut mai, tots els sondejos prediuen una patacada històrica que suposaria els pitjors resultats mai viscuts per aquest partit. Immers encara en els dubtes entre el sector catalanista i el sector PSOE, ha anat donant bandades, primer cap a una banda (Maragall) i després cap a l’altra (Montilla). Els dos tripartits van destrossar als dos candidats, però ara Montilla vol repetir, es presenta de nou i sembla ser que ho acusarà amb escreix. Si sempre se li ha atribuït una falta de carisma preocupant, això podria ser la seva fi política.

Casualitat? Extret de El Estafador.

Pel que fa al que portem de precampanya, de moment només s’han limitat a dir que ells són l’autèntic canvi (cosa difícil d’explicar i fer creure) i que Artur Mas no ho és pas (toma rodolí), amb el lema de “Artur mas de lo mismo”. Bé, dir que això és tot no és correcte, doncs han agafat prestada la idea per al famós cartell dels superherois (com demostren a “El Estafador” d’aquesta setmana i han sorprès a tothom amb la famosa exigència de que el segon cara a cara sigui en castellà “per arribar a tots els catalans, no només als qui parlen català”. Personalment, trobo que volen evitar com sigui un cara a cara que possiblement els destrossaria encara més.

CiU – Artur Mas

L’home més persistent de la política actual només igualat per Mariano Rajoy, amb el qual comparteix també l’haver estat assenyalat a dit pel seu predecessor en el càrrec com a successor. Primera patacada enfrontant-se amb Maragall que excusen dient que en realitat, ells han guanyat (crec que tenien major nombre de vots, no?) i una segona patacada que es produeix per la prepotència que es gasten durant la campanya (amb el famós Confidencial.cat o la signatura davant de notari de no pactar amb el PP i en general l’ambient de ser ja al Palau de la Generalitat).

El misteri de les nou senyeres...

A la primera derrota se li pot atribuir la inexperiència com a líder de Mas, ara bé, la segona ja va ser més difícil d’explicar i va demostrar que no va saber estar a l’oposició massa bé. Ara li arriba el seu torn, i sembla que serà difícil que ho espatlli. El gran dubte és si es deixarà d’ambivalències d’una vegada i es definirà ja en termes de sobiranisme, però clar, fer-ho en un sentit o altre segurament el fes perdre vots… De moment la seva precampanya queda definida per les demandes de concert econòmic (que saben que no es pot aconseguir), la batalla del cara a cara i moltes senyeres per totes bandes.

ERC – Joan Puigcercós

L’home que viu a l’ombra de Carod-Rovira i s’amarga per aquest fet, aquell que va guanyar les primàries que van suposar una greu escissió en el partit, amb la posterior separació de Carretero i RCat i la fuga d’Uriel Bertran a SCI. L’home que (com a curiositat) va ser votat durant la seva etapa de diputat com aquell diputat amb qui les diputades preferirien tenir un idil·li extramatrimonial. A ell li ha tocat heretar una ERC que ja no està situada en l’equidistància entre les esquerres i l’independentisme. ERC va escollir esquerres, i l’independentisme ha anat fugint a poc a poc cap a altres bandes.

Primer van ser les CUP, ara la cosa està dividida entre RCat i SCI, queda per veure si serà molt greu o ho podran superar, però Puigcercós no sembla tenir ni la força ni el carisma per a poder remuntar la situació, i ERC probablement passi a perdre el tercer lloc del Parlament. Tocarà reflexionar força, i a l’horitzó no s’hi veu algú amb l’empenta per a tirar el carro endavant, probablement els hi esperin uns anys força dolents a tots plegats. I la seva precampanya de moment tira per la via independentista, per a provar d’aturar la possible sagnada de vots.

PPC – Alicia Sánchez-Camacho

Demagògia barata

Sorprenentment i contra tot pronòstic aquesta dona va sortir escollida en unes primàries on s’enfrontaven la línia continuista de Piqué amb la línia centralista més dura, i va sortir escollida ella com la tercera via. Amb el temps s’ha guanyat la confiança de Rajoy, i gràcies a la neteja del sector radical (Acebes, Zaplana…) del qual només queda doña Esperanza (futura presidenta del govern si ningú ho impedeix) ha aconseguit el que semblava impossible en el panorama actual: mantenir vots i fins i tot millorar-los. Tot un miracle, i més tenint en compte que ha estat envoltada de polèmica des dels inicis de la precampanya, amb el líder del PP de Badalona i els seus tríptics racistes, la visita de la representant del partit de Sarkozy… vaja, que li ha donat per la via de la demagògia populista xenòfoba, que sempre rasques vots així.

ICV – Joan Herrera

El partit que ha estat un model a Europa de conversió d’un partit comunista (PSUC), un partit que sempre ha volgut donar una imatge de jove, modern i ecologista, ha acabat quedant relegat a “lo que diga el PSC” i generalment, la visió sol ser que votar ICV és votar PSC (amb la diferència que s’introduiran alguns canvis en el programa). Han sabut fer el canvi de Saura prou bé, i l’escollit era el relleu natural, un polític amb una capacitat d’expressió força bona i empenta, però la imatge que arrosseguen els situa en unes perspectives de pèrdua d’escons. De nou, el desgast del tripartit. Les eleccions on Herrera ha de demostrar si val, probablement siguin d’aquí a quatre anys.

C’s – Albert Rivera

La gran sorpresa de les enquestes. Encara recordo com fa cosa d’un mes tots el donàvem per mort i desitjàvem que arribessin les eleccions per a que desaparegués del mapa el seu discurs populista barat. I sorpresa! El més probable és que es mantinguin o inclús millorin! Això si, només serà a Catalunya, que estatalment la Rosa Díez ja els ha rematat. I ho sento, pero la seva precampanya no m’interessa el més mínim, a més que no em convé, m’ho ha prohibit el metge.

RCat i SCI – Joan Carretero i Joan Laporta

Els dos Joans es presenten per primer cop a unes eleccions i tots dos amb programes similars i una idea al cap: la independència s’aconseguirà amb una declaració unilateral per part de Catalunya (cosa que segurament alguns sectors espanyolistes estan desitjant, si home, aquells que sempre els hi fa il·lusió poder estrenar tancs nous!). Hi ha molts dubtes sobre si aconseguiran entrar o no al Parlament, doncs el fet de no haver unit candidatura els pot desgastar moltíssim, i de no aconseguir-ho, podria ser la seva fi. La seva precampanya ha girat exclusivament entorn a la possibilitat d’una fusió o candidatura única, cosa que finalment no ha succeït.

I això és tot! Podria parlar de PxCat, que diuen ells que poden entrar al Parlament, però si ja he parlat el mínim de Rivera, no estic com per a parlar de l’Anglada (el qual m’ha sorprès declarant-se tant espanyol com català i en contra de la inependència). En fi, això és tot per avui, ara us toca a vosaltres!

 

Caleglin Nolewë – You’ll think I’m dead, but I’ll sail away… on a wave of mutilation!